MAULETS 1609-1714

Els Maulets van ser un grup partisà de valencians que donava suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, i enemics dels botiflers, partidaris de Felip V de Borbó.

Per a les batalles, empraven com clam distintiu el so del corn rugós (Charonia nodifera), el caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys després, quan la repressió posterior a la desfeta, tot home que en tinguera un era sospitós d'haver sigut maulet i, per tant, executat.

En l'actualitat, el nom és utilitzat per l'organització juvenil independentista Maulets.

L'expulsió dels àrabs de la península el 1609 significà una minva del nombre de treballadors als camps. En conseqüència, el rei Carles II d'Espanya concedí als nobles locals tots els drets sobre aquelles terres que fins aleshores eren conreades. Amb aquest permís els nobles imposaren a la nova població cristiana particions de les terres i impostos quantiosos. Potser la necessitat de treball menà aquestes famílies pobres a acceptar les noves condicions; el cas, però, és que no se'n coneixen protestes durant 50 anys.

A les acaballes del segle XVII una part d'aquesta població camperola en terres d'antuvi àrabs prosperà conreant i exportant vi, brandi i panses, i en menor mesura seda. Fou llavors quan començaren a qüestionar-se els elevats impostos, que reduïen considerablement llurs profits, i provaren d'acabar amb aqueix sistema per tots els mitjans, tant legals com armats. Però la via judicial, en mans dels nobles beneficiaris, fou inútil; i la revolta (anomenada avui en dia Segona Germania) fou esclafada pel virrei i els exèrcits dels nobles l'any 1693 en la batalla de Setla de Nunyes, prop de Muro d'Alcoi.

La segona germania

Els camperols d'aquesta Segona Germania reclamaven si fa no fa el mateix que els Maulets demanarien pocs anys a venir: Rebutjaven els drets dels Senyors sobre les terres dels àrabs expulsats, i recordaven els drets concedits per Jaume I el Conqueridor durant la conquesta del Regne de València per tal de denunciar l'explotació a què estaven sent sotmesos pels nobles, "qui els tractava com a àrabs", fins a donar-se el cas que les Lleis reials prohibien aquells impostos i tributs als cristians. Els nobles, però, al·legaven que el Rei Felip II d'Aragó, en expulsar els àrabs, els havia donat aquelles terres en propietat, sobre les quals ara tenien tots els drets i que podien imposar sobre els camperols qualsevulla condicions que volgueren.

Tot i això, després de la desfeta militar que patiren, els camperols continuaren sense acceptar la situació, però esperaren una propera oportunitat, la qual apareixeria el 1700, quan Carles II d'Espanya moria sense fills ni descendència clara.

La guerra de successió

Quan el borbó Felip V va prendre possessió del Regne com a Felip IV de València ja hi havia nombrosos partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria, així com al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca. Les raons d'aquests eren diverses, brandant tant la lleialtat a la dinastia de la Casa dels Àustries, com l'odi cap als francesos per part dels mercaders i industrials, i la desconfiança cap a la suposada actitud centralista de Felip V d'Espanya. Però la causa austracista (Habsburg) no hauria guanyat de cap manera al Regne de València sense la decisiva intervenció d'un grup de gent que representava els interessos de totes les classes socials: els mercaders i exportadors de vi, brandy, seda i altres productes agrícoles, políticament i econòmica molt importants, contactaren un personatge clau, el general Joan Baptista Basset.

El General Basset era un valencià, probablement nascut a Alboraia en una família d'artesans, que sabia parlar com i amb el poble i entenia les seues necessitats i reclamacions. Havia servit a les guerres d'Itàlia i Hongria per al príncep Georg von Hessen-Darmstadt, un noble alemany que havia sigut abans Vicerrei de Catalunya.

El grup de mercaders i exportadors tenien prou motius per oposar-se a Felip V d'Espanya, car tots els seus negocis estaven dirigits cap als Països Baixos i Anglaterra (conegudes aleshores com les Potències marítimes) i cap a les colònies espanyoles a les Amèriques. Aquestes colònies eren propietat de la corona castellana, i els mercaders de la corona aragonesa hi eren considerats forasters, de manera que no els era permés de mercadejar lliurement, sinó que havien de vendre els seus béns a través de mitjancers castellans.

El 1701 la guerra havia esclatat a tota Europa per la successió de Carles II, oposant-se les Potències marítimes als interessos unionistes de Felip V d'Espanya. Les exportacions s'aturaren, la qual cosa comportà una crisi econòmica per als mercaders i els els camperols que els venien productes.

Al Principat de Catalunya, durant el darrer terç del segle XVII, havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors. Encapçalaven un procés d'acumulació de capital guanyant diners amb l'exportació de productes agrícoles que després es reinvertien en una industrialització similar a la que ocorria aleshores a Anglaterra i Holanda. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, no només econòmic, sinó també nacional, per al Principat. El seu objectiu era tornar a les estructures i llibertats que l'antiga Constitució Catalana garantia per promoure una regeneració social i econòmica.

Eren coneguts, doncs, com a regeneracionistes. Una persona representativa d'aquests regeneracionistes fou Narcís Feliu de la Penya, autor d'un llibre intitulat "Fènix de Catalunya", un tractat de teoria política, econòmica i social per renovar les estructures i el desenvolupament del Principat. Aquest moviment va ser ben actiu fins la darrera dècada del segle XVII, durant el regnat compartit de Hesse-Darmstadt. Així doncs, hom pot suposar que el general Basset, mà dreta del Vicerrei i persona culta, tractaria amb ells. Això influenciaria la visió de la realitat valenciana que tenia, car les propostes de Basset i els Maulets foren molt semblants a les dels regeneracionistes. De fet, el grup sencer de Feliu de la Penya recolzaria la causa de Carles II d'Àustria.

Una rebel·lió reeixida

Des del 1704, Francesc Dàvila, qui probablement era un líder de la Segona Germania que havia escapat de la repressió, va trescar per tot el sud del Regne de València explicant els camperols que el pretendent austríac estava disposat a abolir tots els drets dels nobles. Quan Joan Baptista Basset desembarcà a Altea l'agost del 1705 una nova revolta començà i s'escampà arreu.

Basset va cavalcar fins a València, via Dénia, Gandia i Alzira, sense trobar-hi cap resistència important. Quan els nobles borbònics o les fortaleses tractaren de resistir hi trobaren vilatans armats que els forçaren a fugir-ne. El virrei felipista Joaquín Ponce de León Láncaster y Cárdenas, junt a Pasqual de Borja, duc de Gandia, i una llarga llista de nobles i botiflers (partidaris de Felip V) començaren a fugir, no cap a València, sinó a Castella. No confiaven en la resistència de la capital, i amb raó.

La ciutat de València va obrir les portes a l'exèrcit maulet sense resistència. Més aviat al contrari, l'entusiasme popular fou immens. Alhora arribaven notícies de l'alçament al Principat, on les ciutats havien foragitat l'exèrcit "felipista", i de Barcelona, on el propi Carles III havia desembarcat triomfalment. Això ajudà a escampar la revolta des de Vinaròs i Benicarló a Vila-real i Castelló, on els maulets es feren forts. Un cop Basset es va establir a València, exercint de Virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (çò és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els imposts dels nobles.

Fins i tot va anar-hi més lluny i, amb la dubtosa legalitat del seu càrrec, va deixar de pagar tot impost al rei espanyol. A més a més, va abolir el "dret de portes", un impopular impost sobre els productes de les colònies a València. Va tolerar, i en certa manera atiar, la persecució, l'arrest i l'expulsió dels ciutadans francesos, principalment mercaders, que eren considerats per la plebs com a enemics i pels mercaders locals com a perillosos competidors.

Òbviament, les relacions amb les Potències marítimes, aliades amb Carles III, es varen restablir, reprenent el tràfic de mercaderies com abans. Alhora, Basset i els maulets arrestaven i desallotjaven els botiflers més importants, requisant les seues possessions.

Enfrontaments entre aliats

Basset, amb el control del Regne de València, havia d'organitzar la resistència armada contra els atacs borbònics. Tot d'una es va adonar que l'exèrcit camperol dels maulets no era oposició per a l'exèrcit professional espanyol, per no dir res dels seus aliats francesos.

Basset va demanar ajut a Carles III. Aquesta ajuda vingué en forma de Charles Mordaunt (Lord Peterborough) i els seus soldats anglesos. Malgrat que la seua arribada va salvar la delicada situació dels atacs enemics, també va significar la creació d'un altre poder polític, comanat pel comte Cardona, amb una força independent dels maulets i sense cap intenció de permetre el que consideraven com a "excessos plebeus". Tot això fa pressuposar que el comte Cardona i el general anglés tenien instruccions, potser del Rei, per acabar amb els "excessos" de Basset i els maulets, tractant de guanyar així el favor dels nobles, els quals en la seua majoria recolzaven els Borbons.

De ben segur, Carles III, com a propietari de terres reials i principal senyor de l'Orde de Montesa, havia experimentat una reducció d'ingressos per culpa del refús dels maulets a pagar. Aquests diners eren absolutament necessaris per mantindre un exèrcit molt car amb el qual volia guanyar la guerra. En conseqüència, calia aturar els maulets i el seu cap, el general Basset, però calia fer-ho sàviament i amb indulgència.

Cardona i Peterborough van començar aleshores una ofensiva centrada en alguns dels col·laboradors de Basset, acusant-los d'una confiscació inapropiada de béns dels francesos i els botiflers, i empresonant-los a l'espera de judici. Mentrestant, Basset va ser enganyat per enviar-lo fora de València, primer a Alzira i després a Xàtiva, encoratjant-lo a prendre part en les lluites. Esperaven, doncs, una oportunitat per empresonar-lo, però alhora temien la seua gran popularitat entre la plebs i la rebel·lió dels maulets si li succeïa res.

L'ocasió va aparéixer quan Carles III derrotà els Borbons a Castella i va entrar a Madrid el 27 de juny de 1706. Durant les celebracions populars Peterborough va enviar en secret tropes a Xàtiva, amb l'ordre d'arrestar Basset i empresonar-lo en una fortalesa en mans angleses. I, efectivament, quan la notícia es feu pública, el poble es revoltà.

A València els crits de "Visca Basset, abans que Carles III" demostraven, en cas de dubte, quin era el sentiment majoritari dels valencians. De fet, Peterborough va haver de girar els canons, en un principi per a defensar la ciutat dels Borbons, per a apuntar a l'interior de la ciutat i controlar la plebs. Les manifestacions de protesta duraren dies, s'enviaren cartes al Rei a Barcelona, i hi hagué arreu declaracions públiques en favor de Basset i les seues reformes. Però un nou alçament maulet, aquest cop contra el que consideraven com a rei legítim i amb l'exèrcit borbònic a les portes del Regne amenaçant d'envair-lo, haguera sigut suïcida. Una victòria dels Borbons implicaria el retorn dels botiflers, amb els seus impostos i la repressió afegida. Així doncs, es resignaren sense estar-ne convençuts, i aturaren les protestes, creient que el Rei Carles repararia la injustícia i lliuraria Basset en venir a València.

Derrota i retirada

Batalla d'Almansa

Mentrestant, els maulets continuaven rebutjant pagar el "dret de portes" i qualsevol altre impost. Carles III va demanar a les autoritats de València que reclamaren el pagament de les taxes, però sense gaire èxit. El temps s'esgotava. Carles s'havia vist obligat a fugir de Madrid i va ser derrotat per James Fitz-James (Duc de Berwick) en la Batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707. Carles, doncs, es retirava a Barcelona, i amb ell el Virrei, tota l'administració i les tropes supervivents.

El poble i els maulets foren deixats a mercé de l'avanç borbònic i el retorn dels nobles botiflers. El Rei Felip mai va amagar les seues intencions: destruir els Furs i les antigues lleis valencianes "per just dret de conquesta". El Regne de València va desaparéixer com a estructura legal i va quedar només com a nom, sense entitat.

Els maulets, però, no es rendiren, i la seua resistència va ser feroç. Xàtiva va haver de ser capturada casa per casa, i després fou arrasada i cremada en venjança. Sobre les runes de Xàtiva es construí una nova ciutat amb el nom de "San Felipe", en honor del monarca vencedor (vejau Extermini de Xàtiva). A València, els maulets tractaren d'impedir l'entrada dels ocupants, amb boicots i resistència passiva, fins que la repressió del Duc de Berwick i Claude François Bidal d'Asfeld els va silenciar.

Al nord, l'exèrcit borbònic avançava cap a Tortosa, cremant, matant i saquejant les viles al seu pas. Gandia, Alzira, Dénia, Alcoi, Alacant, Elx, i moltes altres ciutats s'aferrissaren en la resistència mauleta.

Un cop totes les ciutats foren en mans borbòniques, els maulets supervivents escaparen a les muntanyes i continuaren la resistència durant anys, creant seriosos problemes a l'exèrcit ocupant.

Quan, el 1710, la guerra semblava tombar-se en favor de Carles III, la ciutat de València s'alçà de bell nou en una revolta antiborbònica. Els maulets es mostraren un altre cop als carrers, esperant que l'armada austracista desembarcara al port. Hi hagué una repressió brutal: Els decrets de Nova Planta prohibiren les antigues lleis i la llengua pròpia, es confiscaren les armes (fins a l'extrem de fermar els ganivets a les taules), i es desnonaren les fortaleses. Els maulets hagueren de fugir cap al Principat, encara lleial a Carles III.

Barcelona, 1713-1714

Milers de valencians es refugiaren a Barcelona i altres ciutat del Principat, amb la intenció de continuar la lluita contra l'invasor. Però els esdeveniments internacionals mostraren la futilitat de mantenir la resistència:

Carles III, davant la mort del seu germà Josep i la seva proclamació com a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, havia tornat a Àustria l'any 1711. Les Potències marítimes firmaren el Tractat d'Utrecht, retiraren les seues tropes per mar i acceptaren Felip V com a Rei d'Espanya. Els catalans i els maulets valencians resistien el setge, tot i saber que no tenien cap aliat ja.

Les tropes borbòniques, comanades pel Duc de Berwick, posaren setge a Barcelona, mentre dins de la ciutat els valencians formaren 2 regiments complets (el Mare de Déu dels Desamparats i el Sant Vicent Ferrer) per a lluitar amb els seus companys de Catalunya.

L'11 de setembre de 1714, quan Barcelona caigué en mans borbòniques, molts maulets valencians hi havien mort, la major part d'ells foren soterrats al Fossar de les Moreres amb altres resistents catalans. D'altres, com el general Basset, qui havia dirigit l'artilleria de la ciutat, varen ser arrestats i empresonats. I un tercer grup aconseguí d'escapar a Mallorca. Anys a venir, es congriaren a Viena tot d'alliberats i fugitius de la guerra a la cort del "seu" Carles III, ara emperador d'Àustria.

JOAN BAPTISTA BASSET I RAMOS

Joan Baptista Basset i Ramos (Alboraia, 1654 - Segòvia, 1728) fou un militar austriacista que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets.

Nascut al si d'una família d'artesans, el seu pare, Joan Basset, era fuster, escultor i daurador d'imatges i retaules. La seva mare es deia Esperança Ramos.

Inici de la campanya austriacista

Fou un militar professional de l'exèrcit austríac de l'arxiduc Carles i formava part de la flota angloholandesa que envià el pretendent austríac per a prendre possessió com a rei a Madrid el 1704. Després de prendre la vila de Gibraltar i bombardejar Alacant, desembarcaren a la ciutat de Dénia el 17 d'agost del 1705. Allí restà Basset com a general de les forces austriacistes que, en poques setmanes, arribaren a la ciutat de València, on proclamaren rei Carles d'Àustria. El febrer del 1706 organitzà la defensa de Xàtiva, que rebutjà victoriosament les tropes borbòniques.

Va capitanejar la revolta valenciana contra el govern absolutista i centralitzador de Felip V, insurrecció a la qual se sumaven les reivindicacions dels camperols contra els nobles, i les dels comerciants i menestrals de les ciutats contra el poder dels francesos i a favor del lliure comerç amb Holanda i Anglaterra. Així esdevingué cap dels maulets, els lluitadors per la causa de la terra i del rei Carles, en contra dels «botiflers», nobles i partidaris del borbó Felip.

La derrota d'Almansa i la caiguda de Barcelona el 1714

Junta de guerra de l'1 de setembre del 1714, amb la participació d'Antoni Villarroel, Casanova i Basset.El fet d'haver promès als llauradors valencians (maulets) l'exempció de càrregues i tributs senyorials va fer que fos jutjat i empresonat pel mateix rei Carles. Arran de la derrota d'Almansa (25 d'abril del 1707) fou posat en llibertat per tal d'organitzar les poques forces fidels als austriacistes, cosa que no fou possible i només pogué reunir-les per a la defensa de la ciutat de Barcelona, on va romandre fins a la caiguda de la ciutat l'11 de setembre del 1714.

El captiveri

Deu dies després de la capitulació de Barcelona, una vintena de caps militars austriacistes (entre els quals hi havia els valencians Joan Baptista Basset, Josep Vicent Torres i Francesc Maians i els catalans Antoni de Villarroel, Josep Bellver i Sebastià de Dalmau, entre d'altres) van ser detinguts per les tropes castellanofranceses, malgrat la promesa del duc de Berwick –conqueridor de Barcelona–que no hi hauria repressió contra els resistents durant el setge de la ciutat. Empresonats pels borbons, van ser traslladats a Alacant i des d'aquí, en el cas de Basset, a diverses presons, com Hondarribia i, més tard (1719), Segòvia.

Anys després, el tractat de pau de 1725 entre Espanya i Àustria acordava l'alliberament de tots els presoners d'ambdós bàndols en la guerra de Successió. Tanmateix, Basset, contràriament als seus companys que abandonaren la presó i pogueren arribar fins a Viena, ja havia estat excarcerat el 1724 a causa del seu mal estat de salut, a condició que no sortís de Segòvia, ciutat on va morir, pobre i malalt i assistit pels jesuïtes, el 15 de gener del 1728. Prèviament, el 21 de juny del 1727, l'emperador Carles l'havia rehabilitat en els seus honors i l'havia nomenat Feldmarschall-Leutenant, és a dir «tinent mariscal», un càrrec equivalent al de tinent general.

AVEL.LÍ ARTÍS-GENER

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 28 de maig de 1912 – 7 de maig de 2000) fou un periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, enigmista, director artístic de publicitat i corrector català. Utilitzava el pseudònim Tísner, o bé els dos cognoms units, Artís-Gener. Era fill de Avel·lí Artís i Balaguer i cosí del també periodista Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio).

Els inicis professionals

Avel·lí Artís-Gener s'inicia en el món del periodisme el 1928, a l'edat de 16 anys. Realitza caricatures i les passa per sota la porta de la redacció del setmanari Papitu, que les comença a publicar. Un any més tard, segueix el mateix procediment amb els seus primers escrits, al periòdic Mirador. El 1931 es consolida com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l'època. El 1932 col·labora regularment al Diario Mercantil i, durant la Segona República, ho fa a l'Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passa a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa.

La Guerra Civil

Just després de l'inici de la Guerra Civil, fuig a París, amenaçat de mort per la FAI. De seguida, però, s'adona que ha de tornar i s'allista voluntari a l'exèrcit republicà. Entre el 1936 i el 1939 dirigeix les publicacions destinades als combatents Meridià, Amic i Vèncer.

Artís-Gener passa tota la guerra enquadrat a la 60a Divisió de l'Exèrcit de la República, lluitant al front d'Aragó i al front de l'Ebre, destinat al Servei Cartogràfic de l'Exèrcit Popular, on fa, amb un equip de dibuixants, els mapes militars de què anava mancat l'exèrcit popular.

L'exili mexicà

En acabar la guerra, s'exilia a Mèxic, on s'hi passarà 25 anys. És ben conegut en els ambients catalans exiliats a Mèxic que s'identifica i s'adapta profundament a la realitat mexicana, sense deixar de ser, alhora, un nacionalista català. És en aquesta època en què s'enamora de la cultura precolombina, fruit de la qual en sortirà el seu llibre més reconegut, Paraules d'Opòton el vell. Tot i això, abans d'escriure en espanyol en algun mitjà de comunicació mexicà, prefereix deixar d'escriure i realitzar altres tasques: correcció, direcció artística de publicitat... Només col·labora com a ninotaire a les publicacions Full Català (inicis dels 40), Quaderns de l'Exili, Revista de Refugiats d'Amèrica, Lletres, Pont Blau i Tele-revista (entre 1943 i 47), La Nostra Revista (1946-1954). El 1955 crea La Nova Revista, hereva de l'anterior, fundada pel seu pare.

El retorn a Catalunya

El 1965 torna a Catalunya, on no li concedeixen inicialment el carnet de periodista. Gràcies a coneixences personals, aconsegueix començar a publicar al diari El Correo Catalán i, fruit de la intercessió del seu cosí Sempronio, director de Tele-Exprés, passa a ser sots-director del setmanari en català Tele/Estel.

Acabat el franquisme, col·labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, Catalunya Informació, L'Avenç, Serra d'Or, Canigó, Cultura, El Triangle, El Món, Presència, Espais mediterranis, entre d'altres. Entre el 1984 i el 1990 realitza els mots encreuats de La Vanguardia. A principis dels 90 passa a realitzar aquesta tasca al diari El País i col·labora en un programa d'entreteniment a TV3.

El 1982, fruit de les seves conviccions catalanistes, d'esquerres, antimilitaristes i compromeses amb el país, es presenta com a candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions generals espanyoles de 1982, sense arribar a ser escollit. L'any 1993 s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, conjuntament amb altres companys de Nacionalistes d'Esquerra, com Jordi Carbonell.

El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica "Serra d'Or" de Memòries pel primer volum de "Viure i veure". Participa en la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i n'és el president entre 1990 i 1994. El 1997 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Avel·lí Artís-Gener mor a Barcelona el 7 de maig de l'any 2000 després de patir un infart de miocardi.

ALEXANDRE CIRICI PELLICER

Alexandre Cirici Pellicer (Barcelona, 1914 - 1983) va ser un escriptor, polític i crític d'art català.

Alexandre Cirici Pellicer va néixer al si d'una família benestant que ben aviat veuria capgirada la seva situació econòmica. La formació primerenca del futur crític i assagista s'esdevingué en un entorn marcadament noucentista. El 1931 va començar els estudis universitaris a la Facultat de Ciències per ingressar posteriorment a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. En aquest àmbit va participar en la fundació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, on ocupà diferents càrrecs directius; ideològicament va estar vinculat de ben jove a grups catòlics i més tard als corrents més catalanistes del republicanisme, com Palestra i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya-Estat Català.

L'esclat de la Guerra Civil va apartar-lo dels estudis i va partir al front d'Aragó com a topògraf. Retornat a Barcelona, s’incorporà a la Comissió d'Indústries de Guerra. L'any 1938 es va casar amb Carmen Alomar. La victòria feixista va fer que s'exiliés a Montpeller, on va assistir a la Universitat i a l'Escola de Belles Arts. Més tard. va residir uns mesos a París per continuar els estudis d'arquitectura, però l'ofensiva militar de l'Alemanya nazi contra França el va portar de nou a la ciutat occitana i d'aquí va retornar a Barcelona l'any 1941.

Un cop a la capital catalana va trobar cert suport i acollença en el grup catolicomontserratí articulat al voltant de Fèlix Millet i Maristany, un dels escassos membres de l'alta burgesia barcelonina que, malgrat el seu arrenglerament amb el franquisme, va mantenir cert compromís amb determinats valors de la tradició cultural catalana. Cirici treballà en diverses empreses del magnat -sector editorial, immobiliari i cinematogràfic-, però sempre en una situació d'extrema precarietat, i participà en algunes de les plataformes civicoculturals i religioses de l'entorn milletià. També va entrar en contacte amb altres nuclis catalanistes al marge de la legalitat del moment com el Front Universitari de Catalunya, a partir del qual participà en l'organització dels grups Gerbert i Miramar, que aplegaven diversos sectors intel·lectuals. Amb altres estudiosos, va crear la Societat Catalana d'Estudis d'Art (1945), que l'any següent esdevindria filial de l'Institut d'Estudis Catalans . Va formar part del grup de la revista Ariel i col·laborà en activitats de l'Institut Francès de Barcelona. El 1947 va participar en el primer congrés del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), celebrat en la clandestinitat, i s’integrà en el seu consell de l'interior. Aquell mateix any va començar la carrera d'història a la Universitat de Barcelona. Posteriorment, va participar en la formació del Club 49 i va treballar com a director artístic en la pel·lícula de dibuixos animats Érase una vez..., que l'any 1950 fou guardonada a la Biennal de Venècia.

L'any 1951 va prendre part activa en la creació de l'empresa Zen de publicitat i hi exercí de grafista, una activitat professional que desenvoluparia pràcticament fins als darrers anys de la seva vida. Fou un dels impulsors de l'Associació d'Artistes Actuals, on s’aplegaven alguns dels autors més renovadors del moment, i en va esdevenir president. Al final de la dècada, promogué l'Escola d'Art, on exercí d'ensenyant, i l'Agrupació de Disseny Industrial, ambdues vinculades al Foment de les Arts Decoratives. L'any 1960 es va inaugurar el Museu d'Art Contemporani de Barcelona sota la seva direcció, càrrec que ocupà durant tot el temps que el centre va restar obert. La seva activitat docent va continuar a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, a l'Escola Elisava i el 1967 participà en la fundació de l'Escola Eina, on també va fer de professor. Posteriorment, es va incorporar a la Universitat de Barcelona (UB) on impartí classes de sociologia de l'art, semiòtica visual i història de l'art contemporani. Així mateix, va impartir diversos cursos a l'Escola de Disseny Tèxtil.

En el terreny polític, la seva militància al MSC va durar fins al 1953. Una vegada es va esvair el miratge que una intervenció aliada posaria fi a la dictadura i, per contra, aquesta va veure reforçada la seva posició internacional en el context de la Guerra Freda, Cirici i bona part de l'oposició cultural van assumir la necessitat d'abandonar els plantejaments de semiclandestinitat i optar per vies legals que possibilitessin un major grau d'incidència, malgrat les inevitables contradiccions que això suposava. Va passar a relacionar-se estretament amb el grup de l'historiador Jaume Vicens, el qual mantenia bons contactes tant amb determinades instàncies oficials i persones de l'entorn opusdeista, com amb nuclis significatius de la burgesia més cosmopolita, favorable a mesures de liberalització econòmica. Aquesta dinàmica va propiciar alhora un progressiu acostament de Vicens cap als sectors catalanistes als quals Cirici es mantenia vinculat.

Durant els anys seixanta, el seu nom es va convertir en una de les signatures habituals dels comunicats on es denunciaven aspectes concrets de la situació del país. Va prendre part en la tancada a Montserrat de l'Assemblea d'Intel·lectuals i en la constitució de l'Assemblea de Catalunya (1971), any que fou empresonat. Impulsor del Grup d'Independents per al Socialisme, formà part del primer secretariat del PSC. L'any 1977 va ser elegit senador a Madrid per l'Entesa dels Catalans, càrrec que renovà en les dues següents legislatures en les candidatures socialistes. Com a representant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, es va significar per la defensa dels drets de les llengües minoritzades.

Cal destacar que l'obra i la personalitat de Cirici Pellicer, tot i les adversitats a què va haver d'enfrontar-se, tingué un notable reconeixement nacional i internacional. En efecte, a banda de donar múltiples conferències i formar part de diferents jurats arreu del món, treballs seus es van publicar a Nova York, París, Londres, Milà o Ginebra. El 1974 fou elegit vicepresident de la secció corresponent a l'Estat espanyol de la International Research on Mass Communication. Com a membre de l'Associació Internacional de Crítics d'Art (AICA), participà activament en nombrosos congressos i el 1978 en fou elegit president a Suïssa. També va formar part del consell de redacció de la prestigiosa revista The Studio International i exercí de director consultant de la publicació Teoría y crítica, vinculada a l'AICA.

Obra

Un dels valors de la seva aportació ve del fet que va emprendre, en uns moments històrics especialment difícils, la tasca de bastir una obra analítica, interpretativa i divulgativa d'una remarcable ambició intel·lectual, molt atenta a les dinàmiques internacionals, i que alhora aspirava a influir i donar sentit a una diversitat de manifestacions artístiques generades arreu dels Països Catalans.

L'autor va formar part de la plèiade de noms que, en plena dictadura franquista, impulsaren la renovació de la crítica, l'assaig i la historiografia artística a l'àmbit català i a l'Estat espanyol. Una fornada d'estudiosos que començaren a recompondre el llegat modern, en bona part estigmatitzat pels feixismes, a interessar-se per l'art nou i a difondre autors i corrents d'abast internacional. El llibre Picasso antes de Picasso va aparèixer el 1946; el fet de centrar-se en els anys de formació de l'artista a Barcelona també suposava la vindicació d'un entorn cultural fins llavors poc valorat, el qual tractaria a bastament en un dels seus textos fonamentals, El arte modernista catalán (1951). En els anys següents, Cirici col·laboraria en aportacions col·lectives rellevants com Historia del arte español (1955) de Fernando Giménez-Placer; L'art català (1957-1961), dirigit per Joaquim Folch i Torres; Un segle de vida catalana (1961), a cura de Ferran Soldevila o Art of our time (1966), editat per Will Grohmann. Per no parlar de l'aportació inèdita que faria a final dels cinquanta per a l'ambiciós projecte Historia de la Cultura de Jaume Vicens, que no va arribar a publicar-se.

En paral·lel, aniria involucrant-se en la recuperació de les grans individualitats i els grans moviments culturals definidors de la modernitat catalana, en especial del Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes, i tractant en volums monogràfics algunes de les seves principals tendències, com El surrealismo (1949), i alguns dels seus noms més emblemàtics (Miró, Gargallo, Tàpies, Cuixart, Tharrats,Villèlia, etc.). Posteriorment, confegiria un assaig crític del segle XX a L'art català contemporani (1970), segons uns criteris en què, com en bona part dels seus treballs, privilegiava el contacte directe i la notícia de primera mà per sobre de les recerques arxivístiques o hemerogràfiques. També estudiaria les vinculacions de l'art amb el sistema totalitari a La estética del franquismo (1977). D'altra banda, el seu arrelament ciutadà i el compromís amb la defensa i la promoció del patrimoni artístic i arquitectònic va portar-lo a escriure diverses aproximacions sobre la capital catalana, la més coneguda de les quals és Barcelona pam a pam (1971).

Lluny de limitar-se a les tècniques i especialitats artístiques més instituïdes s’endinsà en la valoració de les formes de creativitat popular, els oficis tradicionals o les apropiacions i els nous usos d'aquestes pràctiques seculars, com fou el cas, per exemple, del llibre sobre la Ceràmica catalana (1977). En el terreny del disseny va jugar un paper capdavanter, tant en el pla teòric com en el pràctic, ja que aquesta va ser l'activitat laboral que li va permetre guanyar-se la vida. I si la reflexió intel·lectual i la difusió que va fer de la disciplina ocuparen un lloc primicer i altament rellevant en l'escena cultural catalana, fins al punt de ser l'autor de la primera tesi de llicenciatura dedicada a aquesta temàtica en l'Estat espanyol l'any 1957, el seu rol com a grafista i dissenyador també va suposar un munt d'aportacions originals. Podríem esmentar l'aplicació al terreny publicitari de les formes noves de l'art, en què la troballa estètica es posava al servei d'una funcionalitat connativa, o bé l'ús de vies inèdites i agosarades per projectar públicament un determinat producte. També va introduir elements innovadors en els mecanismes organitzatius i en les formes de treballar de les agències de publicitat en uns moments en què aquestes encara es trobaven en un procés de definició i consolidació de les seves estructures i dinàmiques de funcionament.

L'interès de Cirici no es va circumscriure només al món contemporani occidental, sinó que abraçava múltiples èpoques de la història i societats d'arreu del planeta. D'aquesta àmplia producció, cal destacar treballs com la panoràmica que va desenvolupar per al volum VIII de l'Enciclopedia Labor (1955), Arquitectura gótica catalana (1968) o L'art gòtic català I i II (1977 i 1979), per un costat, i Mil obras maestras del arte universal (1946) o El arte universal (1967), per l'altre. També fou un pioner en la historiografia de l'art japonès a l'Estat espanyol amb el llibre La estampa japonesa (1949).

S’ha d'esmentar finalment l'interès històric i literari dels seus llibres de memòries, en concret Nen, no t’enfilis (1971), El temps barrat (1972), A cor batent (1976) i Les hores clares (1977). Lamentablement la narració s’interromp en el moment que Cirici va retornar a Catalunya després del seu exili a l'Estat francès.

Maneres de veure

Un dels trets que caracteritzen l'obra de Cirici és la seva capacitat, a frec de la inspiració, per relacionar coses aparentment distants, una mena de mecanisme analògic que també li servia per elaborar grans visions sintètiques de la realitat i de les coses, amarades sempre d'un elevat poder de suggestió. Un procediment que té certes semblances amb l'òptica de l'artista, del creador de móns. Tot i els canvis de perspectiva que va experimentar al llarg de la seva trajectòria, diríem que hi ha una concepció de fons molt arrelada que anà adoptant diverses formulacions, en concret la idea que l'art abraça tots els àmbits de la vida social i no només una esfera particular de l'experiència. Aquesta percepció, que recollia fonts molt diverses –de la noció noucentista de “bellesa civil” a plantejaments d'arrel bauhausiana-, va portar-lo a permeabilitzar les fronteres entre un suposat art elevat i manifestacions tradicionalment adscrites a gèneres menors, o bé a qüestionar la posició privilegiada i progressivament autònoma que havia anat adquirint el domini de l'estètica i que acabaria aïllant-la del seu entorn. D'aquí deriva el distanciament i les reticències que el crític tendí a manifestar cap a les formulacions més endogàmiques i entotsolades de l'art, i, per contra, els seus esforços per inserir-lo dins els processos culturals i/o socials de les societats.

Durant el seu recorregut intel·lectual, Cirici adoptà diferents pautes analítiques. Els anys de la postguerra van pivotar bàsicament al voltant de tres grans línies que tenien les seves arrels en el moment noucentista per bé que enriquides amb aportacions intel·lectuals dels anys de la República. D'una banda, una tendència iconogràfica i d'història de la cultura que recollia la tradició de Josep Pijoan, vinculada als corrents oberts per Emile Mâle i Jakob Burckhardt. D'una altra, l'opció més positivista representada per Josep Puig i Cadafalch. I, finalment, el formalisme d'Eugeni d'Ors que bevia de Heinrich Wölfflin. Un model resultant eminentment eclèctic que alhora recollia nocions geoculturals i la teoria cíclica dels anomenats filòsofs de la història, en primera instància Oswald Spengler o el pensador Francesc Pujols, i posteriorment Arnold Joseph Toynbee, que també era font d'inspiració de Jaume Vicens. Aquest model marcadament idealista, àdhuc amarat de religiositat i misticisme, en què s’evidencia l'empremta neoescolàstica d'un Maritain, dominaria la seva perspectiva fins a mitjan anys cinquanta. Aquest eclecticisme es va reflectir en la nòmina d'artistes a qui va dedicar una major atenció, de Joan Rebull, Jaume Mercadé, Miquel Villà o Jordi Curós a Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró, Angel Ferrant o els components de Dau al Set, molt especialment Antoni Tàpies. Una varietat que també es retroba en la seva mirada a l'escena internacional, amb cites diverses a Paul Klee, Vassili Kandinsky, Hans Arp, Henry Moore, Massimo Campigli, Jean Bazaine o Georges Rouault, entre molts altres.

Les transformacions que des de final dels anys cinquanta van viure les societats catalana i espanyola arran de l'obertura econòmica, el desenvolupament industrial, la penetració de la cultura burgesa de consum, l'augment de contactes amb l'exterior i la progressiva reorganització i emergència de les forces antifranquistes, així com l'efervescència de l'esquerra a nivell internacional, van propiciar una modificació significativa dels planteigs de Cirici i també el seu allunyament de les esferes institucionals i dels grups de poder vinculats a l'ordre estatal.

Els llibres L'arquitectura catalana (1955), L'escultura catalana (1957) i La pintura catalana (1959) assenyalen el pas cap a una visió més social i materialista de l'art. En aquest moment de trànsit, tocat encara per l'empremta idealista, atengué l'aportació informalista i corrents propers, de Tàpies, Cuixart o Saura a Wols, Fautrier o Pollock; mentre que els anys seixanta es van caracteritzar per la seva progressiva defensa d'una aproximació científica a l'art, cosa que el portà a l'adopció d'un enfocament sociologitzant que en part ja es trobava implícit en els seus primers planteigs quan ajuntava el concepte d'art al de cultura. L'assaig Art i societat (1964), influït per autors com Walter Gropius,Arnold Hauser, Giulio Carlo Argan, Jean Paul Sartre, Herbert Read o Pierre Francastel, fou una de les expressions més rellevants d'aquesta òptica. En aquella conjuntura, Cirici va advocar sobretot pels artistes que conjuminaven una motivació constructiva i una reflexió crítica a l'entorn dels llenguatges artístics i els nous mitjans de difusió massius amb un afany d'incidència i transformació social. Una opció que veia reflectida especialment en les experiències vinculades a la recerca visual i a tendències neoconcretes, cas d'Andreu Alfaro o el Grup Parpalló, però sobretot en els nous realismes i certes derivacions de l'art pop que tenien en Jordi Galí o Àngel Jové, però sobretot en l'Equip Crònica i altres autors valencians afins el seu principal punt de referència. El grup d'artistes catalans a París, entre els quals Joan Rabascall, Antoni Miralda, Benet Rossell o Jaume Xifra, també foren objecte del seu interès. I quant al marc global, podem esmentar Max Bill, Julio Le Parc, Yves Klein, Maurice Raynal, Robert Rauschenberg, Claes Oldenburg o Andy Warhol.

La voluntat d'enriquir la seva perspectiva va portar-lo a la incorporació d'esquemes analítics inspirats en l'estructuralisme i la semiòtica, en què reformulava aspectes del model formalista i iconogràfic conreat en anys anteriors. En aquest cas, els seus principals referents foren alguns intel·lectuals italians del Gruppo 63, entre els quals Umberto Eco, Galvano Della Volpe i Gillo Dorfles, sota l'empara d'Antonio Gramsci, així com els francesos Claude Lévi-Strauss, Roland Barthes o Michel Foucault. Posteriorment es decantà cap a una visió més elaborada fruit d'una síntesi original entre semiòtica i sociologia, en què partint de l'anàlisi de la configuració formal de les obres intentava copsar les dinàmiques socials a què responien. Com a autors més influents d'aquesta etapa podríem citar Lucien Goldmann o Frederick Antal. És significatiu d'aquest procés que l'any 1971 fes el llibre Miró llegit des d'una perspectiva entre iconològica i semiològica, i que poc més tard li’n dediqués un altre, Miró mirall (1977), d'orientació predominatment sociològica. Sota aquests plantejaments, va defensar les noves manifestacions artístiques que posaven en qüestió l'obra d'art tradicional, de l'art pobre a les pràctiques conceptualistes. Els artistes alineats en aquestes orientacions a qui dedicà més atenció foren Sílvia Gubern, Antoni Llena, Josep Ponsatí, Fina Miralles, Ferran Garcia Sevilla, Jordi Benito o Carles Pazos. Mentre que Germano Celant, Wolf Vostell, Joseph Beuys, Timm Ulrichs, Robert Morris, Joseph Kosuth o Hans Haacke foren alguns dels noms d'arreu del món que va atendre.

En els seus darrers anys mantingué una pugna ideològica amb el postmodernisme conservador, la dominant cultural tardocapitalista que s’imposà durant el postfranquisme en un context marcat per la refundació juridicopolítica de l'Estat espanyol, la creixent hegemonia neoliberal i el reflotament d'opcions artístiques neotradicionalistes, assentades en una retòrica de caire historicista.

Enfront d'aquell postmodernisme, Cirici va propugnar la necessitat d'una perspectiva històrica de base sociologicodialèctica, antidogmàtica i oberta als diversos mètodes analítics, que contemplés el fet que l'obra d'art a més de ser una articulació formal també expressava una cosmovisió condicionada socialment. La concepció d'història total elaborada per Pierre Vilar no resulta aliena a una proposta crítica que es volia en construcció permanent i en la qual Cirici vindicava el paper de la recerca artística no solament com a testimoni de l'esdevenir cultural i espiritual de la humanitat, sinó també com una forma específica i insustituïble d'il·luminació racional i d'alliberament humà. L'artista Joan-Pere Viladecans, percebut com el principal continuador de la tradició que anava de Miró a Tàpies passant per Joan Brossa, així com Antoni Muntadas, provinent del conceptualisme i refractari als nous restauracionismes, o el jove Pep Duran foren tres dels autors més valorats en aquella conjuntura marcadament involutiva.

ARTUR BLADÉ I DESUMVILA

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 2 de març de 1907 – Barcelona, 23 de desembre de 1995) fou un periodista i escriptor català. En finalitzar l'ensenyament primari començà els estudis de magisteri, però no els acabà. Visqué a Barcelona entre 1922 i 1929, any en què retornà a Benissanet. Donà classes de català en un local de la Societat "La Renaixença" del seu poble. Arribada la República, fou funcionari de la Generalitat a Tortosa i a Barcelona, de la mà de Martí Rouret. Va fer la guerra al Cos de Sanitat de l'Exèrcit de l'Est quan va ser cridat a files l'any 1938. S'exilià el 1939, primer a França -on estudià Art, Història i Filosofia a la Universitat de Montpeller- i tot seguit a Mèxic on exercí, entre altres professions, de periodista. Retornà a Catalunya el 1961.

Com a periodista, abans de la guerra civil, col·laborà a "El Llamp" de Gandesa, "La Riuada" de Móra d'Ebre i "Tivissa" de Tivissa. Desprès va escriure a "Foment" de Reus, "L'Avançada" de Tarragona, "L'Opinió" de Barcelona, així com a "Lluita" de Tortosa i "L'Ideal de l'Ebre" de Móra d'Ebre.

L'escriptura de Bladè es decanta en tres temes principals: el seu poble natal i la comarca, la biografia i la història. L'estil és clar i directe, sense enfarfecs. Sempre hi és palès el to moral i humanista.

En retornar a Catalunya, Artur Bladé publicà en les línies temàtiques abans esmentades. Fou President d'honor del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, des de la seva fundació, l'any 1982, fins el dia 23 de desembre de 1995, data de la seva mort. L'obra memorialística de Bladé sobre les Terres de l'Ebre ha rebut elogis unànimes. El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

L'any 2007 ha estat proclamat l'Any Bladé i s'ha iniciat la publicació de l'obra completa.

Obra

Prosa

Crònica del país natal Barcelona: Selecta, 1958
Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre català Barcelona: Pòrtic, 1967
Guia de Benissanet Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1982.
Antoni Rovira i Virgili i el seu temps Barcelona: Fundació Vives Casajoana, 1984
Visió de l'Ebre català. Flix : Centre d'Estudis Ribera d'Ebre, 1983.

Biografies

Contribució a la biografia del mestre Fabra Barcelona: Dalmau, 1965
Francesc Pujols per ell mateix Barcelona: Pòrtic, 1967
El prior Penna Barcelona: Dalmau, 1968
Pompeu Fabra: biografia essencial Barcelona: Pòrtic, 1969
El senyor Moragas ("Moraguetes") Barcelona: Pòrtic, 1970
Antoni Terré : La vida d'un català excepcional Barcelona: Pòrtic, 1978
El meu Rovira i Virgili Barcelona: Teide, 1981
Geografia espiritual de Catalunya [El pensament de Francesc Pujols] Barcelona: Llibres de lÍndex, 2004

Dietaris

Viure a Tarragona Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer, 1984
Viure a Tarragona: fulls d'un dietari (1970-1971) Barcelona: CSIC, 1986
Viure a Tarragona (1972-1974) Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989
Viure a Tarragona: fulls d'un dietari (1975-1976) Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1991

Memòries

Viatge a l'esperança Barcelona: Pòrtic, 1973
L'exilíada Barcelona: Pòrtic, 1976
De l'exili a Mèxic Barcelona: Curial, 1993
L'edat d'Or Barcelona: Columna-Tresmall, 1995
Les primeres descobertes La Riuada Móra d'Ebre: l'autor, 1996

Història

Felibres i catalans Barcelona: Rafael Dalmau, 1964
Montpeller català Barcelona: Rafael Dalmau, 1965
El castell de Miravet Barcelona: Rafael Dalmau, 1988
Els setges de Gandesa i el castell de Móra d'Ebre Barcelona: Rafael Dalmau, 1988

Poesia

Versos de la guerra i de l'exili Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007

Obra completa
Cicle de la terra natal I. Benissanet (Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre català) i Gent de la Ribera d'Ebre (Artesans, pagesos, rodaires...) Valls: Cossetània, 2007
Cicle de l'exili I. L'exiliada Valls: Cossetània, 2007
Cicle de la terra natal II. (Les primeres descobertes. Crònica del país natal. Vida i mort d'un petit món. Visió de l'Ebre català. Guia de Benissanet). Valls: Cossetània, 2008
Cicle de les biografies I (El meu Rovira i Virgili. Antoni Terré : La vida d'un català excepcional Valls: Cossetània, 2008

FRANCESC PUJOLS I MORGADES

Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962) fou un escriptor i filòsof català.

Començà a fer versos mentre era estudiant de batxillerat, influït per l'obra de Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Participa als Jocs Florals de Barcelona de 1902, on guanya la Flor Natural amb el poema ‘Idil·li'. El 1904 publica ‘El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols', amb pròleg de Joan Maragall, que veia en Pujols un representant de "la paraula viva".

El mateix any, donà la seva primera conferència a l'Ateneu Barcelonès parlant del pintor Marian Pidelaserra, iniciant així una trajectòria com a crític d'art agrupada posteriorment al llibre ‘Recull de crítica artística' (1921). Es distingeix com un dels primers defensors de l'aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí, a qui consagra el llibre ‘La visió artística i religiosa d'en Gaudí' (1927), traduït al francès pel pintor Salvador Dalí i editat a Lausana el 1970. Dalí es va sentir especialment captivat per la filosofia de Pujols: el 1960, va pintar l'obra a l'oli Cel Hiparxiològic, i el 1974 va publicar el llibre Pujols per Dalí, on es referia a les seves nombroses converses amb Pujols. Finalment, Dalí va erigir un monument a Francesc Pujols, davant de l'entrada del seu Teatre-Museu a Figueres.

L'any 1906, amb el pseudònim ‘Augusto de Altozanos', publica la seva única novel·la, ‘El Nuevo Pascual o la Prostitución', obra humorística, escrita en un castellà traduït directament del català. Viatja a Madrid, on aprofundeix els seus estudis pictòrics i filosòfics, i coneix el polític Francesc Cambó. El 1908, de retorn a Barcelona, freqüenta la Penya de l'Ateneu Barcelonès, entitat de la qual serà secretari a partir de 1924, quan Pompeu Fabra n'era president. Participa en la fundació de l'agrupació Les Arts i els Artistes, i del setmanari ‘Papitu', que posteriorment dirigirà. En el vessant teatral, publica ‘El llibre de Job' (1922), escrit en vers pitarresc, i la tragèdia ‘Medeia' (1923).

L'any 1918, Francesc Pujols publica el ‘Concepte General de la Ciència Catalana', on estableix l'existència d'un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull i continuat per Ramon Sibiuda; en aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat.

* Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. *

En anys successius escriu altres treballs filosòfics com ‘L'evolució i els principis immutables' (1921) o ‘Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana' (1937).

El pensament de Pujols:

Formació i influències

Francesc Pujols basteix un sistema filosòfic anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l'Existència, i finalment Pantologia o Ciència del Tot.

Un dels seus biògrafs, Joan Cuscó, assenyala que "Pujols llegeix en català, castellà, italià, francès i, a banda d'una sòlida formació en la cultura catalana (tant dels clàssics com dels seus contemporanis), l'interessen els clàssics i té en compte els avenços en física, zoologia, biologia i psicologia. Així mateix, llegeix obres importants de la literatura, com El Paradís perdut de Milton i gairebé totes les obres de Shakespeare, s'interessa per la història de les religions i s'acosta a Nietzsche. Entre els primers llibres de la seva biblioteca destaquen els de psicologia, de microbiologia, de moral, de sant Tomàs i la bellesa i de música clàssica.

Aquest devessal d'interessos i d'autors continua fins als anys seixanta del segle XX, en què s'aproxima a autors com Heisenberg i a la física quàntica. Rostand, Bernard, Unamuno, Fages de Climent, Josep M. de Sagarra, Bruno, Dant, Llull, Marx, Llorens i Barba, Copèrnic, Proudhon, Esterlich, Dalí, Pompeu Fabra, Leopardi, D'Ors, Creixells, Nicolle, Hooker, Chevalier, Pitarra... Són autors que Pujols coneix, llegeix i estudia. Sempre centrant grans àmbits temàtics: història (de Catalunya, d'Europa, i econòmica), ciències de l'home (psicologia, biologia, medicina...), història de les religions i poesia i art. La religió, la ciència, l'ésser humà i Catalunya són els eixos vertebradors de les seves lectures".

L'any 1931, l'escriptor Josep Pla va dedicar un llibre al seu pensament titulat ‘El sistema de Francesc Pujols. Manual d'Hiparxiologia'.

El 1926 publica en dos volums la ‘Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola'. Instal·lat a Martorell, escriu diverses obres de caire polític com ‘La solució Cambó' (1931) o ‘El problema peninsular' (1935).

A la fi de la Guerra Civil espanyola s'exilia a Prada de Conflent sota l'hospitalitat de Pau Casals (1939), per traslladar-se posteriorment a la Residence dels Intellectuels Catalans de Montpeller, on coneix l'escriptor i científic Alexandre Deulofeu, i diserta davant de joves intel·lectuals com el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer, el polític Heribert Barrera i l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, el qual va publicar la seva biografia : "Francesc Pujols per ell mateix" (1967).

Retorna a Catalunya el 1942, i passa un mes internat a la presó Model de Barcelona. A partir de 1949, i fins a la seva mort, escriu a publicacions com ‘Destino'.

LLUÍS MARIA XIRINACS I DAMIANS

Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 2007) fou un polític pacifista, doctor en filosofia i sacerdot català.

Va néixer el 6 d'agost de 1932 al domicili del carrer Balmes, situat al barri de l'Eixample de Barcelona, sent el tercer fill d'una família benestant, burgesa i catòlica. Fill d'Enric Xirinacs Espinàs i de Maria Carme Damians Batlle, tingué per germà gran M. Lourdes (1929-1975) i Maria Montserrat (1930); i de petits Anna Maria (1934) i Carles Vicens (1936). Gaudí sovint de les seves vacances d'estiu a Cerdanyola del Vallès i Begues.

« ...vaig néixer a l'encreuament Balmes-València [...] mare d'alta burgesia, pare de petita burgesia. Els quatre anys de relativa calma social de l'Estatut de Catalunya de Macià i Companys assentaren en la pau el meu esperit; els tres anys de guerra de Franco, amb assassinats, bombardeigs, fred i fam, m'esmolaren enteniment, sentiments i sentits. Als set anys era una petit guerrer, fort, freturós de pau. El pare tenia curiositat universal. L'alimentava amb la contínua consulta dels cents toms de l'Enciclopèdia Espasa i la transmetia als fills en forma de preguntes temptadores, atractives, sovint capricioses...»

Quan estudiava al seminari, va quedar copsat per l'afirmació del metge Alfred Korzibsky, el qual digué: «L'excés d'informació mal païda ens porta a pronosticar una espècie de mundial esquizofrènia col·lectiva». Això influencià decisivament en Xirinacs, que inicià llavors la creació del seu model de coneixement de la realitat.

Fou ordenat sacerdot als 22 anys. L'any 1963, per pressions de l'autoritat estatal, la jerarquia esclesiàstica el va destinar a Balsareny. A causa de la seva defensa del Sindicat Democràtic d'Estudiants se'l destinà a Sant Jaume de Frontanyà. En aquell moment rebutjà la dotació econòmica que l'Estat espanyol assignava a cada sacerdot.

Va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. El 1968 comparegué davant un consell de guerra acusat de ser l'inspirador del Front d'Alliberament de Catalunya i participà en diverses vagues de fam en solidaritat amb els imputats en el Procés de Burgos.

L'any 1969 publicà el llibre Secularització i cristianisme.

Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme i un dels promotors de la Marxa de la Llibertat. A causa d'una seva detenció en 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana. Això li comportà un confinament en la presó concordatària de Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam. Entre 1973 i 1975 estigué empresonat per les seves activitats contràries al règim.

Un cop en llibertat, romangué en vetlla permanent, juntament amb els «Captaires de la Pau», a Montserrat. Des del 25 de desembre de 1975 es mantingué en guàrdia 12 hores al dia davant la presó Model per demanar l'amnistia total dels presos, campanya que va abandonar amb les mesures d'amnistia del 1977.

Senador per Barcelona entre 1977 i 1979, en el procés de la que fou la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d'esmenes que constituïen un model alternatiu recollit en el seu llibre Constitució, paquet d'esmenes.

Paral·lelament, escrigué una columna diària al diari Avui titulada Des del senat, a la qual renuncià quan es presentà a les eleccions al Congrés del 1979, argumentant que no volia abusar d'una posició de privilegi durant la campanya.

L'any 1979 encapçalà una candidatura al Congrés de Diputats per Barcelona sota la coal·lició Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), tot reivindicant els quatre punts programàtics de la llavors extinta Assemblea de Catalunya. L'any 1980 encapçalà la candidatura del BEAN per Barcelona en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, sota la denominació «BEAN-Unitat popular». El BEAN es va convertir en partit polític.

Candidatura al Nobel

Candidat al premi Nobel de la pau els anys 1975, 1976 i 1977, destacà per la defensa dels drets humans, les seves vagues de fam i mètodes de protesta no violents, sobretot per la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia pels presos polítics.

L'any 1976 publicà Diari de presó en dos volums: L'espectacle obsessiu i Entro en el gran buit.

L'any 1984 fundà amb Agustí Chalaux i altres persones el Centre d'Estudis Joan Bardina, on desenvolupà l'estudi d'un nou model polític, econòmic i social.

Deixa el sacerdoci
Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys va promoure diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista.

La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques La traïció dels líders, publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la Transició. També ha escrit El Terror, la Pau i el Sagrat (2003).

L'any 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país. El mateix any publicà Plantem-nos. Temes vius i pendents per al tombant de mil·leni amb Lluís Busquets Grabulosa.

Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de llicenciatura, on va obtenir matrícula d'honor en totes les assignatures.

Segon empresonament

L'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava:

« Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna(...)I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema.»

Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional que el va condemnar, el març de 2004, a 2 anys de presó i 4 d'inhabilitació.

El 17 de desembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs havia declarat en defensa seva al Jutjat d'Instrucció núm. 8 de Barcelona: «No crec que sigui delicte fer feina d'historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d'alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres.» A la seva declaració també va dir: «Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.»

Malgrat hi havia una sentència condemnatòria, de resultes de la qual pesava damunt seu una ordre de recerca i captura, mai no se'l va detenir.

Al seus 74 anys, el 25 d'octubre del 2005 a les 11:45 hores, va ser detingut per la Policia Nacional a una comissaria de Ciutat Vella (Barcelona), quan anava a renovar el seu DNI. En ser detingut va exercir l'objecció lingüística en negar-se a signar la seva declaració en castellà.

Dos dies més tard, el 27 d'octubre de 2005, va ingressar a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, tot i que el mateix dia va ser traslladat al centre penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). Tan bon punt es va conèixer el seu empresonament, diverses persones i col·lectius van reclamar-ne l'alliberament al·legant raons humanitàries per motiu d'edat. La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.

Defunció i exèquies

L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès, volent passar els seus últims dies amb "la meva soledat i el meu silenci". Una voluntat reflectida en un escrit que va deixar al seu despatx, on també recordava haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava la "covardia" dels líders polítics catalans en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet la hipòtesi del suïcidi, l'autòpsia revelà que Xirinacs morí per causes naturals.

El dia 16 d'agost de 2007 es van celebrar els funerals en la seva memòria, a l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, i en acabar aquests, fou homenatjat al Fossar de les Moreres, el lloc on cinc anys abans havia fet el parlament que el va portar per darrer cop a la presó.

Honors

Homenatge a Lluís Maria Xirinacs, al Fossar de les Moreres, la Diada Nacional de 2007, sota el lema La lluita continua. L'estiu de l'any 2004 Xirinacs va ser guardonat amb el Premi Canigó que atorga cada any la Universitat Catalana d'Estiu.