divendres, 29 d’octubre del 2010

ISIDRE LLUÇÀ I CASANOVES



El timbaler del Bruc és una llegenda formada a partir de fets ocorreguts el 1808 durant la guerra del Francès.

A Isidre Lluçà i Casanoves nascut a Santpedor (Bages) el 1791 i mort el 1809 s'atribueix la personalitat real del timbaler.

Fets històrics

El 9 de febrer de 1808 el general de l'exèrcit napoleònic Philippe Guillaume Duhesme, entrà a Catalunya pel pas de la Jonquera i a mitjans de febrer ja havia arribat a Barcelona. Els francesos passaren a governar Catalunya i aquesta entrà en una crisi econòmica principalment per la interrupció del comerç amb Amèrica (a Manresa, per exemple, es repartiren 3.400 i 3.500 racions diàries de "sopa econòmica").

Això junt amb l'animadversió a les idees anticlericals i revoluciònaries que representaven la França d'aquella època expliquen la tenaç resistència dels catalans al nou règim francès.

El 4 de juny de 1808 una columna francesa dirigida pel general Schwartz sortí de Barcelona en direcció a Lleida i Saragossa amb ordres de castigar Manresa i Igualada, la primera per la crema del paper segellat i l'altra per la seva situació estratègica en el camí ral. Els efectius francesos eren de 3.800 homes, bàsicament italians i suïssos. El 6 de juny començà la Batalla del Bruc.

L'exèrcit espanyol era en part professional amb combatents també suïssos dirigits pel tinent suís Franz Krutter Grotz i en part voluntaris dels sometents catalans de Manresa, Igualada, Tàrrega i rodalies i en total eren uns 2.000 homes. L'exèrcit francès va ser vençut en una emboscada i 300 dels seus homes van morir.

El 14 de juny de 1808 va tenir lloc la segona batalla del Bruc molt més important des del punt de vista militar i on el factor sorpresa ja no hi era i les forces franceses eren molt més importants i les dirigia el general Joseph Chabran que era més experimentat. Els francesos arribaren al Bruc per dues columnes s'enfrontaren a les forces regulars (uns 1.500 soldats) i sometents espanyols dirigides per Joan Baget dels terços de Lleida i de Tàrrega a més dels regiments suïssos. L'artilleria espanyola va decidir la batalla en favor seu.

Gènesi de la llegenda del Timbaler del Bruc

La importància de les batalles del Bruc és que van trencar amb el mite de la imbatibilitat de l'exèrcit de Napoleó.

El Diario de Manresa de 26 de setembre de 1808 explica els fets d'una manera (només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, artilleria ni cap militar que els dirigís...) que seria l'embrió de la creació de la llegenda respecte a la lluita d'un poble desarmat enfront del gran exèrcit invasor. Ja l'any 1809 l'historiador Cabanes escriu sobre un minyó de Santpedor erigit en general en xefe i posteriorment es va dir que era en Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor de les confraries.

La llegenda explica que la reverberació del so del tambor en xocar amb les parets de Montserrat va fer creure que el nombre de soldats espanyols era molt superior al que realment hi havia.

El timbaler del Bruc té diversos monuments al Bruc, a Santpedor i a Barcelona. El monument situat al Bruc està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

OTGER CATALÓ



L'Otger Cataló (o Catalon) o Pare de la Pàtria, és un personatge de llegenda que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes teories del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas les referències escrites sobre aquest personatge que han perdurat en català són del segle XV, molt posteriors a la seva època el s. VIII i deu bona part de la seva aparició i fomentació en l'ideari catalanista gràcies a l'obra dels autors de la Renaixença catalana: Víctor Balaguer, Antoni Ferrer i Codina i Jacint Verdaguer.

La llegenda

Otger Cataló va sobreviure a l'escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell en va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineu.

Sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l'afecte del seu gos gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides. Otger, a poc a poc, s'anava recuperant alimentant-se de fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en què s'anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a esmolar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut i esmolava la seva daga.

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el qual Otger va considerar que havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tot el país, convocant els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita.

El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home, i amb els seus boixits li va fer entendre que volia que el seguís. L'home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d'Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més principals del territori perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

Així, de nou llocs diferents, van acudir amb les seves hosts, els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d'Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós , Bernat d'Anglesola, Gerau d'Alemany i Hug de Mataplana, coneguts com els Nou Barons de la Fama o Els nou Cavallers de la Terra.

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder sarraí.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony on juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

Els cavallers i Otger, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou Otger Cataló, en la batalla per reconquerir Roses, l'any 735, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

Base històrica de la llegenda

La llegenda es basa en fets succeïts en tres generacions diferents. Otger coincideix amb nom i data de mort amb Otger (671-735), Arcomte de Catalanum (Châlons) (710-735), Duc d'Aquitània, qui morí a la batalla per reconquerir Roses i fou enterrat al Monestir de l'illa de Ré.

El primer cop que apareix la llegenda és a l'obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona escrita el 1438 i impresa el 1495.

GUIFRÉ EL PILÓS



Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” (c. 840 - 897) fou Comte de Barcelona, Comte d'Osona i Comte de Girona (878 - 897); també Comte d'Urgell i de Cerdanya (870 - 897); i també Comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França; com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, doncs ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”.

L'assassinat del comte visigot Sunifred, pare de Guifré el Pilós

Després de l'execució del cavaller franc Bernat de Septimània el 844, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a un cavaller visigot, Sunifred I d'Urgell, comte d'Urgell i de Cerdanya i pare de Guifré el Pilós. Aquest hagué de prosseguir la lluita contra Guillem de Septimània, fill del decapitat Bernat, i el seu aliat Pipí II d'Aquitània, mentre l'any seguent aturava la Ràtzia musulmana del 845. El 848, Guillem de Septimània s'apoderà del Comtat de Barcelona i del d'Comtat d'Empúries, capturant a Sunifred I d'Urgell i a Sunyer I d'Empúries, als qual féu executar.
L'estiu del 849 Carles el Calb contraatacà i envaí l'Aquitània. Pipí II d'Aquitània i Guillem de Septimània varen fugir, i Carles va investir al franc Aleran com a comte de Barcelona, d'Empúries, de Rosselló i marquès de la Septimània, al cavaller Guifré I de Girona l'investí comtate de Girona i de Besalú, i al cavaller Salomó comte de Cerdanya, d'Urgell i de Conflent.

Guifré «el Pilós», comte d'Urgell i Cerdanya

Està documentat que Salomó fou comte d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent fins el 868, any a partir del qual desapareix de la documentació. També està documentat que el 873 Guifré el Pelós s'intitulava comte, i per documents posteriors, que s'intitulava comte d'Urgell, comte de Cerdanya i comte de Conflent, els mateixos comtats que havien estat en mans de Salomó. Però el què no està documentat és ni quan, ni perquè, ni com, Guifré el Pilós es feu amb aquestes terres.
La Llegenda de Guifré el Pilós sosté que magnats francs havien assassinat a Guifré d'Arria, pare llegendari Guifré el Pilós, fet que coincideix amb la realitat, doncs Sunifred d'Urgell, l'autèntic pare del Guifré el Pilós, fou assassinat pel magnat franc Guillem de Septimània. Després la llegenda continúa explicant que el comtat de Barcelona havia estat usurpat per un magnat franc anomenat Salomó, i que quan Guifré el Pilós retornà a Barcelona, va matar al comte intrús Salomó i recuperà el comtat de Barcelona. Els fets coincideixen parcialment amb la llegenda, doncs hi hagué un noble franc anomenat Salomó, que era comte, no de Barcelona, sinó d'Urgell, i que el 868 desapareix de la documentació històrica, sent suplantat per Guifré el Pilós.
L'historiador Ramon d'Abadal descartà que Guifré el Pilós assassinés a Salomó, comte d'Urgell, Cerdanya i Conflent, així com que Guifré el Pilós ocupés violentament els comtats; la documentació constata que el 868 el comte Salomó desapareix de la documentació històrica, i que l'agost del 871 apareix Miró el Vell, germà de Guifré el Pelós, com a comte de Conflent; del 873 hi ha un altre document on Guifré el Pilós apareix intitulant-se comte, i poc després n'hi ha un altre on s'especifica que és comte d'Urgell i Cerdanya. Ramon d'Abadal suggerí a la mort de Salomó, els comtat d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent haurien quedat vacants, i que Guifré i el seu germà Miró haurien estat investits legalment pel rei Carles II de França; donades les evidències documentals, la investidura s'hauria d'haver produït entre el 868 i el 871; amb aquestes dades proposà que això s'hauria esdevingut a l'assamblea d'Attigny, convocada pel rei de França el juliol del 870, i que en aquella assamblea seria quan Guifré el Pilós hauria rebut el nomenament com a comte d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent. Acte seguit i segons l'historiador Josep Maria Salrach i Marès, Guifré el Pelós hauria associat al seu germà Miró el Vell al govern del Conflent.

La revolta del comte franc Bernat de Gòtia

El 865 el rei Carles II de França havia investit com de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes al magnat franc Bernat. Però el setembre del 877, aprofitant la marxa del rei a Itàlia, es va produir una rebel•lió general dels nobles francs en contra de la política del rei; la gran coaliació de magnats francs l'encapçalaren Bosó V de Provença, Bernat Plantapilosa, l'Abat Hug de Nèustria i Bernat de Gòtia. Alertat de la rebel•lió, Carles II de França decidí retornar als seus dominis, però morí el 6 d'octubre de 877. Tot i així però, els rebels continuaren lluitant contra les tropes fidels al fill del rei, Lluís II de França.
Guifré el Pilós i el seus germans Sunifred i Miró el Vell restaren fidels al fill de Carles II de França i disposats a combatre la rebel•lió avançaren per la Septimània on eliminaren als nobles fidels a Bernat de Gòtia, unint les seves tropes a les del vescomte Lindoí de Narbona; el comte Guifré el Pilós i el vescomte Lindoí debastaren les terres de Bernat de Gòtia, n'ocuparen els castells i expulsaren de les esglésies els sacerdots addictes al rebel Bernat de Gòtia . Finalment el bisbe Hicmar de Reims va persuadir als cabdills Bosó V de Provença, l'Abat Hug de Nèustria i Bernat Plantapilosa per tal que abandonessin la rebel•lió, que tant sols fou mantinguda per Bernat de Gòtia amb el recolzament del seus familiars. Lluís II de França, fill i successor del difunt rei Carles, fou coronat el 8 de desembre de 877 i poc després les tropes lleials al rei va aconseguiren sotmetre als familiars de Bernat de Gòtia.

Lleialtat als Carolingis. Guifré el Pilós comte de Barcelona i Girona

L'11 d'agost del 878 es reuní el concili de Troyes convocat pel papa Joan VIII. En aquesta concili hi foren presents els bisbes de Barcelona, de Girona, d'Elna i d'Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. Les primeres sessions del concili foren dedicades a qüestions d'ordre religiós, i el 7 de setembre del 878 es féu la solemne coronació del nou rei Lluís II de França, que ja havia estat consagrat l'any anterior. Els Annales Bertiniani recullen que després seguiren les sessions polítiques i l'11 de setembre del 878 es repartiren els honors (propietats) del derrotat Bernat de Gòtia: Barcelona, Rosselló, Narbona, Besiers, Nimes i Magalona. Els principals beneficiaris foren potentats francs, però els Annales també assenyalen que hi hagué «d'altres disposats secretament», dels qui no concreta el nom.
L'historiador Léonce Auzias sosté la teoria que entre aquests «d'altres disposats secretament» hi hauria Guifré el Pilós, que va rebre Barcelona i Girona, i el seu germà Miró el Vell, que va rebre Rosselló; fonamenta la seva teoria en el fet que poc després del concili de Troyes són aquests qui apareixen com a detentors d'aquests comtats.
Josep Maria Salrach i Marès coincideix amb la teroria que senyala a una investidura legal, i puntualitza que de la mateixa manera que quan Guifré va rebre els comtat d'Urgell i Cerdanya va cedir l'administració del pagus de Conflent al seu germà Miró, en aquesta ocasió hauria cedit el pagus de Besalú al seu altre germà Radulf; així mateix Guifré el Pilós cedí l'abadia d'Arles al seu germà Sunifred, i el bisbat d'Elna al darrer germà, Riculf. Tant Ramon d'Abadal com Josep Maria Salrach coincideixen doncs a acceptar la teoria de la investidura legal de Guifré el Pilós, assenyalant que seria la recompensa que el rei Lluís II de França, fill de Carles II de França, atorgà a Guifré i a Miró per haver-se mantingut lleials a la dinastia Carolíngia durant la revolta dels magants francs.
Ja fos violentament o a través d'una investidura formal, després del 878 els dominis de Guifré abastaven d'una banda una àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- i de l'altre una àrea costanera -Barcelona i Girona-; al llarg del segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, aquestes dues zones s'havien mantingut separades i regides per comtes diferents; la raó es devia al fet que n'impedieb la comunicació les centrals formades per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de la revolta d'Aissó.

En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s'hi registra un fort corrent d'immigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d'haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d'alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes.
Davant d'aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d'Urgell, i el pagus de Berga -l'actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d'Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l'antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d'Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d'haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l'Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d'ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l'expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d'Osona, Guifré, havent-s'hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d'exercir-hi les funcions comtals en absència del comte.

La fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses

En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d'Urgell, ara bé, a l'àrea central, va ser necessari restaurar la seu d'Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l'arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l'arxipreste Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d'Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d'Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l'antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l'actual Vic. Dins de la reorganització eclesiàstica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d'Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d'homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d'elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Simple un privilegi d'immunitat respecte del govern dels comtes per a l'abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d'una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d'haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró II de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

Els comtes de la Gòtia i la crisi de la monarquia franca

Seguint la tradició dels comtes de la Marca Hispànica d'ascendència visigòtica, els comtes Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d'Empúries Delà i Sunyer II acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol•licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s'alçaren mai contra els carolingis, evitaren d'implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s'uniren a l'expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrere, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l'assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana.
Per tot això, els comtes de Barcelona rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898), com demostra el fet que deixaren de seguir durant el seu regnat la cronologia dels monarques francs, però tampoc no s'alçaren contra l'usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Simple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l'actuació irregular del prevere Esclua.

El 886, aprofitant l'absència de l'arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s'hi féu consagrar bisbe d'Urgell, diòcesi d'on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l'aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d'Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l'obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d'Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d'Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolità Teotard de Narbona, d'acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d'Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l'accés a la seu d'Urgell-, amb l'erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l'antiga seu d'Empúries, existent fins a la invasió àrab.

Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d'Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l'amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d'Esclua; a més, per l'interès dels comtes en l'existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d'ací l'actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l'erecció d'uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d'Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d'Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei.
Davant d'aquesta situació, els comtes d'Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d'intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d'Odó i n'obtingueren uns preceptes que, al comtat d'Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l'arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l'assistència dels arquebisbes metropolitans d'Arles, Ais de Provença, Embrun, Ate i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s'hi una condemna a les usurpacions d'Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d'haver col•laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d'Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l'encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d'Empúries.

La crisi eclesiàstica va cloure's definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus legítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l'arquebisbe Teotard. De tot l'afer, només va restar-ne, temporalment, l'existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.
L'afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d'altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d'Empúries i, encara, pel seu interès propi d'afirmar la situació d'Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d'acatament a aquest monarca, d'ací que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre's, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il•legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l'intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pipí el Breu-; aquests sobirans, d'haver-se trobat amb un afer d'aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d'Ingobert d'Urgell (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l'actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l'absència de delegats del sobirà permeté la deposició d'Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

La mort de Guifré el Pilós lluitant contra l'Islam

El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població. La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat.
Davant l'avenç cristià els governadors musulmans de Ath-Thaghr al-Alà decidiren fortificar tota les ciutats de Làrida, Balagui i Muntsu. La fortificació de Lárida, ambicionada pel comte Guifré, fou vista com una provocació i el comte va atacar la ciutat governada pel valí Ismaïl ibn Mussa, de la família dels Banu Qasi. El Setge de Larida (884)però no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants. El valí Ismaïl ibn Mussa fou succeït per Lubb ibn Muhammad ibn Lubb ibn Mūsà al-Qasawī; aquest llançà la ràtzia islàmica del 897 contra els territoris de la Gòtia, i el comte Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897, segurament a la batalla de Valldora (Solsonès).
Les seves despulles romanen al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

El Pare de la Pàtria

L'anàlisi de la figura històrica de Guifré el Pilós no pot ser deslligada de la mitificació que en feren els reis d'Aragó del llinatge del comtes de Barcelona. Així en la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380), la genealogia encarregada pel futur rei Joan I d'Aragó «el Caçador», s'atorga a Guifré el Pilós el títol de Pare de la Pàtria (Pater Patriae). El títol de Pater Patriae és d'origen romà i fou un honor concedit pel Senat de Roma a Ròmul, fundador llegendari de la ciutat, a Marc Furi Camil, considerat el segon fundador de la ciutat, i alguns pocs emperadors romans més. I amb aquest títol els antics reis d'Aragó honoraren la memòria de Guifre el Pilós fins a mistificar-lo en la Llegenda medieval de Guifré el Pilós com a destacat lluitador contra l'Islam i pare de la pàtria. La llegenda medieval fou recollida durant el Renaixement, vivificada de nou durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, i finalment rescatada de l'oblit durant la Renaixença. Paral•lelament la Llegenda de les quatre barres de sang del valencià Pere Antoni Beuter, recollida el 1551 i divulgada arreu, el feia caure ferit mentre lluitava contra els normands al servei del rei de França, explicant que davant la petició del comte perquè el rei li donés un escut d'armes, aquell es mullà els dits amb la sang del comte i els passà per sobre l'escut daurat, donant lloc al que seria considerat posteriorment l'escut de Catalunya.

Al costat d'aquesta visió mítica i llegendària, s'analitza la figura del Guifré històric, interpretant-lo com un magnat got que al servei de l'Imperi Carolingi aprofità el col•lapse del poder reial per bastir-se un domini propi. La visió del Guifré mític, pare de la pàtria i creador de Catalunya té origen en la Gesta Comitum Barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l'inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditària dels comtats, se sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina.
Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila: «si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d'un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d'altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)».
Continúa Ferran Soldevila dient que: «Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l'habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l'Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d'altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l'àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d'Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l'assoliment de la independència dels comtats».

JAUME I EL CONQUERIDOR



Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 2 de febrer del 1208 - Alzira, 27 de juliol del 1276), rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). En aragonès: Jaime,en occità: Jacme, en llatí: a 30 de març de 1251, Jacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani. Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys.És enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.

Ascendents

Fill i successor del rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" al tron de la corona d'Aragó i de Maria de Montpeller. Quedà totalment orfe de pare i mare el 1213, quan tan sols comptava 5 anys. Fou pare dels reis Pere III d'Aragó "el Gran" i Jaume II de Mallorca "el Prudent".

Engendrament i baptisme de l'infant Jaume (1208-1211)
La història sobre l'engendrament i el baptisme del rei en Jaume són recollits pel propi rei en el Libre dels feyts i estan envoltats d'un aura llegendària.

Engendrament

Catedral de MontpellerSobre l'engendrament del rei Jaume, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seva muller i hom estava preocupat per l'absència d'un hereu legítim, s'ordí una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del 1207, aprofitant que el rei era a Montpeller li digueren que una dama montpellerina que desitjava tenir per amistançada l'esperava en un palau de la ciutat. Però en lloc de la dama fou Maria de Montpeller qui passà la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l'engendrament, Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l'oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra i Maria de Montpeller revelà la seva identitat, explicant-li al rei el què havia succeït; aleshores ell digué que "pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment", i aquell mateix dia marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l'embaràs, el rei en Jaume I d'Aragó va nàixer al Palau dels Tornamira de Montpeller la nit de l'1 al 2 de febrer del 1208.

Baptisme

El nom del rei Jaume escollit d'entre els noms dels apòstols en un ciriEls testimonis documentals confirmen que el primer nom que s'escollí per al futur rei conqueridor no havia estat el de Jaume, sinó que s'hauria d'haver dit Pere, talment com el seu pare. Amb aquest nom figura en el contracte matrimonial que el 1210 pactà el seu pare el rei Pere II d'Aragó entre el seu fill i la comtessa d'Urgell; i també figura amb el nom de Pere en el nou contracte matrimonial firmat el 1211 amb la filla de Simó IV de Montfort. A més, en el text primitiu de les Gesta comitum Barchinonensium et Regum Aragonum se l'anomena per dues vegades Pere Jaume. I el fet és que en el llinatge de Casal de Barcelona els noms tradicional havien estat els de Borrell, Ramon i Berenguer i les combinacions d'aquests; i en la Casa d'Aragó durant la dinastia Ximena els noms tradicionals havien estat Alfons i Pere. El nom de Jaume no comptava amb cap antecedent en cap dels dos llinatges, així com tampoc apareix en el llinatge de la reina Maria de Montpeller.

És el mateix rei qui explica en la seva crònica el motiu de l'elecció d'un nom tant estrany a la tradició, Jaume, per a l'hereu de la Corona d'Aragó. Diu que sa mare, Maria de Montpeller, encengué dotze ciris amb els noms dels dotze apòstols; els possibles noms eren, doncs, Pere, Andreu, Jaume (el major), Jaume (el menor), Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Maties, Tomàs, Simó, Judes (Tadeu), Judes (Iscariot). El darrer ciri a consumir-se fou el que duia escrit el nom de Jaume, i aquest fou el nom que la reina Maria de Montpeller escollí per al seu fill. La Providència decidí que fos l'apòstol sant Jaume qui donés el nom al futur rei conqueridor, esdevenint Jaume I d'Aragó, així com també fou I de Mallorca, I de València, I de Barcelona, I d'Urgell i I de Montpeller.

Captiveri de l'Infant Jaume i mort del rei Pere "el Catòlic" en la Batalla de Muret (1211-1213)

Després de la victòria cristiana sobre els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa, el rei Pere II d'Aragó s'implicà en la Croada albigesa. El rei Pere era vassall de la Santa Seu des que es féu coronar pel Papa Innocenci III a Roma l'any 1204 i la seva ortodòxia catòlica era indubtable. Per aquesta raó, Ramon VI de Tolosa, el comte de Foix, el comte de Comenge i el comte de Bearn s'hi reteren com a vassalls buscant un senyor poderós i inqüestionable. Malgrat que el rei Pere II d'Aragó mai no va ser favorable envers l'heretgia càtara, car ja des del 1198 havia pres mesures contra l'heretgia als seus dominis, va intervenir-hi per defensar els seus nous vassalls i l'hegemonia política adquirida per la Corona d'Aragó a Occitània, que es veia amenaçada per Simó IV de Montfort, cabdill dels croats francesos.

En un primer intent per trobar una sortida pacífica al conflicte, el rei Pere va pactar casar el seu fill primogènit, l'Infant Jaume (futur Jaume I d'Aragó), amb la filla de Simó IV de Montfort, Amícia de Montfort. A tal fi, el rei Pere entregà com a penyora l'infant Jaume, que el 1211 tan sols tenia 3 anys, a Simó IV de Montfort. Però un cop aquest tingué al nadó sota el seu poder, el reclogué al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó i s'imposà finalment la via militar com a única sortida al conflicte. El 12 de setembre de 1213 es lliurà la batalla de Muret en la qual morí el rei Pere. La Corona d'Aragó s'havia quedat sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra.

Interregne i regència (1213-1218)

A conseqüència del vassallatge que el rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" havia retut a la Santa Seu l'any 1204, la Corona d'Aragó era jurídicament sota la sobirania directa del Papa Innocenci III. A més, Maria de Montpeller, mare de l'Infant Jaume, també li havia encomanat al Sant Pare Innocenci III la protecció de l'Infant Jaume. Les disposicions d'aquest s'encaminaren ràpidament a la restitució de l'infant Jaume i a l'organització de la Corona d'Aragó per tal que s'establís una regència durant la minoria d'edat de l'Infant.

Restitució de l'infant Jaume

A Narbona l'infant Jaume fou restituït a l'ampara de la Santa SeuDesprés de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Maria de Montpeller, la mare de l'Infant Jaume, anà a Roma i pregà al Papa Innocenci III que obligués Simó de Monfort a retornar-li el fill. Per la seva part, el Regne d'Aragó i Catalunya enviaren una delegació a Roma formada per l'antic majordom del Regne d'Aragó Ximeno Cornel I, Guillem IV de Cervera, el mestre de l'Orde del Temple fra Guillem de Mont-rodon i Pero d'Ahones. Davant la negativa inicial de Simó de Monfort, el 22 de gener del 1214 el Papa Innocenci III trameté una nova carta al comte en què li manava que restituís l'infant i fes acatament i submissió al legat papal, el cardenal Pietro di Benevento. El 18 d'abril del 1214 el legat papal arribà a Narbona i entre aquest dia i el 25 d'abril del 1214 va efectuar-se la restitució de l'Infant Jaume. El varen rebre el comte Sanç d'Aragó, el mestre de l'Orde del Temple fra Guillem de Mont-rodon, així com el gran prior de l'Orde de l'Hospital i una comissió de magnats aragonesos i catalans entre els quals figuraven Dalmau de Creixell i Guillem I de Cardona. Tanmateix, l'Infant Jaume va quedar sota la custòdia i protecció directa del legat del Papa Innocenci III.

Sota la protecció de l'Orde del Temple

El Castell de Montsó, on fou educat l'infant Jaume dels 6 als 9 anysA mitjan agost del 1214 el legat papal es reuní a Lleida amb una assemblea de magants. Allí, Aspàreg de la Barca, bisbe de Pamplona, els mostrà l'infant Jaume i tots juraren respectar-lo i defensar-lo. A l'assemblea, però, no hi assistiren ni Sanç d'Aragó, ni Ferran d'Aragó, abat de Mont Aragón; segons diu el rei en la seva crònica, el motiu seria que ambdós aspiraven a la corona. Després d'aquesta assemblea i seguint els designis fixats en el testament de Maria de Montpeller, mare de l'infant Jaume, el mestre de l'Orde del Temple, fra Guillem de Mont-rodon, es féu càrrec de l'infant Jaume quan aquest comptava uns 6 anys. Els Cavallers Templers l'instruïren com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó també s'hi educava l'infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume.

Regència de Sanç d'Aragó (1216-1218)

El legat papal, el cardenal Pietro di Benevento, féu les funcions de procurador (regent) provant d'ordenar els temes de la corona per tal d'evitar que s'estengués el caos. Primerament designà el jueu Azac com a mediador per tal d'establir una treva entre la Corona d'Aragó i els sarraïns. Aconseguit aquest objectiu, es procedí a l'elecció oficial del Procurador de la Corona d'Aragó (el regent) i el nomenament recaigué en el sexagenari Sanç d'Aragó, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya, tercer fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó, qui havia d'ésser assessorat per un Consell de la Procuradoria. El nomenament degué efectuar-se el mes de novembre del 1214; ben aviat però, la seva designació fou posada en entredit per un oncle de l'infant Jaume, l'abat de Mont Aragón Ferran d'Aragó, qui també aspirava a la regència.

El Consell de la Procuradoria fou organitzat definitivament pel Papa Innocenci III amb la butlla del 23 de gener del 1216. En aquest document consten els següents consellers: pel Regne d'Aragó: el bisbe de Tarassona García Frontín I, l'antic majordom del Regne d'Aragó Ximeno Cornel I i Pero d'Ahones; per Catalunya: l’arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, els magnats catalans Guillem I de Cardona i Guillem IV de Cervera, així com el mestre de l'Orde del Temple i educador de l'infant Jaume mentre residia al castell de Montsó, fra Guillem de Mont-rodon.

Sortida de Montsó

Tomba del rei Pere destruïda pels anarquistes l'any 1936 al Reial Monestir de Santa Maria de SixenaLa política pel regent Sanç d'Aragó continuà la del difunt rei Pere II d'Aragó i es caracteritzà pel recolzament a la causa occitana i l'ànsia per venjar la mort del rei ocorreguda en la Batalla de Muret. Aquesta política topà novament amb la Santa Seu i el nou Papa, Honori III, successor d'Innocenci III i defensor de Simó IV de Montfort, amenaçà novament amb una croada contra la mateixa Corona d'Aragó si el regent no deturava el seu suport a la causa occitana. Aquesta situació de màxima tensió amb el papat fou aprofitada per l'abat de Mont Aragón Ferran d'Aragó, per posar novament en dubte la regència de Sanç d'Aragó. Davant d'aquest creixent clima de tensió, un grup de magnats aragonesos i catalans optaren per traure l'infant Jaume del castell de Montsó i posar fi a les disputes per la regència. Així, entre els dies 20, 21 o 22 de juny del 1217, a l'edat de 9 anys, l'infant Jaume sortí del castell de Montsó.

Primerament fou conduït al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, on reté honors a la sepultura del seu pare, el difunt rei Pere II d'Aragó "el Catòlic".

Fi de la regència de Sanç d'Aragó

Les amenaçadores butlles pontifícies del 1217 i 1218 inclinaren finalment el Consell Reial a oferir la submissió total de Jaume I al Papa Honori III. La continuació de la procuradoria del comte Sanç d'Aragó exposava la Corona d'Aragó al perill de l'entredit i a l'excomunió del rei Jaume. Amb aquest argument, l'abat Ferran d'Aragó, amb el recolzament de Ximeno Cornel I, de Pero d'Ahones i de Blasco Maça, forçaren la fi de la regència cap el mes de setembre del 1218. El comte Sanç d'Aragó es traslladà al Comtat de Provença des d'on prosseguí la seva política de recolzament a la causa occitana i a Ramon VI de Tolosa. Però si d'una banda la retirada del comte Sanç d'Aragó significà la fi dels problemes amb la Santa Seu, per altra banda desencadenà alhora tot una sèrie de revoltes de l'aristocràcia militar per dominar el Consell Reial i controlar el poder.

Regnat de Jaume I (1218-1276)

Durant els primers anys del seu regnat el rei En Jaume va mantenir diverses lluites contra la noblesa. El 1219 fou nomenat un nou Consell Reial encapçalat per l'arquebisbe de Tarragona i que es perllongà fins al 1221 quan el rei en Jaume es casà i es feren Corts d'Aragó a Daroca.

Primera revolta nobiliària

Amb pràcticament 12 anys, el 1220, hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. La revolta s'inicià quan Rodrigo de Liçana es negà a acatar l'ordre del rei que li manava d'alliberar Lope d'Albero, que Rodrigo de Liçana havia fet presoner per uns deutes. Jaume I (d'11 anys encara i a punt de fer els 12) i el Consell Reial, resolgueren posar fi a la revolta d'una manera contundent atacant el noble rebel. Primerament s'alliberà el castell d'Albero que estava ocupat per les tropes de Rodrigo de Liçana. Seguidament s'atacà el feu del noble revoltat, el castell de Liçana, on es trobava empresonat Lope d'Albero.

Davant de la impossibilitat d'aturar l'ofensiva reial, el noble Rodrigo de Liçana optà per refugiant-se a la Senyoria d'Albarrasí, un territori cristià independent enclavat entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella i que estava sota el domini de Pero Ferrández d'Açagra. Davant d'aquesta eventualitat, el Consell Reial i Jaume I no dubtaren d'atacar aquesta senyoria independent i iniciaren el setge d'Albarrasí el juliol del 1220. Però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjanec, el rei i el Consell comprovaren que part dels nobles que lluitaven sota les seves ordres també col·laboraven amb els nobles assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.

Matrimoni amb Elionor de Castella, armat cavaller i Corts d'Aragó

El 1221, a l'edat de 13 anys, es casà amb Elionor de Castella. La decisió del casament es deu al fet que no s'arribava a la majoria d'edat fins els 20 anys, moment en el què heretaria el regne d'Aragó; aquest precepte només podia ser obviat si contreia matrimoni a partir dels 14 anys, moment a partir del qual esdevindria major d'edat; per la seva banda el mateix rei en la seua crònica justifica el matrimoni fonamentant-se en les pors dels seus consellers que si moria sense un hereu la terra quedaria novament sumida en el desordre i que tant Sanç d'Aragó com Ferran d'Aragó aspiraven a la corona. Així, el 6 de febrer del 1221 a la ciutat d'Ágreda i seguint els designis dels consellers es celebrà el casament. Tot i així, el jove rei hagué d'esperar a complir la majoria d'edat, els 14 anys, per poder tenir relacions i engendrar un hereu amb la reina Elionor.

El rei i la reina sortiren d'Ágreda i anaren cap a Tarassona. Allí, a l'església de Santa Maria de la Vega de Tarassona, el rei en Jaume fou armat cavaller, cenyint-se ell mateix l'espasa que hi havia sobre l'altar. Formaven part del seguici del rei el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, don Ladrón, Ato I de Foces, Guillem IV de Cervera, Ramon de Montcada, l'oncle del rei Bernat Guillem de Montpeller, Guillem I de Cervelló, García Pérez de Meitats, Roldan Laín, Pero d'Alcalà i Sanxo Duerta.

El mes d'abril del 1221 el rei i la seva muller anaren cap a Osca per celebrar Corts d'Aragó. En el transcurs de les corts es confirmà per un termini de set anys la moneda jaquesa que el rei en Pere II d'Aragó, pare del rei en Jaume, havia manat fer. A les corts hi foren presents la reina Elionor, el bisbe de Saragossa Sanxo d'Ahones, el bisbe d'Osca García de Gúdal, el bisbe de Tarassona García Frontín II, el mestre de l'Orde del Temple fra Guilhem d'Azylach, el mestre de l'Orde de l'Hospital fra Folch de Tornell, el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, Nuno Sanç d'Aragó, Ximeno Cornel I, Ato I de Foces, Assalit de Gudal i Guillén d'Alcalà. Finades les corts el rei anà a Saragossa i tot seguit anà cap a Daroca, on arribà el juliol del 1221.

El rei s'estigué a Daroca fins al mes de març del 1222, que hi celebrà noves corts d'Aragó en les quals el vescomte Guerau IV de Cabrera féu reverència al rei en senyal de la seva reducció al seu servei. Formaven part de la cort del rei el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, Nuno Sanç d'Aragó, Vallés de Bergua, Garcia Pérez de Meitat, Assalid de Gudal, el Justícia d'Aragó Pero Pérez de Tarazona, Pero Sessé III, Pero d'Alcalà, Ruy Ximénez de Luesia, Blasco Pérez de Gotor, Gil Garcés d'Açagra i altres cavallers.

Segona revolta nobiliària

A mitjans del 1222 Guillem II de Montcada i de Bearn ocupà les terres de Nuno Sanç d'Aragó, fill del comte de Rosselló, cosí del rei i antic regent de la corona Sanç d'Aragó i el 1223 s'inicià una guerra entre ells. El rei Jaume I d'Aragó va haver de prendre partit pel seu parent, Nunó Sanç d'Aragó, en detriment del seu antic defensor, Guillem II de Bearn. Però novament la noblesa no donà suport al sobirà i es bastí una poderosa aliança nobiliària en contra del rei formada pel mateix Guillem II de Bearn, l'Infant Ferran d'Aragó, Ramon de Montcada, Guillem Ramon de Montcada, Guillem Ramon Dapifer, Ramon de Cervera, Jaume de Cervera, Guillem de Claramunt, Ramon Alemany de Cervelló i Guerau d'Aguiló. Àdhuc Nunó Sanç d'Aragó fou forçat a unir-se a la coalició contra Jaume I i aquest acabà empresonat a Alagó. El 1224 va haver de pagar un rescat de 20.000 morabatins per la seva llibertat.

Setge de Peníscola

En les Corts de Tortosa de 1225 Jaume I, que aleshores comptava 17 anys, proclamà la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. El rei marcà com a objectiu el castell de Peníscola, però el setge no reeixí per la defecció de la noblesa, que no acudí a la seva crida. Tot i així, el 1226 planejà una nova expedició, aquest cop sobre València sortint de Terol, però l'expedició no es dugué a terme novament pel fracàs de la convocatòria entre la noblesa. Tanmateix, el rei d'Aragó i Comte de Barcelona obtingué de Zayd Abu Zayd el compromís del pagament d'una paria consistent en un quint de les seves rendes a València i Múrcia, a canvi d'obtenir una treva. I fou precisament el trencament d'aquesta treva el què provocà una nova revolta nobiliària.

Guerra entre els Montcada i els Cardona

El 1226 s'inicià una guerra entre Guillem II de Montcada i de Bearn i els Cardona. El rei Jaume I es posició finalment en favor dels Montcada, fet que l'enfrontà amb els Cardona, negant-se aquests a auxiliar-lo en la posterior Conquesta de Mallorca.

Tercera revolta nobiliària

Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa, dirigit per l'Infant Fernando, oncle del rei, que es va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la Concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, i li donà l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.

Guerra pel Comtat d'Urgell

Al 1228 va implicar-se en la guerra pel Comtat d'Urgell ocasionada per la mort sense fills mascles del comte Ermengol VIII d'Urgell i les pretensions de Guerau IV de Cabrera de controlar el comtat. Aurembiaix d'Urgell, filla del comte, va reivindicar els drets de successió enfront i Jaume I d'Aragó li donà el seu suport signant un contracte de concubinatge a Agramunt. Fou llavors que el comte de Barcelona emprengué accions contra els Cabrera, però la noblesa urgellenca signà el Conveni de Tàrrega el 1236, temorosos d'una possible unió matrimonial entre el Comtat d'Urgell i el Comtat de Barcelona.

Conquesta de Mallorca

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona,i conquereix Mallorca a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a la batalla de Portopí. Presa Madina Mayurqa el 31 de desembre 1229, comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.

Sotmetiment de Menorca

Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califa de Bagdad al-Mustansir Billah.

La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia, per imitació de la Festa de l'Estendard mallorquina.

Primera revolta dels sarraïns valencians

Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1244 sota el comandament d'Al-Azraq, que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall de Pego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del soldanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.


Penó de la conquesta, que simbolitza la rendició de Balansiya davant les tropes de Jaume I. Conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València.Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir davant les seues pressions i de l'exempció de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la Corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, que es feren encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns cent mil musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de la Ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció militar.

Segona revolta dels sarraïns valencians

En la segona revolta sarraïna (1248-1258) Al-Azraq causà més d'un maldecap del vell Jaume I, ja que estigué a punt de matar-lo en una emboscada però, al final, fou derrotat per la traïció del seu mateix conseller. Per l'antiga amistat, Jaume I no va empresonar-lo i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en les mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.

El 1258 Jaume I rebutjà una treva oferida d'al-Azraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies al-Azraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions.

La renúncia a Occitània

Signà amb Lluís IX, el rei francès, el tractat de Corbeil (1258), pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània (excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omelàs), però aconsegueix que els reis francesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats de Catalunya, assolida de fet a final del segle X, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a la croada contra els albigesos després de la batalla de Muret. Tot i això, al Llenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta renúncia de Jaume I com una traïció.

Conquesta de Múrcia

Castella havia sotmès Múrcia al vassallatge (1243), quan Ibn Hud al-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz, però els musulmans murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Regne de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant d'Aragó i d'Hongria (esposa d'Alfons X el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conqueriren a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-1266). Tot el país va ser repoblat per catalans. D'acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I cedí, generosament, Múrcia al Regne de Castella.

Croada de 1269

Després del Tractat de Viterbo el 1267, el papa Climent IV i Jaume el Conqueridor van enviar al khan mongol Abaqa una carta, portada per Jacme Alaric de Perpinyà per fer realitat la possibilitat que els mongols poguessin unir-se als europeus en una aliança Franco-Mongol contra els musulmans, i com a resposta positiva als missatges anteriors dels mongols, van informar a Abaqa de la propera croada. Al setembre de 1269 va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedició a Terra Santa en la Croada de Jaume I qua havia de ser la Novena Croada, però dispersades les seves naus per les tempestes, el rei va haver de desembarcar a Aigües Mortes, prop de Montpeller i només 11 naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre dirigides pels fills naturals del rei Ferran Sanxis de Castre i Pere I Ferrandis d'Híxar. L'arribada dels reforços cristians va ser resposta pel soldà Bàybars I amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats. El rei va haver de renunciar a aquesta nova empresa, que va continuar el príncep Eduard d'Anglaterra.

Expedició a Ceuta

Jaume el Conqueridor va signar amb el tractat de Barcelona de 1274 una aliança militar amb el soldà del Marroc i Fes Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq, segons la qual va contractar els serveis d'una flota i exèrcit de mercenaris cristians per a la conquesta de la plaça de Ceuta, en aquella època en poder de Muhàmmad II de Gharnata.

Quarta revolta nobiliària

Mentre Infant Pere estava al Regne de Navarra per casar-se amb Joana I de Navarra, alguns nobles catalans, entre els quals es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, recolzats per la noblesa aragonesa: Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pero Cornel IV, Ximeno d´Urrea amb intenció d'obtenir diners, terres i privilegis. Al capdavant dels nobles s'hi trobava Ferran Sanxís de Castre, fill de la relació del rei amb Blanca d'Antillón, que volia enemistar l'hereu amb el rei.

Jaume I va fer comprometre l'infant a tornar els castells a Ferran, però alhora es preparà per a la guerra entrant a l'Aragó i atacà el castell d'Antillón, on vivia la mare de Ferran, qui s'hi va dirigir per alçar el setge, però fou derrotat i fugí el juny de 1275 al castell de Pomar on va anar l'infant disposat a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s'enfrontaren als de Pere, però Ferran fou atrapat quan intentava creuar el riu Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu.

Tercera revolta dels sarraïns valencians

L'any 1276 tingué lloc la tercera revolta dels sarraïns valencians, amb un exèrcit comandant per al-Azraq des de l'exterior camí cap Alcoi. Jaume I, combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, provocant disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny.

La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament Alcoi, en els dominis antics d'Al-Azraq (Alcalà, Benisili, Pego, Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva, i derrotaren a mort Al-Azraq en una maniobra de distracció. No obstant açò, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq, els quals es trobaven amagats per a un contraatac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'Al-Azraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva. La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne de València, amb el fill d'Al-Azraq com a nou cap: mil peons moros atacaren Llíria, els mudèjars de Beniopa es revolten, i l'exèrcit musulmà destruí Llutxent i avançava regne endins per la Vall d'Albaida.

Mentrestant, Jaume I es posà malalt i morí el 27 de juliol de 1276. Aleshores va heretar el tron valencià el seu fill Pere III el Gran. El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre diversos castells i hagué de rendir a la força el de Montesa. La revolta finalitzà l'octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i a l'any 1283 decretà una llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç.

Mort de Jaume I

En plena tercera revolta dels sarraïns valencians Jaume I va emmalaltir ràpidament. El 9 de juliol del 1276, trobant-se a la residència reial d´Alzira (Casa del Rei, Casa Reial o Casa de l´Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l'Infant Pere a ocupar els castells que cregués convenient en el Regne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el 21 de juliol del 1276 féu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis, Pere III d'Aragó i Jaume II de Mallorca. Es convertí en monjo de l'Orde del Císter i inicià aleshores el viatge per ingresar al Monestir de Santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València de camí cap a Poblet. Per contra, la crònica de Ramon Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial de la vila d'Alzira, talment com si no hagués arribat a empendre el viatge cap el monestir. La data sí que és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys.

RAMON LLULL



Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316), també conegut com Raimundo Lulio en castellà, Raimundus o Raymundus Lullus en llatí i Raymond Lully en la tradició anglosaxona, va ser un rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg i missioner mallorquí del segle XIII. És considerat un dels creadors del balear literari i un dels primers a fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, científics i tècnics, a més de textos novel·lístics.També va escriure en llatí, àrab i occità.

Laic pròxim als franciscans (podria haver format part de l'orde tercer dels framenors), va ser declarat venerable i el seu procés de beat està en marxa. No obstant això, és conegut popularment com a beat Ramon Llull, tot i no haver estat beatificat.

Conegut al seu temps amb els sobrenoms d'Arabicus Christianus (àrab cristià), Doctor Inspiratus (Doctor Inspirat) o Doctor Illuminatus (Doctor Il·luminat), Llull és una de les figures més fascinants i avançades dels camps espiritual, teològic i literari de l'edat mitjana. En alguns dels seus treballs va proposar diversos mètodes d'elecció que van ser redescoberts al segle XVIII per Nicolas de Condorcet.

Va ser escriptor, cabalista, divulgador científic, missioner, teòleg, ermità franciscà, i molt més, i va deixar una obra ingent, variada i de molt alta qualitat escrita en occità, català, àrab i llatí. Se li atribueixen obres d'Alquímia.

Del naixement a la «conversió a la penitència»

Llull va néixer a Palma, a Mallorca, poc després que Jaume I conquerís l'illa. No se sap la data exacta del seu naixement, però devia ser entre el final del 1232 i el començament del 1233. Era fill de Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, una família acomodada probablement de la noblesa catalana. No se sap gaire més sobre la seva joventut, tret que el 1257 es va casar amb la jove Blanca Picany, que li va donar dos fills: Domènec i Magdalena.

Abans de casar-se, el jove Llull va ingressar a la cort del rei Jaume en qualitat de patge. Els reis aviat van ser conscients de la brillant intel·ligència del noi i el van convertir en preceptor de l'infant Jaume, fill de Jaume I.

El seu ascens a la cort va ser meteòric: va ser successivament senescal i majordom de palau del futur Jaume II.

Durant els seus anys a la cort, Llull va portar una vida mundana, llicenciosa i alegre. Gaudint de tota mena de luxes amb una gran ostentació, va tindre relacions amoroses amb diverses donzelles, i fins i tot adulteris declarats. Sovint s'ha exagerat aquesta faceta de Llull per, en comparació, exaltar la seva posterior conversió mística, però la veritat és que no era ni més ni menys donat als excessos hedonístics que la resta de cortesans del seu temps.

Durant aquest període l'obra de Llull es redueix a cançons d'amor picaresques i divertides, en occità, aptes per ser cantades pels trobadors. D'aquestes peces no se n'ha conservat cap, però va aprofitar les tècniques retòriques i prosòdiques de la poesia en la seva producció posterior.

Cap al 1263 experimentà un canvi radical en la seva vida arran d'una sèrie de cinc visions de Crist crucificat. La profunda impressió que li va causar aquesta visió extàtica el va portar a vendre's les propietats i el patrimoni per avançar l'herència a la seva dona i els seus fills, a qui va abandonar perquè havia sentit la crida de Déu per dedicar-se a la predicació.

La seva etapa de formació teològica i moral va durar fins al 1275. Durant aquests anys Llull va tenir la convicció que el Senyor li demanava anar a les terres musulmanes a estendre la doctrina cristiana. Va aprendre àrab gràcies a un captiu sarraí que també li va ensenyar la lògica d'Al-Gazzali. Quan va compartir amb el captiu les seves intencions d'evangelitzar els habitants de les seves terres sarraïnes, aquest es va suïcidar, després d'intentar matar Llull.

Més endavant Llull es va retirar a una cova al puig de Randa (Mallorca) on es va entregar a la meditació i la contemplació, i finalment va entrar (encara com a laic) al monestir de la Real, de l'orde cistercenc, on els monjos li van ensenyar llatí, gramàtica i filosofia, tant islàmica com catòlica.

Tasca missionera i altres

Coronació a Mallorca de Jaume II, protector i mecenes de Ramon Llull.El 1274 l'infant Jaume (que regnaria com a Jaume II de Mallorca), antic alumne de Llull, el va cridar al seu castell de Montpeller, on gràcies al mecenatge del príncep va poder escriure la seva Ars demostrativa, obra que li va valer ser recompensat amb uns doblers que Llull va invertir immediatament en la construcció del monestir de Miramar a la seva illa natal. L'objectiu d'aquest monestir era formar missioners per cristianitzar els àrabs ensenyant-los l'àrab, les tècniques missioneres, mètodes per desautoritzar la filosofia islàmica, etcètera.

La combinació (exclusivament lul·liana) d'estudis lingüístics i teològics perquè els missioners poguessin evangelitzar fidels d'altres religions i idiomes va agradar molt al papa Joan XXI, que va felicitar Llull públicament el 1276.

El Papa que el va succeir, Nicolau IV, va escoltar les exigències de Llull per convocar una nova croada contra territoris dominats pels musulmans, però el pontífex s'hi va mostrar reticent. Llull va decidir, doncs, emprendre la seva pròpia croada personal, que el portaria a Europa (Alemanya, França i Itàlia), Xipre, Terra Santa, l'Àsia Menor i el Magrib. Li interessava molt convertir els musulmans i els jueus d'aquestes regions, i per això no dubtava a predicar a les portes de les mesquites i sinagogues, cosa que no sempre era ben rebuda pels fidels d'aquests temples.

Durant aquests viatges va escriure un gran nombre d'obres, destinades principalment a assenyalar els errors dels filòsofs i teòlegs de les altres religions. També va intentar fundar nous monestirs catòlics a les zones que visitava.

L'any 1286 Ramon Llull va rebre el títol de professor universitari (magister) de la Universitat de París. Un any després va anar a Roma per sotmetre al pontífex i als prelats els seus projectes de reforma de l'Església, però, una vegada més, ningú no el va escoltar, perquè va demanar finançament per a la croada que volia fer per convertir tots els infidels de Terra Santa.

Veient que els seus precs no obtenien la resposta que esperava, el 1295 va ingressar a l'orde franciscà, potser pensant que un monjo podria convèncer millor els prelats que un simple laic. El van acceptar al Tercer Orde Franciscà, on només havia de fer vots simples, una de les tres branques fundades originalment per sant Francesc d'Assís.

El 1299, el seu antic deixeble i ara rei de Mallorca Jaume II l'autoritza a predicar a les mesquites i sinagogues del seu regne. Serà la primera vegada que Llull podrà travessar el llindar d'aquests temples per expressar les seves idees. El 1307, Ramon Llull va anar al nord d'Àfrica per continuar predicant, però, enfrontat a un grup de musulmans, va estar a punt d'acabar lapidat. Després d'aquest episodi es va dirigir a la ciutat italiana de Pisa, però el vaixell que el duia es va enfonsar; Llull va ser un dels pocs supervivents del naufragi, i va aconseguir arribar a la costa italiana després d'una dura lluita contra la tempesta.

Entre l'octubre del 1311 i el maig del 1312, Llull va participar en les tres sessions solemnes del concili de Viena, celebrat a instàncies de Felip IV de França, dit el Bell. El concili, presidit pel papa Climent V, havia de decidir si condemnava l'actuació del Papa anterior, Bonifaci VIII, mort set anys enrere; si era adient emprendre una nova croada; si s'havien de dur a terme certes reformes a l'Església catòlica, i si s'havien de lliurar els templers, acusats de blasfèmia i heretgia, al braç seglar perquè els executessin a la foguera. Finalment, havent fracassat el Papa Climent en l'obtenció del consens necessari, va acabar suspenent a perpetuïtat l'orde del Temple no a causa d'heretgies, sinó com a conseqüència del descrèdit ocasionat per les acusacions de què havien estat objecte.

De manera sorprenent, Llull va donar suport a la supressió dels templers, potser en un exercici de realisme per rebre el suport francès per crear col·legis per ensenyar als missioners l'hebreu, l'àrab i les llengües orientals —proposta que es va acceptar—, tot i que Llull no va aconseguir que s'acceptés organitzar una nova croada.

Acabat el concili, Llull va viatjar a Tunísia per continuar fent de missioner. És en aquest trajecte que va escriure el Liber de Deo et de mundo («Llibre sobre Déu i el món») i el Liber de maiore fine intellectus amoris et honoris («Llibre sobre la finalitat màxima de la intel·ligència: l'amor i l'honor»). Tots dos llibres, les seves últimes obres, estan datats el desembre del 1315. Ramon Llull va morir el 1315 o el 1316, quan tornava de Tunísia cap a Mallorca. Alguns cronistes diuen que va ser linxat per una turba de musulmans. Està enterrat a l'església del convent de Sant Francesc, a Palma.

El pensament lul·lià i la seva concepció artística

Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois.

Tot i ser un missioner cristià, Llull estimava i entenia el pensament àrab i respectava moltíssim els seus avançats sistemes. Així, en el seu primer llibre utilitza la lògica dels científics àrabs, la seva simbologia, la seva àlgebra i els seus raonaments.

Llull escrivia i parlava perfectament en balear, llatí i àrab, i feia servir indistintament qualsevol d'aquestes llengües per adreçar-se al seu interlocutor. Si el públic del seu últim llibre era de baixa condició, no dubtava a expressar els conceptes filosòfics més elevats en alegres versos, i sempre va preconitzar la conversió dels infidels per la via de l'afecte i de l'amor, sense cap mena de coerció ni de violència.

Doctrina filosòfica

Ramon Llull considerava que la seva missió era dedicar-se a l'apologia de la fe cristiana, i volia elaborar un sistema per convertir les proposicions cristianes a unes idees que els sarraïns poguessin entendre, sense perill de confusió.

En l'esquema que plantejava Ramon Llull, la raó és present en tots els homes, encara que siguin jueus o musulmans. D'altra banda, aquesta Raó avala uns principis universals, que no existeixen en la doctrina musulmana o jueva. Aquests principis universals es corresponen amb les veritats de la doctrina cristiana. Si jueus i musulmans entenen aquests principis universals per la raó, no podran oposar-s'hi i hauran de reconèixer que la doctrina cristiana és la veritable.

Una confusió recurrent en tractar aquest aspecte és la idea que Ramon Llull, de fet, volia arribar a una mena d'entesa o de diàleg entre les tres religions. Aquesta afirmació és falsa, ja que de l'estudi de les seves obres se'n desprèn que el seu objectiu és dur l'altre a la fe pròpia, la conversió al cristianisme.

Tanmateix, aquesta conversió s'ha de dur a terme tenint present la condició intel·lectual de l'adversari, per exposar millor el principi universal (o fer creure que la seva religió no en té). Aquesta preocupació pel llenguatge es posa de manifest en els dos llibres de retòrica que escrigué.

Llull donà molta importància al llenguatge i a l'ordre discursiu. Els noms reals i les definicions d'un subjecte allunyen l'enteniment de l'error; els noms relatius permeten la identificació d'uns noms relatius amb els altres. En definitiva, els noms tenen un caràcter psicològic, s'enllacen amb l'enteniment i la voluntat. Llull buscava un llenguatge universal que pogués esdevenir mètode, basat en un càlcul que permetés dirigir les disputes i arribar a assolir la veritat.

És de destacar també l'ús que fa de la figura quaternària (aigua, aire, terra, foc), que pren de la filosofia d'Escot Eriúgena. Els objectius de la figura són:La predicació als infidels fins arribar al martiri, escriptura d’un llibre contra els errors d’aquests infidels (Llull deia que havia de ser «el millor llibre del món») i creació d’escoles-monestirs on s’ensenyés l’àrab i altres llengües orientals per a instrucció de missioners. En definitiva, l’obsessió dominant en Llull fins al darrer moment de la seva llarga vida serà la conversió dels musulmans, dels jueus i d’altres infidels (especialment dels tàrtars) a la fe cristiana.

Des del punt de vista teològic, considera que l'home pot utilitzar l'enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d'ajudar l'home en la seva tendència natural vers Déu, i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure.

Filosofia i teologia

La filosofia de Llull rep la influència de sant Agustí i dels corrents místics franciscans. No distingeix de manera clara entre filosofia i teologia, i construeix una saviesa cristiana centrada al voltant del seu interès bàsic, l'apologisme; és per això que es pot parlar d'un racionalisme apologètic. Llull coneix Aristòtil a través del filòsof àrab Al-Gazzali, del qual va traduir un compendi de lògica, i n'assimila la doctrina de les proposicions i del sil·logisme, però la seva lògica va més enllà de l'escolàstica formal o de segona intenció i és diferent de la teologia; més aviat és una manera de raonar sobre la veritat divina.

El problema que Llull vol resoldre deriva d'Aristòtil, que distingeix els principis comuns a tota ciència dels principis propis de cadascuna. Per Llull, es tracta de trobar una ciència general els principis de la qual continguin els principis de totes les ciències particulars.

L'Ars generalis (1308), redacció final d'un llibre anterior, l’Ars compendiosa inveniendi veritatem o Ars magna primitiva, del 1274, vol, doncs, ser la ciència suprema de la qual depenen totes les altres; no és pròpiament una lògica sinó una art de recerca. Mentre que per Aristòtil els principis no es basaven en demostracions sinó que derivaven de l'experiència i de la inducció, Llull creu que resol tots els problemes amb una precisió matemàtica: parteix del pressupòsit que tota proposició es pot reduir a termes i que els termes complexos es poden reduir a termes simples o principis. En el supòsit que s'aconsegueixi obtenir tots els termes simples possibles, combinant-los de totes les maneres possibles s'obtindran totes les proposicions certes possibles: neix així l'art combinatòria, també com a tècnica de mnemotècnia, ja que facilita la memorització de les nocions bàsiques. Aquesta idea és a l'arrel dels sucessius desenvolupaments del càlcul computacional i de certs aspectes de la intel·ligència artificial.

La clau, doncs, era descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins —bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d'afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis.

En el Llibre de l'ascens i descens de l'intel·lecte, Llull prova un nou mètode dialèctic que prescindeixi de les combinacions de termes. Amb un moviment d'ascens, l'intel·lecte arriba als principis primers, i amb el moviment contrari pot conèixer els termes particulars. El conjunt de les ciències es combinen entre si formant un arbre on la trama dels conceptes representa la realitat del món i de Déu.

La metafísica lul·liana és teològica, en el sentit que es basa en la Revelació. Vol donar proves de l'existència de Déu segons la doctrina escolàstica: Déu i les nou dignitats divines són la causa de la perfecció existent, de manera que totes les criatures mostren en un cert grau la seva semblança amb Déu; l'univers, segons la tradició agustiniana, és el mirall de la divinitat, «el llibre en el qual s'aprèn a conèixer Déu», un sistema de signes que demostren la realitat divina. Déu és la Idea eterna i les criatures són Idees noves provinents de Déu; són, doncs, «idees divines però finites»: la creació no va ser feta ab aeterno sinó que s'avança amb el pas del temps.

Ramon va insistir tant com va poder en la doctrina de la Immaculada Concepció de Maria, contra l'opinió, llavors ortodoxa, de Tomàs d'Aquino. Per a Llull, l'essència divina havia d'utilitzar una matèria primera provinent del cos de Maria per donar lloc a Jesus. Això era impensable si aquesta matèria no era absolutament pura, fet que tan sols era possible si la pròpia Maria hagués estat concebuda sense pecat. Aquestes idees van portar a la persecució pòstuma de les seves obres per l'Inquisidor Nicolau Eymeric. Com que el rei Pere el Cerimoniós va protegir la memòria de Llull, l'inquisidor va acabar expulsat de Catalunya i, finalment, l'Església Catòlica ha acabat per acceptar el dogma proposat per Llull.

L'obra alquímica

A Llull se li van atribuir nombroses obres alquímiques, però són totes apòcrifes. Entre les més conegudes hi ha el Liber de secretis naturae seu de quinta essentia (Llibre dels secrets de la natura o de la quinta essència), en el qual el pseudo-Llull sosté que, mentre que Déu només pot fer el bé, l'home pot caure en el mal perquè només disposa del foc per purificar les coses terrenals, però amb l'ajut dels principis essencials i de la fe pot dur a terme transmutacions naturals i arribar al bé. La tria entre el bé i el mal és responsabilitat del lliure albir, que és una conseqüència de la ignorància humana, la qual, però, és fruit de la voluntat divina, i per això també és un bé.

El veritable autor de les obres alquímiques de Llull seria Ramon de Tàrrega, un jueu convers del segle XIV.

El projecte "Rex bellator"

La caiguda de les romanalles del regne de Jerusalem (Acre, 1291 i Arwad, 1302) va sacsejar la consciència de molts cristians que tan sols s'explicàven la pèrdua com una conseqüència de pecats o vicis de la cristiandat que calia eradicar amb profundes reformes, i es van aplicar a proposar els remeis. El més actiu dels tractadistes d'aquest corrent de reformes és Ramon Llull que va escriure fins a tres obres importants i diverses cartes i peticions al llarg de trenta anys: és el projecte "Rex bellator" :

Quomodo Terra Sancta recuperari potest (desembre de 1292), elaborat sota la impressió de la caiguda d'Acre, la capital del què quedava del Regne de Jerusalem. Va començar-lo amb el franciscà Nicolau IV com a Pontífex, però el va acabar amb seu vacant, de manera que el va haver de trametre al col·legi dels cardenals reunits en conclave. La proposta principal era la creació d'una escola de missioners versats en llengües orientals, i la unificació dels ordes militars sota un comanament únic.
Liber de Fine (abril de 1305); dedicat a Climent V que acabava de ser escollit. La conjuntura és la caiguda de l'ïlla d'Arwad pel setembre de 1302 i les ambaixades de rescat del sots-mariscal del Temple fra Dalmau de Rocabertí, trameses per Jaume II (Eymeric d'Usall, 1303-1304 i 1305-1306). L'estratègia ara era més concreta que en l'obra anterior, i partia del canvi estratègic que havia significat el tractat de pau de Caltabellotta, que eliminava les disputes entre la Casa de Barcelona i la d'Anjou. Es proposava la unificació dels ordes sota un "rex bellator" que faria una expedició pel nord d'Âfrica, recolzat per la flota catalana i amb els almogàvers com a força principal. Hom entreveu, clarament, el protagonisme del rei Jaume II i del seu fill, l'infant Jaume. La seva publicació va ser contestada amb el tractat de Pierre Dubois "De recuperatione Terrae Sanctae" (1306), on era l'entorn familiar de Felip IV el candidat a cap de la cristiandat com a "rex pacis" i no un príncep del Casal de Barcelona.
Liber de Acquisitione Terrae Sanctae (març de 1309), aparegut després de la disolució del Temple. Fra Ramon Llull proposava ara dues vies per a la reconquesta de Terra Santa: al nord ( Constantinoble), els francesos amb els hospitalers i al sud, partint de Múrcia, Jaume II amb els ordes peninsulars, al llarg de la costa Mediterrània d'Àfrica.
El pla consistia, sempre, en la unificació dels ordes militars en un de sol (en els dos primers, deixant clara la preeminència de templers i hospitalers, i en el tercer, distingint l'orde dels hospitalers i els ordes de la península ibèrica), situats sota el poder d'un "rex bellator", un rei guerrer, vidu o solter.

Es preveia, també, una ofensiva "espiritual", de frares ensinistrats en els idiomes dels àrabs i tàrtars; un bloqueig naval i una progressió per terra, partint de Múrcia, passant per Almeria, Granada, Ceuta, el Nord d'Àfrica, Egipte i, finalment, Jerusalem. Com que Múrcia pertanyía al rei Jaume II "el Just", i com que el seu fill primogènit, l'infant Jaume d'Aragó i d'Anjou "el forassenyat", va renunciar al matrimoi i a la corona per vestir la túnica blanca i la creu roja (malgrat la disolució del Temple, va acabar per ingressar a l'Orde de Montesa), hom pot deduir que tot el projecte comptava amb el vist-i-plau de la cort catalana i que responia als interessos de Jaume II, que ja era capità general, gonfanoner i almirall de l'Església, des de l'època del Papa Bonifaci VIII, enemic del rei de França Felip IV "el Bell".

Influència del projecte de Ramon Llull en les corts de Jaume II el Just i de Felip IV de França

Possiblement per aquesta raó (per influir en la imminent successió del ancià Gran Mestre templer fra Jacques de Molay) Jaume II va intentar frenèticament aconseguir la llibertat de fra Dalmau de Rocabertí, el darrer cap militar templer caigut presoner a la illa d'Arwad (1302), en les ambaixades portades a terme per Eymeric d'Usall en 1303-1304 i 1305-1306, abans de la destrucció del temple.

El projecte de Ramon Llull no podia per menys que aparèixer com a perillós per a d'altres sobirans europeus, especialment per a Felip IV de França, el qual va maniobrar en diversos fronts:

donar la seva pròpia versió del projecte ("De recuperatione Terre Sancte" de l'advocat reial Pierre Dubois), on ell (Felip IV) o membres de la familia reial francesa esdevenien els candidats obvis per a la dignitat de cap de la cristiandat, com a "rex pacis" (i no com a "rex bellator").
intentar entrar al Temple, quan va morir la seva esposa Joana I de Navarra.
fracassat tot això, acusar l'orde d'heretgies diverses i destruir-la.
Finalment, els hospitalers van conquerir el seu propi regne (Rodas); el rei Jaume II va intentar la conquesta d'Almeria en una expedició fracassada, i el projecte va acabar abandonat.

Anticipacions científiques

Sens dubte pot considerar-se Ramon Llull un visionari, cosa que ha sigut aprofitada per parapsicòlegs per tal de atribuir-li prediccions. No és difícil imaginar que, des d'eixe punt de vista, anticipés molts descobriments, idees que no es desenvoluparien, però, fins segles després; o que altres estudiosos haguessen pres les idees de Ramon Llull com referència per a les seues descobertes.

La relació de Llull amb l'Alquímia i les sectes càtares i albigeses és motiu de especulació. No és l'únic a la seva època on Corona d'Aragó feia de pont entre Itàlia, el nord d'Europa i l'Espanya mulsulmana, cosa que va ser fer que rebera tota classe d'influències. Va ser important la influència del Periphyseon d'Escot Eriúgena, la Clavis Physicae d'Honori de Autun i la doctrina de l'Anima Mundi potser derivada de Timeu de Plató.

Física

Segons Ramon Llull, la gravetat és la pedra mòbil amb moviment natural o violent quan es llança amb impuls a l'aire, aleshores es mou amb la gravetat, el moviment de la qual se sensible a la vista (Llibre de l'ascens i descens de l'enteniment, escrit el 1304). Isaac Newton va publicar les seues Lleis de moviment, que incloïen la Llei de la gravitació universal el 1687.

Teoria de l'evolució i etologia

Ramon Llull escrigué: "Veient el home que el lleó té indústria de caçar, coneix que el lleó te imaginació, sens la qual no podia tindre indústria i aquesta imaginació està inserta en el sentír." (Íd., Dist. III; Pról.; nº 5). Ramon Llull es refereix en aquesta peça a la memòria. Es pot pensar que amb els conceptes memòria i imaginació, Llull anticipa els treballs de Charles Darwin i de Konrad Lorenz en el camp de l'etologia. Però aquesta visió de la natura animal era molt comuna ja que les doctrines cristianes havien de compatibilitzar-se amb les doctrines galèniques i socràtiques del soma, pneuma i psique, que veien en els animals qualitats humanes.

Matemàtiques i informàtica

L'any 2001 amb el descobriment dels manuscrits perduts Ars notandi, Ars eleccionis, i Alia ars eleccionis, Llull és reconegut com el descobridor del mètode de Condorcet, que va ser redescobert durant el segle XVIII pel Marquès de Condorcet. A més a més, Llull és reconegut com un pioner de la informàtica, per la seva influència sobre Gottfried Leibniz.

Llengua i estil

Ramon Llull utilitzà a les seves obres quatre llengües amb una finalitat instrumental: la llengua balear per arribar al seu poble, el llatí per convèncer als intel·lectuals, l'àrab per arribar als infidels i el provençal a la seva joventut per fer poesia trobadoresca. Utilitzà el català en obres filosòfiques, científiques i teològiques per fer arribar de manera més comprensible aquestes idees a un públic urbà, burgès o aristòcrata. Creà un model de llengua culta i unificat i elevà la prosa balear a la perfecció i a la modernitat. Una prosa segura, flexible i matisada, apta per expressar el pensament, la intel·ligència i el sentiment. Hagué d'augmentar el cabdal lèxic per escriure les obres filosòfiques i doctrinals i es va basar sobretot en el lèxic hereditari, fent derivar mots del català i del llatí. Segons els treballs de Francesc de B. Moll el vocabulari utilitzat per Llull és aproximadament de 7.000 mots diccionariables distribuïts en aquests percentatges:

Mots populars hereditaris del balear ......... 52%
Mots derivats dins el balear ................. 20%
Llatinismes .................................. 18%
Mots usats només per Ramon Llull ............. 7%
Provençalismes ............................... 1%
Onomàstica (noms bíblics, geogràfics, etc.)... 2%

La sintaxi és molt rigorosa i precisa amb una duplicitat de solucions: calcs i construccions llatines com les subordinades adjectives, i per altra banda, formes que reflecteixen el llenguatge popular com les oracions impersonals en 2a persona o els condicionals. Tot amb un esperit extraordinàriament fidel a la llengua que li permeté fixar per sempre el català literari amb tota la seva plenitud i perfecció, a la vegada estableix el model lingüístic que després seguirà la Cancelleria. Dins l'estil lul·lià, seguint Lola Badia, cal distingir dos aspectes: la retòrica lògica adreçada a la intel·ligència i que se centra en els enunciats i la retòrica literària adreçada a la imaginació, que se centra en la bellesa de les paraules. Constants en l'estil de R. Llull són els locus amoenus, els exemples, les metàfores, els proverbis, les antítesis i els personatges simbòlics.

Si apassionant és la vida i obra de R. Llull no ho és menys la trajectòria del lul·lisme. L'interés per l'obra i pel seu pensament ha anat augmentant progressivament al llarg dels segles arreu del món. Influí en els pensaments de savis i filòsofs com Leibniz.

dijous, 28 d’octubre del 2010

JOAN FUSTER I ORTELLS



Joan Fuster i Ortells (Sueca, País Valencià, 23 de novembre del 1922 - ídem, 21 de juny del 1992), va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, la seva obra més influent,la seva tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista català més important del segle XX.Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es va convertir en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana. Josep Pla va dir de Fuster: "Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística".

La seva família era de procedència agrícola. La primera excepció va ser el seu pare (dirigent local del Partit Carlista), que va aprendre l'ofici de tallista d'imatges i va exercir de professor de dibuix. Joan Fuster, doncs, no va ser un home de lletres per tradició familiar. Aquests paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són rellevants a la llum de la seva obra posterior i el singularitzen en el panorama assagístic de les últimes èpoques.

Fuster, si bé a l'època en què va escriure el seu assaig Nosaltres, els valencians es declarava liberal,en la seva joventut havia estat afiliat tant a les joventuts del Moviment Falangista d'Espanya com, automàticament quan va assolir la majoria d'edat, a Falange.Sobre aquesta època, el mateix escriptor es va ocupar d'afirmar que "Com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig crèixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura".

El 1943 va començar els estudis de Dret a la Universitat de València i els va combinar amb una formació autodidacta que el portarà cap a l'ofici de crític i columnista. Un any més tard, va publicar a l'almanac de Las Provincias el seu primer article escrit en català: Vint-i-cinc anys de poesia valenciana.

Entre 1946 i 1956 va codirigir, juntament amb Josep Albi, la revista Verbo. Paral·lelament amb l'exercici de la seva feina d'advocat a la seva població natal inicià les seves col·laboracions amb la premsa, especialment al diari Levante-EMV de València, i posteriorment a la revista Destino i el diari barceloní de La Vanguardia. Entre 1961 i 1966 col·laborà amb El Correo Catalán. Formava part del grup de tertúlia dels dimarts de Casp, abans del trencament.

A partir del 1947 es llicencia en Dret i durant uns anys exerceix d'advocat a Sueca. Paral·lelament escrivia col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: Valencia, Levante, Jornada i tambié al setmanari barceloní Destino i en algunes revistes catalanes publicades al'estranger. A Mèxic, precisament, va ser publicat un fascicle titulat La literatura catalana a la Renaixença. Els seus primers llibres, tanmateix, van ser de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que va recollir després en el volum Set llibres de versos (1987), s'insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

Durant els anys 50 Fuster es guanya el reconeixement dels intel·lectuals exiliats a Mèxic i de cercles reduïts d'intel·lectuals de Catalunya. El primer article que escriu per a La Nostra Revista, publicada a Mèxic, es titula "València en la integració de Catalunya" (1950) i crida l'atenció als catalans del Principat sobre el perill de construir una política isolada, allunyada de la concepció de Països Catalans. La primera visita de Fuster a Catalunya té lloc vers el 1950 i està a càrrec d'Oriol Folch i Camarasa. Hi estableix contacte amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. Del 1952 al 1956 publica a Pont Blau. El 1954, el filòleg i editor Francesc de Borja i Moll li editava a Mallorca l'assaig d'estètica El descrèdit de la realitat, amb el qual iniciava una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjetivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, iniciat també aleshores, va ser el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que va alternar amb antologies de prosa. Fuster entrava així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produïa tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.

L'11 de setembre de 1981 patí un atemptat a casa seva amb la col·locació d'una bomba que va causar grans danys a la biblioteca i l'arxiu personal. El 1983 fou nomenat professor d'història de la llengua a la Universitat de València, el 1984 doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona i el 1986 catedràtic de literatura a la Universitat de València.

Morí el 21 de juny de 1992 a la seva població natal de Sueca. A títol pòstum la Generalitat Valenciana li concedí la Distinció al Mèrit Cultural. El 13 de setembre de 1997 uns delinqüents comuns van profanar la tomba de Joan Fuster, entre d'altres, del cementiri de Sueca. A pesar de ser una actuació vandàlica, i sense reivindicació política darrere, els partits polítics i entitats culturals van responsabilitzar dels fets al clima blaverista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.

Obra

Tot i el seu inici amb el món de la premsa, els seus primers escrits publicats foren llibres de poesia, Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra a la boca (1953), prologat per J. V. Foix o Escrit per al silenci (1954). Aquesta poesia té una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric que vivia Fuster.

Amb El descrèdit de la realitat (1955), editat per Francesc de Borja Moll, inicià una brillant carrera assagística, de vasta amplitud temàtica, en un estil incisiu i d'adjectivació precisa. Un moment en el qual va haver de vèncer diverses adversitats: la censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'un ambient cultural propici i el silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Un altre aspecte de la seva obra fou el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d'Or l'any 1963), Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans.

Continuà dins aquesta temàtica a Raimon (1964), Combustible per a falles (1967) i Ara o mai (1981), entre d'altres. Una part dels seus nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges, ha estat recollida en els volums I i III de les Obres completes, i el Diari 1952-1960 n'ocupa el volum segon. Cal destacar els estudis sobre autors com Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla o Salvador Espriu, entre d'altres.

Dins el camp de l'assaig, publicà Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d'esperar (1965), L'home, mesura de totes les coses (1967), etc, sempre dins la tradició d'arrel moral de l'humanisme clàssic a l'alè dels moralistes i reformadors francesos (de Michel de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dins els treballs d'història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972), a més de tres extensos pròlegs a l'obra de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), aplegats a Contra el noucentisme (1978).

Fuster és l'assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l'àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear.

L'any 1975 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i rebé, l'any 1983, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans i del Consell Valencià de Cultura, l'any 1978 fou un dels promotors i primer president d'Acció Cultural del País Valencià i entre els anys 1987 i 1991 president de l'Associació d'Escriptors en llengua catalana.

El 1987 recollí la seva poesia en el llibre recopilatori Set llibres de versos. Fruit del treball de recerca dels darrers anys són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989). El 1994 s'editaren les obres Fuster inèdit i Fuster sabàtic.

L'any 1995 la Generalitat Valenciana va signar amb l'ajuntament de Sueca un conveni per convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d'estudi en memòria de l'escriptor. Es va comprar la casa de Sueca a l'hereu de Joan Fuster, Josep Palàcios. Segons l'acord de compra, l'immoble hauria de ser la seu de la Biblioteca Valenciana i hauria d'acollir els 25.000 llibres de la col·lecció particular de l'escriptor, els seus documents, tant literaris com personals, i les seves obres artístiques, entre les quals hi ha quadres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Renau i escultures d'Andreu Alfaro. Amb aquest objectiu, l'ajuntament de Sueca va adquirir poc després la casa adjunta per a disposar de més espai. Però, l'any 1998, els marmessors de Joan Fuster van retirar a la Generalitat Valenciana la custòdia del llegat de l'escriptor per incompliment dels acords.

El 1997 l'Ajuntament de Sueca i els marmessors de l'escriptor van declarar l'Any Fuster, que va constar de conjunt d'actes per a commemorar el 75è aniversari del naixement de l'escriptor i el cinquè de la seva mort.

Influència

Fuster fou l'artífex principal de la concepció moderna dels Països Catalans. Les seues tesis sobre el País Valencià i els Països Catalans van tenir una influència molt important i decisiva en el món intel·lectual a partir dels anys 60, any en què apareix Nosaltres, els valencians. El corrent intel·lectual i polític inspirat per les tesis fusterianes s'ha anomenat fusterianisme.