LLIGA CATALANA

La Lliga Catalana fou un partit polític català, hereu de la Lliga Regionalista, creat el 1933.

Història

El 1933, arran dels suggeriments de Cambó que desitjava tenir més influència a Madrid, la Lliga Regionalista adoptà el nom de Lliga Catalanista, quan es va reestructurar com a partit i hi incorporà gent de la Dreta Liberal Republicana de Catalunya i el sector més catòlic d'Acció Catalana que es negà a formar part del Partit Republicà Català. Mostraren la seva fidelitat al nou règim sorgit de la Segona República Espanyola i pretenien ser l'alternativa oposada a l'Esquerra Republicana de Catalunya, de cara a les eleccions generals espanyoles de 1933, en les que van assolir un bon resultat.

Això provocà que els sectors republicans i esquerrans es reorganitzessin per a les eleccions municipals del gener del 1934, on la Lliga sofrí un cert retrocés i una campanya d'agressions, que dugué els seus representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. Aprofitant la seva absència, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu, a la qual aquesta s'oposava acarnissadament amb suport de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i contra el sindicat Unió de Rabassaires. La Lliga intentà d'oposar-se a la defecció de la dreta espanyola cap a posicions més radicals, però no se'n va sortir. No participà en els fets del sis d'octubre del 1934 i alhora que expressava el seu rebuig a la revolta, protestava tímidament contra la retallada de l'autonomia catalana.

Va participar en els governs de la Generalitat intervinguda des d'abril de 1935 a gener de 1936, a vegades amb governs formats per gent íntegrament del seu partit i presidit per Fèlix Escalas. Però la CEDA va intentar crear Acció Popular Catalana, filial seva a Catalunya, cosa que els obligà a trencar el pacte de col·laboració que tenien amb la CEDA i va minar el seu prestigi. A les eleccions del febrer del 1936 la Lliga va promoure la coalició Front Català d'Ordre contra el Front d'Esquerres promogut per ERC i USC, però el fracàs electoral provocà la defecció del sector més dretà, cosa que la dugué cap al centre, a la col·laboració amb el Parlament de Catalunya restaurat, alhora que acceptava la llei de Contractes de Conreu.

El final de la Lliga

L'esclat de la guerra civil espanyola de 1936-1939 la deixà en una situació ideològica insostenible en el camp republicà, i va desaparèixer. Molts dels seus dirigents se n'anaren a l'exili o, com Francesc Cambó, donaren suport econòmic i ideològic a Francisco Franco; d'altres s'amagaren i es mantingueren al marge del conflicte. Alguns destacats col·laboradors posteriors del règim franquista, com José María de Porcioles, militaren a la Lliga.

LLIGA REGIONALISTA

La Lliga Regionalista fou un partit polític conservador català que va aparèixer per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català el 25 d'abril de 1901. Gràcies al triomf de la candidatura dels «quatre presidents» (Sebastià Torres, Albert Rusiñol i Prats, Bartomeu Robert i Yarzábal i Lluís Domènech i Montaner) es va consolidar i se li va unir la Lliga de Catalunya. El seu primer secretari era Ferran Agulló i Vidal.

La base del programa de la Lliga era des d'un vessant monàrquic i conservador. en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'Estat espanyol. El seu òrgan era La Veu de Catalunya (1899-1936)

Primers èxits

L'èxit de les eleccions del 1901 no es va repetir a les del 1903, i això li va provocar una forta crisi, esperonada pel Partido Republicano Radical creat per Alejandro Lerroux. El lerrouxisme defensava l'anticlericalisme, l'espanyolisme i la violència. El 1904 se li va escindir l'ala liberal, formada per Jaume Carner i Romeu, Domènech i Montaner i Joaquim Lluhí i Rissech en no estar aquests d'acord en la decisió de Prat de la Riba i Cambó d'acollir amb un discurs de benvinguda al rei Alfons XIII a la seva visita d'abril de 1904. D'aquesta manera la Lliga esdevingué un partit essencialment dretà afavorit per la davallada dels partits monàrquics a Catalunya, i oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador acceptable i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits republicans. A les eleccions per a la renovació de l'Ajuntament de Barcelona de novembre del 1905, la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet de la Victòria, que va provocar l'afer del Cu-cut! i la promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern de Segismundo Moret.

Per tal de mostrar la fortalesa electoral del catalanisme contra la llei de jurisdiccions van promoure la unitat de tots els partits catalans (llevat el de Lerroux) en la coalició Solidaritat Catalana que de fet dirigí la Lliga, ja que era el partit millor organitzat. El triomf a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s'evidenciaren diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, i l'escissió es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual els sectors de dreta i d'esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern d'Antoni Maura, sense que deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga va perdre força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga fou incapaç d'arribar a un acord amb la Unió Federal Nacionalista Republicana i això suposà la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana.

Tanmateix, la Lliga es va refer a les eleccions de 1911 i 1913, quan el president de govern espanyol Eduardo Dato publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions provincials, cosa que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, un home de la Lliga Enric Prat de la Riba, fou escollit president per unanimitat. L'esclat de la Primera Guerra Mundial amb la prosperitat econòmica que suposà durant els primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la seva posició hegemònica en la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, intentà destruir poder de la Lliga, aliat amb partits republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Per contra, un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars.

Participació en el govern espanyol

La crisi de la monarquia, el 1917 la va empentar a impulsar l'Assemblea de Parlamentaris, però la va abandonar i a través de Francesc Cambó acabà acceptant de participar en el govern el novembre del 1917. Ramon d'Abadal i Calderó, nou president de la Lliga, impulsà estendre l'ideari federatiu per la resta d'Espanya, i assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Illes Balears; i amb Joan Ventosa i Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Tanmateix, els resultats de les eleccions del 1918 reflexaren poc suport fora de Catalunya, i uns nova crisi de govern entre Santiago Alba i Cambó, aleshores ministre de foment, va apartar la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment a favor del projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya el novembre del 1918. Tres membres seus figuraren en la comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, cos que provocà una nova crisi.

Francesc Cambó va intentar mantenir la Lliga al marge de la pugna entre l'esquerra catalanista i la monarquia amb la seva frase Monarquia? República? Catalunya!, però les revoltes obreres que culminaren amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919) i, l'aparició de la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, que volia guanyar-se el suport dels elements conservadors de la Lliga, el van deixar en una posició força difícil. Malgrat això i la crisi industrial dels anys vint, va guanyar les eleccions del 1920, 1921 i 1922. Després del desastre d'Annual el 1921 Francesc Cambó fou nomenat ministre de finances d'un nou govern. Això, però, provocà que el juny del 1922 se li escindís el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana, que li va prendre molts vots a les eleccions provincials de juny del 1923, malgrat l'enfonsament de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala.

Això va crear en la Lliga un ambient de simpatia amb el cop d'estat de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923, ja que hi veien una liquidació de la política iniciada per Antonio Cánovas del Castillo i una garantia contra el problema obrer. Però quan Primo de Rivera mostrà les seves intencions reals, intentaren lliurar una protesta a Alfons XIII i més tard foren d'il·legalitzada, els seus centres dissolts o clausurats, i el diari La Veu de Catalunya sotmès a censura prèvia.

Pèrdua de l'hegemonia a Catalunya

La caiguda de la dictadura el gener del 1930 li permeté de tornar a l'escena però la malaltia de Francesc Cambó li restà, però, efectivitat, agreujada per la gran popularitat assolida per Francesc Macià. Es va reestructurar el partit i use'n va renovar l'estratègia, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). Participà, a través de Joan Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. Però els resultats de les eleccions del 12 d'abril de 1931 amb victòria d'Esquerra Republicana de Catalunya i la fugida d'Alfons XIII els obligà a canviar de tàctica. Ramon d'Abadal i Calderó oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim.

La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut d'agost del 1931, i s'aprofità electoralment de l'enfonsament d'Alejandro Lerroux i de les divisions en Acció Catalana per a millorar posicions a les eleccions al primer Parlament de Catalunya, tot agrupant els sectors conservadors catalans. El 1933 canvià el seu nom pel de Lliga Catalana.

PERE BASCOMPTE I CARBONELL

Pere Bascompte i Carbonell va ser un dels fundadors i militants de l'organització armada Terra Lliure.

El 1981 va participar en el segrest del periodista Federico Jiménez Losantos, que s'havia convertit en objectiu de l'organització per les seves actuacions contràries al català, i a qui alliberaren després de disparar-li un tret a una cama.

Va ser detingut a l'Estat francès el 1985 i de bell nou l'11 de gener de 1989, prop de Perpinyà. Posteriorment va ser encarcerat a la presó de Tolosa de Llenguadoc.

El 1991 va participar en les negociacions amb Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira per la dissolució de Terra Lliure, que acabarien amb l'ingrés de Bascompte i d'altres militants de Terra Lliure en Esquerra Republicana de Catalunya.

JAUME FERNÀNDEZ I CALVET

Jaume Fernàndez i Calvet (Barcelona, 1953) és un activista independentista català. Membre d'una família treballadora, estudià enginyeria i participà en les mobilitzacions contra el Procés de Burgos de 1970 i a les mobilitzacions contra els afusellaments de Txiki i Otaegi el 1975, raó per la qual hagué de fugir a la Catalunya del Nord. El gener de 1976 tornà i va militar al PSAN-Provisional i després a Independentistes dels Països Catalans (IPC).

Alhora que treballava per a l'empresa IBM, el 1979 participà en la fundació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i fou membre dels Consells Populars de Cultura Catalana de Gràcia. El 3 de desembre fou acusat de pertànyer a Terra Lliure i hagué de fugir novament a la Catalunya del Nord, fins que fou detingut el 19 de gener de 1985, després fou tancat a la presó de Carabanchel. L'u d'octubre fou condemnat a sis anys de presó.

El 1986 va rebre el Premi de periodisme d'investigació de la revista El Temps. Actualment és militant de base d'ERC. És casat amb Teresa Aragonès i Perales.

Obres

Terra Lliure 1979-1985 (1986) El Llamp.
L'Ertzantza, policia de substitució (1987)

JOSEP DE CALASSANÇ SERRA I PUIG

Josep de Calassanç Serra i Puig, també conegut com a Cala, (1951 - Montpeller, 18 de desembre de 2011) fou un llibreter català establert a Baó. Fill de l'arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols i germà d'Eva Serra i Puig i Blanca Serra i Puig. Militant en l'independentisme radical de ben jovenet, va participar de la fundació del PSAN el 1969. El 1975 es va exiliar a la Catalunya del Nord. Fou un dels membres fundadors de Terra Lliure, amb Jaume Fernàndez i Calvet i Pere Bascompte.

Després de la mort de Fèlix Goñi el 1979 tornà a exiliar-se al Rosselló aquest cop definitivament. El novembre de 1983 fou expulsat de Terra Lliure (després de la II Assemblea, juntament amb altres militants que mantenien un posicionament tàctic diferenciat amb la resta de l'organització) i des del 1984 es dedicà a treballar com a impressor de llibres en català, a col·laborar a ràdio Arrels i com a ànima del Centre Cultural Català de Perpinyà i del Casal Jaume I de Perpinyà. Fou coordinador de Qui sem els catalans del nord. Va participar activament en la vida social i cultural nord-catalana impulsant l'associació cultural Aire Nou de Bao, a la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL) i a l'equip Criteri, així com a Ràdio Arrels.

El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla. L'any 2005 va tornar a ser detingut i denunciat per la Guàrdia Civil, aquest cop per portar un CAT a la matrícula quan travessava la frontera de la Jonquera amb la seva parella Dolors Serra.

El 18 de desembre de 2011 va morir a l'hospital de Montpeller en el transcurs d'una operació de cor.

TERRA LLIURE

Terra Lliure va ser una organització armada independentista catalana, d'ideologia marxista-leninista, fundada el 1978 amb l'objectiu de crear un estat socialista independent als Països Catalans, que va abandonar la lluita armada el 1991 i es va autodissoldre de manera oficial el 1995. Alguns dels seus dirigents i militants van ingressar després a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i els presos polítics de l'organització van sortir de la presó després de ser indultats o complir condemna.

La majoria dels militants provenien de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA), del Front d'Alliberament Català (FAC) i del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Durant la seva existència, van ser detinguts més de 300 persones que les forces de seguretat de l'Estat espanyol van vincular amb l'organització.

Terra Lliure va emprendre més de dues-centes accions armades,matant una persona i ferint-ne algunes més. A part d'això, quatre militants de l'organització van perdre la vida durant la preparació d'operatius armats.

La justícia i les forces de seguretat de l'estat espanyol consideraven el grup com una banda terrorista. També l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) considera que fou una banda terrorista.

Formació i primeres accions

Es va donar a conèixer oficialment en un partit de futbol en el Camp Nou de Barcelona, el 23 de juny del 1981, en el marc de la campanya Som una Nació. En el seu primer comunicat públic, amb el títol "Crida de Terra Lliure", s'autodefineix com una "organització revolucionària que lluita per la independència total dels Països Catalans" i fa una crida a la "lluita contra el procés de destrucció sistemàtica a què està sotmesa la nostra nació"; destrucció que concreta en diversos punts, el primer dels quals es refereix a la "destrucció política que suposa la separació dels Països Catalans en tres regions autònomes amb llengües i símbols diferents, institucions diferents...". Aquesta declaració de principis, datada en els "Països Catalans" el 24 de juny de 1981, es tanca amb les proclames: "Visca la Terra! Independència o mort! Visca la lluita armada! Una sola nació, Països Catalans!".

El 26 de gener de 1979 havia mort, abatut per la Policia espanyola en un control, el membre de l'organització Martí Marcó , de 19 anys. Poc després, el 2 de juny, moria un altre militant, Fèlix Goñi, en esclatar-li una bomba que manipulava. Un altre membre de l'escamot, Quim Pelegrí, va resultar greument ferit en esclatar-li una bomba a Barcelona. A partir de la documentació recollida, van ser detinguts Frederic Bentanachs i Griselda Pineda, acusats de formar el "braç armat" d'IPC.

Després del colp d'estat del 23-F, Terra Lliure segresta, el 21 de maig del 1981, el periodista Federico Jiménez Losantos, que s'havia convertit en objectiu de l'organització per haver convocat el Manifest dels 2300 en contra del català i del seu ensenyament a les escoles públiques. Va ser alliberat el mateix dia, en un pinar pròxim a Santa Coloma de Gramanet, després de rebre un tret en una cama.

Primera Assemblea

Durant l'any 1980 s'incorporen nous militants provinents d´altres projectes anteriors on la lluita armada era el referent principal: ex-membres d'EPOCA (Exèrcit Popular Català) o el FAC (Front d'Alliberament Català), o altres organitzacions independentistes, com el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional) o IPC (Independentistes dels Països Catalans).

El 1981 Terra Lliure segresta el periodista espanyol Federico Jiménez Losantos, a qui alliberaren el mateix dia després que Pere Bascompte li disparés un tret a la cama. El desembre del mateix any, la policia deté una vintena de persones, molts d'ells militants d'Independentistes dels Països Catalans (IPC) com les germanes Eva i Blanca Serra i Puig, però només queden empresonats el mateix Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusats de pertànyer a Terra Lliure, mentre la resta són alliberats.

La I Assemblea de l'organització es va celebrar el 1982 a la Catalunya Nord (Rosselló), entre els dies 16 i 17 de setembre, la primera part, i el 13 i 14 novembre, la segona. Pocs dies després, el 15 i el 16 de novembre del 1982, la policia anuncia la descoberta d'un amagatall amb explosius i armament a la serra de Collserola i aplica la llei antiterrorista a diverses persones, però només Carles Benítez i Xavier Monton resten empresonats.

Arran de les detencions de militants es produeix una crisi perquè la direcció de l'organització no acceptava la crítica que es genera. Aquesta crisi resulta en l'expulsió d'alguns militants dissidents que volien aturar l'activitat per entrar en una etapa de reflexió sobre el futur de l'organització en la qual participessin les organitzacions independentistes PSAN i IPC, i d'altres grups que participaven en la construcció del MDT (Moviment de Defensa de la Terra) com a aglutinador de l'independentisme. Aquesta crisi es va traslladar i va acabar debilitant l'IPC.

Segona Assemblea

El 26 de gener del 1984 se celebra la II Assemblea, en la qual s'aproven els Estatuts i la Declaració de Principis. El febrer del 1984, l'organització llença una revista anomenada "Alerta", el seu mitjà de comunicació, on es publicarien els comunicats oficials, les accions dutes a terme i el que l´organització volia fer arribar al poble català.

El 18 de juliol del 1984, en un atemptat a Alzira, va morir Toni Villaescusa, que es convertiria en la icona del següent 11 de setembre.

A principi del 1985 es produïren noves detencions: el 19 de gener a Puigcerdà, de Jaume Fernàndez i Calvet, Montserrat Tarragó i Carles Sastre, refugiats des d'anys enrere a la Catalunya Nord i el 20 de gener, a Barcelona, Enric Pascual i a Alcanar (Montsià), Josep Lluís Rovira. Tots cinc son conduïts a l'Audiència Nacional. El 22 de gener es torna a detenir Pere Bascompte a Perpinyà. Uns altres independentistes i refugiats són interrogats i retinguts. Finalment, els casos d'Enric Pascual i Josep Lluís Rovira queden arxivats i queden en llibertat després de pocs dies. El 16 de desembre, el militant Joaquim Sànchez mor en esclatar-li l'artefacte que estava preparant i en relació amb aquest fet és detingut Jordi Cort.

El febrer del 1986 Terra Lliure anuncia l'inici d'una campanya contra la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. Són detinguts, Joan Mateu i Antoni Ribas, acusats de pertànyer a Terra Lliure. Joan Mateu quedaria en llibertat i el seu cas arxivat.

El setembre de 1987 una bomba posada en el Jutjat de Les Borges Blanques (les Garrigues) va provocar la caiguda d'una paret que matà la veïna Emilia Aldomà i Sans. Aquest fet farà replantejar les accions de l'organització a partir d'aquell moment.

Tercera Assemblea

A la III Assemblea, l'estiu del 1988, es desenvolupen tres documents per teoritzar i analitzar la realitat social del Moviment d'Alliberament Nacional. L'organització aprovà un ambiciós pla per al futur any olímpic, però una part dels membres començà a desmarcar-se'n a causa de la profunda crisi que es vivia en l'independentisme combatiu, especialment del MDT. Així doncs, s'entrà en una etapa amb poques accions armades a partir dels anys 90, incloent la destrucció de La Santa María de Barcelona.

Quarta Assemblea

Després del 1991, una facció (la IV Assemblea) liderada per Pere Bascompte abandona la lluita armada. La resta de l'organització continua les activitats segons els paràmetres de la III Assemblea, tot i que sense gaire activitat armada fins la detenció, el juny de 1992, d'una seixantena de militants en el decurs de l'anomenada Operación Garzón (per Baltasar Garzón, el jutge que la va ordenar), poc abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, fet que féu anul·lar la capacitat operativa de Terra Lliure.

El partit català Esquerra Republicana de Catalunya va fer de mitjancer per a la reinserció dels presos i per a la integració dels membres de l'organització en el partit, tot seguint el model de la via lituana no violenta per assolir la independència.

Dissolució

Cal destacar que un dels factors més importants de la dissolució de Terra Lliure va ser la detenció de la seixantena de militants, que es dugué a terme poc abans de la celebració dels Jocs Olímpics i coneguda com Operación Garzón, va ser la infiltració d'un agent doble en la banda, Josep Maria Aloi. Aquest "talp", va rebre formació i ajut tècnic de Mikel Lejarza (àlies Lobo) l'agent que s'havia infiltrat a l'organització armada ETA sota l'autorització del jutge Baltasar Garzón. En cap dels judicis celebrats en contra dels militants de Terra Lliure, es va fer referència a l'infiltrat, cosa que va fer sospitar d'ell a la resta de detinguts.

Un altre factor important en la desaparició de Terra Lliure fou la divisió i fragmentació de l'independentisme combatiu. La constant divisió que patia el moviment independentista revolucionari contemporani (PSAN, IPC, MDT) tenia com a conseqüència la divisió a Terra Lliure. Aquesta divisió també és necessària per entendre l'operació política d'ERC, molt lligada a la divisió de Terra Lliure.

El 1986, un dels corrents dominants de l'MDT, el més proper al PSAN, va promoure la idea de configurar un Front Patriòtic que s'adrecés al conjunt de la societat catalana, sense fraccionaments, amb estratègia interclassista i suavitzant els plantejaments anticapitalistes i de lluita de classes, on es distingís clarament entre autonomistes i espanyolistes. Això va donar lloc a una ponència oposada, coneguda com a PIC ("Per una Política Independentista i de Combat"), plantejada per IPC, el col·lectiu de presos i refugiats i pels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Aquest sector considerava que l'independentisme no es podia limitar a una simple reivindicació, sinó que calia configurar el nou model de societat a través de propostes directament adreçades a les classes populars. Aquestes dues posicions van provocar un enfrontament, que es va evidenciar a la II Assemblea Nacional de l'MDT, celebrada a principis de 1987. A finals d'aquesta II Assemblea Nacional, va produir-se la divisió. Tal com afirma Jaume Renyer, "aquesta divisió va repercutir també al si de les organitzacions sectorials de l'independentisme combatiu, que van veure com les seves sigles es duplicaven de la nit al dia o desapareixien com a referents unitaris". Es tracta d'organitzacions com els CSPC.

Terra Lliure tampoc es va escapar de la divisió, i va patir una escissió que la va afectar greument, a partir del 1989, amb Terra Lliure III i IV Assemblea. A partir d'aquí comença a tenir importància l'operació d'ERC, lligada a aquest context de divisió.

L'operació d'ERC, liderada per Àngel Colom, que havia pujat al capdavant d'ERC el 1989, estava centrada en l'intent d'aglutinar tot el moviment independentista en un projecte únic i integrat dins les institucions i la pràctica política convencional. Colom i el seu entorn, van provar de convèncer un dels líders històrics de l'organització, Pere Bascompte, d'abandonar la lluita i afegir-se a aquesta unió independentista que pretenia ser ERC. Bascompte, que encapçalava el sector Terra Lliure IV Assemblea va acceptar. El juny de 1991, es va publicar a la revista Alerta de la IV Assemblea un document titulat "Davant el procés d'unitat europea, l'opció democràtica cap a la independència", elaborat pel sector de Pere Bascompte. Es proposava adequat a la nova realitat les estratègies per aconseguir uns objectius polítics als quals no renunciava a priori. Aquestes anàlisis produïdes a través de reflexions dins el sector IV Assemblea, més dues ràpides trobades amb la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya, portarien a la roda de premsa conjunta on s'anunciava la treva indefinida de Terra Lliure. Aquest anunci van provocar les acusacions per part del sector MDT-PIC i de part del sector MDT- Front Patriòtic de parlar en nom de tot Terra Lliure, sabent que aquesta estava dividida, i que un dels sectors era contrari a la integració a ERC.

Terra Lliure IV Assemblea va autodissoldre's el 1991, fet que Àngel Colom s'apuntaria com un èxit polític. La dissolució formal de Terra Lliure III Assemblea fou feta pública el dia 11 de setembre del 1995, la Diada Nacional de Catalunya. Els presos de l'organització acabaren essent alliberats, alguns fins i tot després de negar-se a tota mesura de benefici penitenciari.

JOSEP MARIA DE SAGARRA I DE CASTELLARNAU

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 - 27 de setembre de 1961) va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Orígens familiars i infantesa

Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, amb profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart; el seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica, matèria aquesta de la qual és un referent mundial.

De la seva infantesa en destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca antiga de quatre segles, i sobretot la finca de Santa Coloma de Gramenet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat, cosa que queda palesa en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i espanyol. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de La Divina Comèdia del Dant; va adquirir, doncs, ben aviat una formació cultural sòlida.

L'Ateneu barcelonès i els primers reconeixements

El 1910 va ingressar a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Va formar part de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès sota el padrinatge d'un personatge peculiar, Quim Borralleras, el qual el va introduir a les tertúlies literàries, als bons restaurants, a les terrasses dels cafès, a l'ambient del Paral·lel. L'any 1912 va guanyar el tercer accèssit a la Viola d'or i d'argent amb el poema La celestial ametista als Jocs Florals de Barcelona i el 1913 va guanyar l'Englantina d'or d'aquest certàmen literari amb el poema Somni d'una nit d'hivern (Joan de l'Ós), que havia començat a gestar durant un viatge a Itàlia amb el seu pare. Aquest viatge comportà el seu gust primerenc pel cosmopolitisme i pels refinats ambients vaticans. Ja llicenciat en Dret, el 1916 va ingressar a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però, poc abans d'acabar els estudis els va deixar per dedicar-se de ple a la literatura. A Madrid, va intimar amb personatges destacats del moment i va conèixer les millors tertúlies literàries, com per exemple la del Café de Pombo, capitanejada per Ramón Gómez de la Serna.

El seu nom començava a sonar, ja que, a part de l'Englantina d'or, havia publicat amb bona acollida el Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915), havia estrenat al Teatre Romea Rondalla d'esparvers (1917) i fins i tot havia editat una novel·la, Paulina Buxareu (1919). El seu amic José Ortega y Gasset, eminència gris d'El Sol, era conscient que la carrera diplomàtica no satisfeia gens Sagarra i li va proposar la corresponsalia del diari a Berlín. Encara que tenia un lligam sentimental amb una noia gironina, el fet de poder passejar-se amb les despeses pagades per l'Europa Central li va fer acceptar l'oferiment. D'aquesta manera, els anys 1919 i 1921 va recórrer Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Holanda...

Coneixença amb Josep Pla i consolidació com a escriptor

En tornar, el seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava i li va descobrir la bellesa d'aquells paratges. Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic. Durant una bona colla d'anys va estrenar, amb gran èxit, una o dues obres l'any, i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores.

El 1923 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La balada del caminant. Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.

Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic de 1928) o a donar el seu toc personal a tradicions, com ara el Poema de Nadal (1931), que ell mateix va recitar en un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom i fragments del qual la gent de diverses generacions ha après de memòria.

Va rebre el Premi Fastenrath de poesia i va ser declarat Mestre en Gai Saber quan va guanyar novament l'Englantina d'or l'any 1931 amb el poema Abril. Més tard obté el Premi Crexells amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica meitat costumista meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Li van traduir, o es va traduir ell mateix, moltes comèdies a l'espanyol, i, de les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també a l'espanyol i Paulina Buxareu, a l'italià.

En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com ara Yes-yes (1925), Oui-oui (1926), Joy-Joy (1926) o Charivari (1927); va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes d'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935). També va escriure tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) -escrita en agosarats versos estramps- i Reina (1935).

En aquesta època, va escriure cançons i també uns quants poemes van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. Va traduir obres de Carlo Goldoni, Molière i Luigi Pirandello. Va conrear el periodisme, com a crític teatral, i com a articulista va col·laborar amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador, i va aplegar algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937).

Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre. Sovint hom feia córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap fonament, només a causa de l'anomenada que el poeta tenia. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama -considerat per alguns com un art menor- dins la literatura catalana contemporània.

La Guerra civil i l'exili

El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.

Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a La Veu de Catalunya, a partir de 1935, de la traducció en vers de La Divina Comèdia, va ajudar a fugir, entre d'altres, la seva germana que era mare superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planes, director d'El Be Negre, va resultar determinant perquè abandonés la ciutat.

Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, la qual, des de feia cinc anys, era la seva promesa. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.

Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i les illes de la Societat. Fruits d'aquesta experiència pels mars del sud són el poemari Entre l'equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava, publicat primer en versió espanyola el 1942 i, pòstumament, en l'original catalana el 1964.

El 1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer el seu fill Joan. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de La Divina Comèdia.

El retorn a Catalunya

El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes -especialment Francesc Cambó-, va enllestir la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També va traduir bona part (vint-i-vuit obres) del teatre de Shakespeare i va escriure el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats.

A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria va ser un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). El públic no va entendre l'esforç de Sagarra per a adaptar-se als nous temps. Decebut, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L'alcova vermella (1952).

Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar en publicacions més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (de 1951 a 1961) i a La Vanguardia (de 1957 a 1961), evidentment en espanyol. També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.

La plenitud de l'escriptor

L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Segarra assoleix una qualitat extraordinària- i decideix estrenar una de les obres que li tornaria l'èxit que havia perdut aquells darrers temps: La ferida lluminosa, un drama burgès d'intenció religiosa que va ser traduït a l'espanyol, al portuguès i a l'anglès, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci.

Els dos darrers anys de la seva vida va escriure El senyor Perramon i El fiscal Requesens, versions molt personals de Molière i Nikolai Gógol, respectivament, fetes a mida per a l'actor còmic Joan Capri.

El govern espanyol, el 1960, li concedeix la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet que acceptés la condecoració, va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural per la seva actitud condescendent amb el règim franquista, motivada, d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica.