JOSEP PLA I CASADEVALL

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981). Escriptor i periodista català en llengües catalana i castellana.

El seu original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX. Tot això, unit al fet de seguir sent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, li ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Fill d'una família de modests propietaris rurals, el major de quatre germans, va estudiar el batxillerat a la ciutat de Girona, on va estar internat des de 1909 en el Col·legi dels Maristas. L'últim curs (1912-13) es va examinar per lliure perquè va ser expulsat de l'internat. En 1913 es va matricular en Ciències a la Universitat de Barcelona i va iniciar estudis de Medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular en Dret sense massa entusiasme, amb la idea de convertir-se en notari.

Instal·lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació des de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no li va privar d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel·lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu barceloní, amb la biblioteca i sobretot la tertúlia diària que allí tenia lloc amb personatges com Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al que va atribuir gens menys que la seva decisió d'allunyar-se del amanerament noucentista i apostar definitivament per "una literatura per a tothom" basada en «la intel·ligibilitat, la claredat i la senzillesa», idees que serien la seva divisa estilística al llarg de la seva carrera literària.

Joventut, primers escrits

En 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer en Les Notícies i al poc temps en l'edició nocturna de la Publicitat. Comença el seu periple com a corresponsal en diferents destinacions (París, Madrid, Portugal, Itàlia, Berlín). Catalanista moderat, en 1921 és triat diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.

En 1924, a causa d'un article crític amb la política militar en el Protectorat espanyol del Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix tornar a Espanya en els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la Dictadura de Cosí de Rivera, com Francesc Macià. Continua viatjant per Europa (Unió Soviètica, Regne Unit) i en 1925 publica el seu primer llibre, Cuses Vesteixes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic, i que es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. En 1927 va poder tornar a Espanya, va deixar La Publicitat, de línia progressista propera a Acció Catalana, i va fitxar per la Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —capdavanter del catalanisme moderat—, les famoses tertúlies del qual va freqüentar assíduament i del com va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.

La República i la guerra civil

A l'abril de 1931, el mateix matí de la proclamació de la República, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de la Veu i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, està recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, la qual cosa li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni antirrepublicà ni antimonárquic, sinó un pragmàtic que buscava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República: creu que el nou sistema polític pot quallar a Espanya si es consolida seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va desencantant amb el curs que prenen els esdeveniments fins a considerar-ho una completa «bogeria frenètica i destructora».

Al·legant raons de salut, abandona un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la guerra civil espanyola. Tampoc Barcelona li sembla segur i fuig amb vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, al setembre de 1936, en companyia de Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual mantenia una relació formal des d'anys enrere (es van presentar fins i tot com a matrimoni durant alguns anys). Adi Enberg treballava per SIFNE, el Servei d'Informació de la Frontera Nord-est, un servei d'espionatge franquista finançat per Francesc Cambó, tasques amb les quals algunes fonts afirmen que va col·laborar també Pla(per exemple durant la seva estada a Marsella). Continua el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat en 1939, i que Pla es negaria a reeditar i a incloure en les seves Obres Completes. En la tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i des d'aquí aconsegueixen arribar a Sant Sebastià i incorporar-se a l'Espanya franquista. Al gener de 1939 entra a Barcelona integrat en les tropes franquistes, al costat de Manuel Aznar i altres periodistes. Entre febrer i abril de 1939, en què acaba la guerra, es converteix en sotsdirector de La Vanguardia, sota l'adreça d'Aznar.

La postguerra

Desbordat per la marxa dels esdeveniments de la immediata postguerra i davant el fracàs imprevist del seu projecte en La Vanguardia, es retira a l'Empordà en una sort d'exili interior i se separa de Adi Enberg. Al setembre de 1939 publica el seu primer article en Destinació, el setmanari que els seus amics catalans van crear a Burgos i en el qual començarà a escriure setmanalment uns mesos després, des de febrer de 1940. Són els anys en què viatja per la seva comarca natal, redescobreix els seus paisatges i les seves gents, els seus pobles petits i, per descomptat el mar. També assumeix la seva condició personal de hereu (hereu primogènit) i petit propietari rural, en heretar la masia familiar en us de fruit, i mai més tornarà a residir a Barcelona.

Gràcies a la seva col·laboració regular amb la revista Destino, de la qual acabarà sent un dels seus principals impulsors, torna a viatjar pel món, ja no com a corresponsal, sinó com a periodista observador, la qual cosa li permet realitzar magnífics reportatges: visita França, Israel, Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica... D'Israel, per exemple, va deixar un testimoniatge únic dels seus primers anys d'existència com a Estat: ho va visitar en 1957, arribant a Tel Aviv en un dels vaixells procedents de Marsella, que anaven carregats d'il·lusionats jueus procedents de la diàspora. Va arribar durant la construcció entusiasta de les ciutats i sorprenents infraestructures hebrees en ple desert.
Com a curiositat, Pla tenia predilecció pels viatges en lentíssims petroliers, que li permetien escriure tranquil·lament les seves obres i prescindir de les distraccions derivades del contacte amb turistes.

Elaborant les obres completes

A partir de la segona meitat dels anys 1950 continua viatjant i inicia la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planer, amb el qual transcendirà el periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana, al mateix temps que l'antifranquisme nacionalista li va marginant, malgrat ser ja llavors l'escriptor més llegit en llengua catalana: no li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència aparentment no conflictiva amb el règim (Pla confia en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia), ni tan sols li perdonen el seu desdeny cap a les formes literàries de ficció. No obstant això, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.

Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual que va succeir amb Dalí, la cultura progressista li negués el pa i la sal en forma de premis (va ser controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors a Catalunya), li allunyessin de la seva revista de tota la vida (Vergés va vendre Destinació a la Banca Catalana de Jordi Pujol, que li va censurar un article crític amb el Portugal revolucionari, i Pla va abandonar la revista en 1976, després de 36 anys de col·laboració setmanal ininterrompuda) i no se li reconegués completament la seva vàlua fins a diversos anys després.

No obstant això, malgrat el buit que molts li feien, i ja amb 80 anys, no per això va deixar d'expressar la seva opinió, en aquests primers anys de la Transició: «L'esquerra ha fet sempre el mateix: la seva aberració de la realitat del país la manté, com sempre, en la seva ignorància antidiluviana. Parlen molt, però no diuen gens. [...] Volen abans de res guanyar les eleccions i, una vegada asseguts en les seves poltrones, fer tot el contrari del que han promès.» (Nota del capvesprol, 1979)

Final

Tomba de Pla en el cementiri de Llofriu. Així i tot, en 1980, ja en el tram final de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Val la pena assenyalar que, en el discurs d'agraïment per la medalla d'or que també va rebre de la Generalitat, Joan Coromines va fer una reivindicació de l'escriptor empordanès (qui, al seu torn, havia dedicat en diverses ocasions grans elogis admiratius cap al monumental treball del filòleg).

Pla mor en 1981, en el seu Empordà natal, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que han estat publicats de forma progressiva després de la seva mort. L'any del centenari del seu naixement, en 1997, va produir una infinitat d'homenatges i actes institucionals, convertint-li definitivament en figura indiscutible.

Vint-i-cinc anys després de la seva mort se segueixen succeint els estudis i fins i tot les polèmiques entorn de diversos aspectes literaris i biogràfics, alguns encara no resolts, que han engegantit la seva figura i multiplicat l'interès per la seva obra.

JOAN COROMINES I VIGNEAUX

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, 1997), fou un lingüista català, autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l'Onomasticon Cataloniae.

Coromines va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica. Tenia un gran coneixement del català, castellà i occità, i també de la lingüística indoeuropea i aràbiga.

Va néixer el 21 de març de 1905 a la ciutat de Barcelona, fill del polític Pere Coromines i de la pedagoga Celestina Vigneaux; i germà del matemàtic Ernest Corominas. De molt jove ja va mostrar interès en la lingüística. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans i el 1931 publicà la tesi doctoral Vocabulario aranés. El mateix any comença a preparar l'"Onomasticon Cataloniae".

Després de la Guerra Civil Espanyola s'exilià en diversos països, fins que aconsegueix una càtedra a la Universitat de Chicago el 1948. Entre 1980 i 1991 va preparar el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana". El 1994 va acabar l' Onomasticon Cataloniae. Va passar els últims anys de la seva vida a Pineda de Mar, treballant intensament, on morí el 2 de gener de 1997.

Coromines va mantenir posicions profundament catalanistes, va rebutjar una càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa del tractament que rebia la llengua catalana a Espanya.

El cedulari general és un fitxer de 36 calaixos amb un milió de cèdules, ordenades alfabèticament, amb la informació obtinguda a les enquestes orals i el buidatge sistemàtic de publicacions i documents manuscrits. Coromines el va recollir meticulosament, per a la preparació dels diccionaris etimològics castellà, aranès i català, (Onomasticon Cataloniae). Després d'un recorregut per tots els continents, que el salvà de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, es conserva a la Fundació Pere Coromines, a Sant Pol de Mar.

JOAN SOLÀ I CORTASSA

Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, Pla d'Urgell, 10 de gener del 1940 - 27 d'octubre del 2010) fou un lingüista i filòleg català. Des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

El 1965 es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i el 1970 es doctorà en filologia catalana. El 1977 obtingué el títol de màster en lingüística a la universitat de Reading (Anglaterra).

Ha estat professor a diversos centres docents des del 1965 (com la Universitat Autònoma de Barcelona) i des del 1984 és catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona. És membre de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Va ser codirector de les Obres Completes de Pompeu Fabra i director de la Gramàtica del català contemporani, treballa actualment com ponent en la Gramàtica normativa de l'Institut d'Estudis Catalans, del qual n'és membre des del 1999. Ha publicat nombrosos articles i estudis, preferentment sobre temes de sintaxi i d'història de la llengua catalana.

Entre els premis obtinguts, cal mencionar el Premi a la investigació lingüística de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1991) i el Premi de recerca Crítica Serra d'Or per l'obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900. Repertori crític (1999), el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I per la Gramàtica del català contemporani o la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, per la seva tasca de recerca sincrònica i diacrònica en la llengua catalana, així com per la persistent tasca social de divulgació dels coneixements sobre aquesta llengua.

El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2009 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida i va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que concedeix l'associació Òmnium Cultural en reconeixement a la trajectòria cívica i al prestigi de l'obra publicada. El 2010 va ésser distingit en reconeixement a tota una trajectòria en defensa de la llengua i cultura catalanes durant els premis Joan Coromines que atorga la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana.

JOSEP TARRADELLAS I JOAN

Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 1899 - Barcelona 1988), marquès de Tarradellas, fou un polític català, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, des de 1954 fins a la restauració de la Generalitat el 1980. La seva militància catalanista el va portar de molt jove a la vida política. Va participar en la fundació del partit Esquerra Republicana de Catalunya, pel qual era elegit diputat per primera vegada el 1931. El mateix any accedia al govern de la Generalitat de Catalunya com a conseller de Governació.

Durant la Guerra Civil Espanyola va ocupar els càrrecs de conseller de Finances i de president del consell executiu de la Generalitat, i president de la Comissió d'Indústries de Guerra fins la seva expropiació el 1938. Exiliat a Suïssa i a França a partir de 1939, els diputats catalans a l'exili el van elegir com a president de la Generalitat el 1954 a Mèxic. Des de la seva residència de Saint-Martin-le-Beau va mantenir durant llargs anys la vigència de la institució. El 1977 retornava en exercici del càrrec i presidia durant prop de tres anys el primer govern d'unitat de la Generalitat restaurada.

De jove fou secretari de propaganda del CADCI i el 1919 fundà els setmanaris Abrandament i L'Intransigent. El 1919 es va unir a la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià i el 1920 milità en la Joventut Nacionalista La Falç. Tarradellas va esdevenir secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. També va ser diputat a les Corts Espanyoles, i Conseller de Governació i de Sanitat de la Generalitat al govern de Catalunya 1931-1932 i al primer govern posterior a les eleccions de 1932, durant la presidència de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil espanyola, va ocupar les carteres de Serveis Públics, Economia i Cultura, i va arribar a ser Conseller Primer el setembre de 1936.

Exiliat a França des de 1939, va esdevenir president de la Generalitat el 1954, després de la dimissió de Josep Irla.

Va retornar a Catalunya i va ser rebut per una multitud a Barcelona. La seva frase "Ja sóc aquí" ha quedat a la història del país.

El 1977, ja mort Franco, es va trobar amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, per negociar el restabliment de la Generalitat.

El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Tarradellas com President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola i d'Espona com a Conseller de Presidència.

Tarradellas formà un govern de concentració amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 que seria aprovat en referèndum el novembre de 1979, i va convocar eleccions al Parlament de Catalunya (1980). Al 1985 va ser nomenat marquès de Tarradellas.

Aquest fets varen ser recollits en el primer Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya restituït per Tarradellas el 5 de desembre de 1977.

PAU CASALS I DEFILLÓ

Pau Casals i Defilló (El Vendrell, Catalunya 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins l'àmbit català.

Va néixer el 29 de desembre de 1876 a la població del Vendrell, situada a la comarca del Baix Penedès, fill del català Carles Casals i de la porto-riquenya Pilar Defilló. Als cinc anys ja estudiava piano, flauta i violí gràcies al seu pare, que era músic. En aquesta edat realitzà la seva primera actuació musical, al cor de l'església d'El Vendrell i als sis anys va fer la primera composició: un regal per al seu padrí el dia del seu sant. El 1883, amb l'ajut del seu pare, va compondre una partitura per una representació dels Pastorets.

L'any 1885 Casals va quedar impressionat davant l'actuació dels pallassos Los Tres Bemoles, un dels quals tocava còmicament una pipa enorme que tenia forma de violoncel. Aquesta actuació dels pallassos, Casals no havia vist mai un instrument de corda que es toqués en aquella posició, juntament amb el recital de violoncel que el professor Garcia de Barcelona va fer al Centre Catòlic del Vendrell, van fer que Pau Casals prengués una determinació sobre la seva vocació: seria violoncel·lista. A la fi del recital del professor Garcia, va demanar als seus pares un violoncel, aquests no li van comprar ja que tenia molts instruments. En veure la il·lusió que li feia, però, un veí li'n va construir un amb una carbassa, després hi posà unes cordes i en acabar una capa de pintura.

Matriculat a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, s'allotjà a casa d'uns parents per tal de poder assistir amb regularitat a l'escola. Va estudiar violoncel sota la direcció de Josep Garcia i amb Josep Rodoreda com a professor de composició. Gràcies als seus coneixements musicals previs va aprendre amb molta rapidesa, sense adaptar-se però a la forma convencional de tocar el violoncel, cosa que li feu desenvolupar-ne una de pròpia.

L'any 1889 començà a tocar al Cafè Tost de Barcelona set dies a la setmana, tres hores cada nit, per 4 pessetes. L'any següent el propietari del Cafè Tost va introduir Casals al món musical i cultural de Barcelona. Als 14 anys va descobrir una edició de les "Sis Suites per a violoncel" de Johann Sebastian Bach en una llibreria de Barcelona. Bach es va convertir en el seu ídol i les seves interpretacions de les seves suites van merèixer reconeixement mundial.

El 23 de febrer del 1891 participà en un concert benèfic al Teatre Novedades de Barcelona. El mateix any va conèixer el compositor Enric Granados, amb qui començà una llarga amistat. També començà a treballar a La Pajarera, un cafè situat a la plaça de Catalunya, amb actuacions cada nit formant un trio. El grup va passar a formar part de l'anomenat Sextet de la Pajarera.

El 1893 es graduà a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, i posteriorment va viatjar a Madrid amb la seva mare i els seus germans. El mateix any va rebre per part de la reina regent Maria Cristina d'Àustria una pensió mensual de 250 pessetes, que va ser retirada per la mateixa Maria Cristina l'any 1895. Amb Jesús de Monasterio com a professor de música de cambra inicià la seva segona etapa de formació musical començant les classes al Conservatorio de Música y Declamación a Madrid.

El 14 de febrer del 1895 va ser nomenat Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica, i el mateix any va presentar-se a les proves d'accés del Conservatori de Música de Brussel·les. Un cop passades les proves decidí no entrar a formar part d'aquest conservatori, marxant a París el mateix any, però, retornant al cap de pocs mesos a Barcelona.

El 1896 s'incorporà com a professor a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i va ser nomenat, uns mesos més tard, professor de violoncel del Conservatori del Liceu. Va començar a efectuar concerts en petites societats de Barcelona i va ser acceptat com a violoncel·lista a la Gran Orquestra del Teatre del Liceu.

L'any 1897 Camille Saint-Saëns va coincidir a Barcelona amb Pau Casals, i entrà a formar part del Quartet de corda Crickboom. Inicià una gira per Espanya amb Enric Granados i Mathieu Crickboom, obtenint posteriorment un regal de la reina Maria Cristina: un safir blau i un violoncel nou.

El 1899 Casals va anar a París i s'instal·là a la casa de la cantant nord-americana Emma Nevada i Raymond Palmer, viatjant posteriorment a Londres amb Nevada i el pianista Léon Moreau. El 1899 debutà a Londres al Crystal Palace i a l'agost va actuar en un concert privat davant la reina Victòria I del Regne Unit.

A partir del 1900 s'instal·là a la ciutat de París, on va començar a tocar amb el pianista Harold Bauer. El 1901 va fer un viatge als Estats Units d'Amèrica amb la cantant Emma Nevada, el pianista Léon Moreau i el flautista Daniel Marquesi. El mateix any inicià una gira a la localitat de Worcester, situada a l'estat nord-americà de Massachusetts, que durà fins l'estiu de 1902. En un concert realitzat a San Francisco patí un accident que l'obligà a retirar-se de la gira i a allotjar-se a casa de Michail Stein. El 1902 li va ser concedida La Gran Cruz de Caballero de la Real Orden de Carlos III per la reina regent Maria Cristina d'Àustria.

El 1903 inicià una gira per Sud-amèrica, i el 1904 va fer el segon viatge als EUA. Com a solista efectuà diversos concerts, el més important fou el concert privat realitzat el 15 de gener d'aquell any a la Casa Blanca davant el president Theodore Roosevelt.

El 1905 començà una relació sentimental amb la violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia, relació que va finalitzar el 1910. L'any 1906 va crear el Trio Cortot-Thibaud-Casals, que va debutar a la ciutat francesa de Lilla. Aquell mateix any va viatjar a Rússia per actuar a Sant Petersburg. El 20 d'octubre de 1909 va ser convidat a tocar per a la Classical Concert Society de Londres, cosa que li va permetre viatjar posteriorment fins a Anglaterra cada any per realitzar diversos concerts.

El 1910 Pau Casals va debutar a Viena al Gran Saló del Musikverein, amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, visitant posteriorment Sant Petersburg, Moscou, novament Viena i, finalment, Budapest. El 1914 tornà als Estats Units i el 4 d'abril del mateix any es va casar a Nova York amb la soprano Susan Metcalfe i iniciaren una gira junts pel seu país natal.

Pau Casals va enregistrar més de 50 obres entre el 1915 i el 1924 amb la discogràfica Columbia. El 1916 efectuà un concert benèfic al Metropolitan Opera House per als fills d'Enric Granados.

El 1919 va tornar a Barcelona amb la idea de la creació de l'Orquestra Pau Casals, amb l'ajut del seu germà Enric Casals com a primer violí i Enric Ainaud i Sánchez com a primer violí adjunt, i el 1920, amb altres músics prestigiosos, creà l'École Normale de Musique de París. El 13 d'octubre del mateix any es representà el primer concert de l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana, i el 1922 va fer la seva primera aparició com a director a Nova York.

El 1926 va crear l'Associació Obrera de Concerts amb l'objectiu de permetre a la classe obrera gaudir de la música. Amb motiu del centenari de la mort de Ludwig van Beethoven, el 1927 efectuà diversos concerts a Viena, un any en el qual fou nomenat "fill predilecte" pel seu poble natal, El Vendrell.

El 1928 va fer un petit viatge als Estats Units per fer el seu últim concert com a solista en aquest país i el mateix any es va acabar la seva relació amb la seva esposa i se separaren definitivament.

En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis.

El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord.

Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada, en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats als camps de concentració del sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra.

El 1945 va ser nomenat Ciutadà d'Honor de Perpinyà. Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial Pau Casals va fer un concert a Londres, i durant la dictadura del General Franco va ajudar els espanyols exiliats. A Perpinyà presidí els Jocs florals de la Llengua Catalana de 1950, i va assistir, un any més tard, al primer festival de Prada al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, en commemoració del 200 aniversari de la mort de Bach. A partir d'aquest moment acudí a quasi tots els festivals de Prada que s'organitzaren.

El 1955 va fer un viatge per primer cop a Puerto Rico, país on nasqué la seva mare. Un any més tard s'instal·là a la localitat de San Juan, on l'any 1957 va patir un atac de cor durant un assaig. El 3 d'agost del 1957 Pau Casals es casà amb Marta Montañez.

El 1958 va fer un concert i el "missatge de pau" que Pau Casals havia gravat uns dies abans a Ginebra fou retransmès a més de 40 països. També aquell any fou proposat com a candidat pel Premi Nobel de la Pau.

El 1961 va ser convidat pel president John F. Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca i, dos anys més tard, el mateix president dels Estats Units, li concedí la Medalla de la Llibertat.

El 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan.

El 1973 va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979 es van traslladar les seves despulles al cementiri del Vendrell, moment en el qual li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Entre les contribucions més importants de Pau Casals destaca haver canviat la tècnica de la interpretació del violoncel, buscant moviments allunyats de la tècnica de l'època. Va recompondre, interpretar i enregistrar les Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach.

Pau Casals va fer també de professor i compositor, amb obres que han esdevingut un cant de pau, com l'oratori anomenat El Pessebre (1960), instrumentat pel seu germà Enric. A més de l'Himne de les Nacions Unides (1971), ha compost peces vocals O vos ommes o la Sardana Sant Martí del Canigó per a violoncels (1926).

L'any 1989 li fou otorgat, de manera pòstuma, un Premi Grammy per tota la seva carrera.

HERIBERT BARRERA I COSTA

Heribert Barrera i Costa (Barcelona, 6 de juliol de 1917 - 27 d'agost de 2011) és un científic i polític barceloní, membre d'Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya des del 1980 fins el 1984. És fill de Martí Barrera i Maresma, diputat al Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat de Catalunya.

L'any 1934 entrà a formar part de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya i del Bloc Escolar Nacionalista.

L'any següent, ingressà a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya. Al partit republicà i a l'exili, emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya, esdevenint-ne el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Fou president del mateix partit en el període de 1991 a 1995.

Entre els anys 1977 i 1980, va ser membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980). El vuit anys posteriors (1980-1988) fou diputat al Parlament de Catalunya, esdevenint-ne President a la primera de les dues legislatures(1980-1984).

Posteriorment, fou elegit parlamentari europeu (1991-1994).

L'any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya.

L'any 2009 va expressar públicament el seu allunyament de les posicions de la direcció del seu partit, ERC, per mitjà d'un article publicat el 20 de maig al diari AVUI, titulat Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero. En aquest article, l'històric dirigent d'ERC, considerava "oportuna i viable" la proposta que l'exconseller de Governació, Joan Carretero, va formular en un article també al diari AVUI publicat el 18 d'abril de 2009 Patriotisme i dignitat, la qual va desencadenar que la direcció obrís expedient a Carretero i el suspengués de militància.

Es llicencià en ciències químiques per la Universitat de Barcelona. Durant la guerra civil, va ser soldat als fronts d'Aragó i del Segre, exiliant-se a França fins a l'any 1952. A Montpeller va obtenir les llicenciatures de matemàtiques i de física, així com la titulació d'enginyer químic. A la Sorbona (París) es doctorà en ciències físiques.

La seva activitat acadèmica prosseguí com a professor ajudant i encarregat del curs a la Facultat de Ciències de la Universitat de Montpeller; agregat de recerques del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire (EUA).

Havent tornat a Catalunya, esdevingué Catedràtic contractat de Química Inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, l'any 1970, fins al seu retir l'any 1984.

És autor de nombrosos articles científics a revistes internacionals, així com d'articles polítics a la premsa catalana i internacional.

Fou guardonat amb el premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular.

Ha estat president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans. Actualment n'és membre emèrit. També és membre d'institucions científiques estrangeres, com la Societé Française de Chimie i l'American Chemical Society.

La seva activitat a la societat catalana ha estat intensa, havent estat president del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona, president (1989-1997) i President d'Honor de l'Ateneu Barcelonès i president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya(1997-2003). Actualment, és membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural.

MOISÈS BROGGI I VALLÈS

Moisès Broggi i Vallès (Barcelona, 18 de maig de 1908) és un metge i pacifista català. Va néixer el 1908 a la ciutat de Barcelona. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1931 sota la direcció d'August Pi i Sunyer i Joan Trias i Pujol, i on s'especialitzà en cirurgia.

L'any 1966 va esdevenir membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, de la qual en fou nomenat president el 1980. L'any 1981 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya, i així mateix també ha estat guardonat amb la Medalla d'Or de Barcelona. El juliol de 2008 també fou guardonat amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement a "la seva dilatada i prestigiosa carrera com a cirurgià i el seu compromís ètic i social". També a l'any 2008 va ser guardonat amb la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

L'any 2009 l'Institut d'Estudis Mèdics (IEM) el nomena, a la Sala de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona, padrí del "Màster en Assistència Integral en Urgències i Emergències", per a medicina i infermeria, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

L'octubre del 2009 s'adhereix a l'associació Reagrupament,que pretén presentar-se a les eleccions al parlament català per tal de declarar unilateralment la independència. L'agost del 2010 es fa públic el seu suport a Solidaritat Catalana per la Independència i s'anuncia que tancarà la llista per Barcelona d'aquesta formació política a les eleccions al Parlament previstes per a la tardor del 2010.

L'any 2010 s'anomenà el nou hospital de Sant Joan Despí en honor seu.

Carrera mèdica
Durant la Guerra Civil Espanyola va participar en el bàndol republicà, implicant-se en l'equip mèdic de les Brigades Internacionals. Durant aquest període va implantar un dels tres avenços mèdics ideats durant la guerra, els quiròfans mòbils. Al finalitzar la guerra va ocupar una plaça a l'Hospital de Vallcarca de Barcelona, per esdevenir posteriorment cirurgià de l'Hospital Clínic. Fou destituït, però, de tots els seus càrrecs oficials sent sotmès a un procés de depuració per part del règim franquista.

Moisès Broggi i Vallès continuà, però, amb la seva tasca professional, primer a Terrassa i posteriorment en diversos centres de Barcelona, destacant per la seva tasca assitencial. Al llarg de la seva carrera fou nomenat President de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges i fou membre fundador de la Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1985.