El Centre Català és una entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals i materials de Catalunya, i per aconseguir la unió de tots els catalans.
L'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882. En fou elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el dirigent principal. També en fou fundador en Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso. El seu lema fou Catalunya i avant! i es proposava ser una plataforma unitària i ampla per a unir tots els catalanistes tant carlins com federalistes. Valentí Almirall procurà l'abandonament de l'actitud política inicial i aconseguí que el Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys. Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885. L'abril del 1883 va presentar un programa de set punts:
Reconeixement del català com a llengua oficial espanyola.
Manteniment i reforma del dret civil català.
Establiment d'un Tribunal Suprem Català.
Establiment d'una administració catalana
Foment del proteccionisme econòmic.
Potenciació del caràcter mercantil de Catalunya.
El 19 de gener de 1884 es va constituir en partit polític, proposant fomentar l'associacionisme comarcal catalanista i vertebrar un ampli front reivindicatiu català que intentà presentar-se a eleccions el 1886. El 1885 hi ingressaren els conservadors carlins Eusebi Güell i Bacigalupi i Ferran Alsina, procedents del Centre Escolar Catalanista, cosa que afebliria el lideratge d'Almirall.
La unió de grups polítics i socials tan heterogenis no es pogué mantenir gaire temps. A les eleccions del consell directiu del Centre Català de junt del 1887 Almirall vencè Ferran Alsina, que tenia el suport del Centre Escolar Catalanista. El sistema de majories i minories entre conservadors i liberals segons el lloc de l'agrupació era poc realista i provocà les protestes del Centre de Sabadell, i s'acusà als conservadors de separatistes. El 19 d'agost el Consell General de Barcelona dissolgué la sucursal de Sabadell i adverteix la del Masnou amb fer el mateix. Això i l'oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que els conservadors creien que podia ser una bona plataforma, provoca que L'Arc de Sant Martí i La Renaixença abandonin el grup. Alhora, les sucursals dissidents es dissolgueren i es refundaren com a centres independents.
Els elements socialment més conservadors, com Joan Josep Permanyer, Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, s'aplegaren per formar la Lliga de Catalunya el 1887.
dilluns, 4 de juliol del 2011
MIQUEL ARCÀNGEL BALTÀ I BOTTA
Miquel Arcàngel Baltà i Botta (Barcelona 1892 - 1964) fou un químic, farmacèutic i polític català. Descendia de piemontesos lliberals refugiats a Catalunya a l'època de Giuseppe Garibaldi per part de mare. Estudià al Liceu Poliglota i a la Universitat de Barcelona. Introduït en el nacionalisme català de ben jove, era cunyat de Josep Maria Batista i Roca i d'Alfons Maseras i deixeble del filòsof i biòleg Ramon Turró i Darder, i regentava una farmàcia a Barcelona que fou centre de reunions polítiques. Era conegut pel jovent com Papa Baltà.
El 1916 ingressà a la Lliga Regionalista i l'any 1924 fou un dels fundadors, principal dirigent i instructor de la Societat d'Estudis Militars. Per aquest motiu fou empresonat del 1925 al 1927 per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, però la causa, sorprenentment, fou sobreseguda i s'exilià a França. El 14 d'abril de 1931 fou un dels caps de la guàrdia cívica del president Francesc Macià. En acabar la guerra civil espanyola tornà a exiliar-se, i aviat s'establí a Cuba, d'on tornà el 1961.
CARLES PI I SUNYER
Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 29 de febrer de 1888 - Caracas, Veneçuela, 15 de març de 1971) fou un enginyer industrial, economista, polític i escriptor català.
Va néixer el 29 de febrer de 1888 a la ciutat de Barcelona. Era fill de Jaume Pi i Sunyer i germà de Santiago Pi i Sunyer i August Pi i Sunyer. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner. Des de l'any 1915 exercí la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya, que dirigí des l'any 1919 fins que se separà del càrrec, l'any 1926, per circumstàncies polítiques. Tanmateix, hi tornà a la dècada dels anys trenta. Poc temps més tard va redactar "L'aptitud econòmica de Catalunya" (1927-1929).
Morí el 15 de març de 1971 al seu exili de Caracas (Veneçuela).
Activitat política
Fou escollit diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions generals de 1931, esdevenint Ministre de Treball i Planificació Social en el Govern de Diego Martínez Barrio entre l'octubre i el desembre de 1933.
Diputat del Parlament de Catalunya en proclamar-se la República l'any 1931, va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del que en fou president entre els anys 1933 a 1935. Fou nomenat Conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya en l'última remodelació del govern provisional de Francesc Macià, i posteriorment l'any 1933 Conseller Delegat i Finances en el govern estaturari de Macià. Així mateix fou alcalde de Barcelona en dos períodes diferents: entre febrer i octubre del 1934, i entre febrer del 1936 i juliol del 1937. Durant la Guerra Civil (1936-1939) fou Conseller de Cultura (1937-1939).
Es va exiliar, primer a França i després a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945), i fou membre del Govern de Generalitat a l'exili. Durant aquesta estada va realitzar una notable obra d'investigació sobre Andrés Bello, Francisco de Miranda i altres emigrats veneçolans a Anglaterra. Restà a Londres fins al 1952, any en què decidí traslladar-se a Caracas, contractat pel Ministerio de Fomento, on va col·laborar a la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN).
ACCIÓ CATALANA REPUBLICANA (ACR)
Acció Catalana Republicana (ACR) fou un partit polític català d'ideologia nacionalista, republicana i liberal que visqué durant els anys trenta. També va rebre el nom de Partit Catalanista Republicà i en diverses localitats el nom de Centre Catalanista Republicà. Fou creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. Entre els membres més destacats del partit hi hagueren Claudi Ametlla i Joaquim de Camps.
1931: fundació i crisi
Va néixer oficialment el 22 de març de 1931 amb el nom de Partit Catalanista Republicà a partir de la reunificació de dos partits que uns anys abans s'havien escindit: Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya (el directori comú, però, s'havia constituït ja el 7 de febrer). D'ideologia liberal i nacionalista, la seva base electoral s'estenia per moltes comarques i era formada per intel•lectuals, personalitats de diverses professions liberals i burgesia en general. A Barcelona editaven La Publicitat i La Nau, dos diaris que gaudien de bona reputació.
Pocs dies després havien de tenir lloc les esperades eleccions municipals del 12 d'abril i els dirigents del nou partit tenien el convenciment que les guanyarien àmpliament i substituirien la Lliga Regionalista com a partit predominant de Catalunya. Per aquest motiu no acceptaren la proposta de formar coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, partit que també s'havia format pocs dies abans. Però el resultat inesperat fou una victòria aclaparadora d'ERC: l'ACR fou derrotada a la majoria d'ajuntaments. Malgrat això quan Francesc Macià proclamà la República Catalana el 14 d'abril va convidar Manuel Carrasco i Formiguera a formar part del govern provisional de Catalunya en nom del seu partit. Paral·lelament el president de l'ACR, Lluís Nicolau d'Olwer, fou nomenat ministre d'economia al govern provisional de Madrid.
Poques setmanes després, a les eleccions generals va obtenir només dos escons, un dels quals ocupà Nicolau d'Olwer. De la mateixa manera diversos dirigents de l'ala més esquerrana van marxar cap a ERC per fer pinya amb el partit vencedor: Carles Pi i Sunyer, Josep Sunyol, Josep Tomàs i Piera, Antoni Rovira i Virgili, etc. I encara uns mesos després una altra tongada de dirigents abandonaren l'ACR per haver aprovat l'article 26 de la naixent constitució espanyola, el qual consagrava la laïcitat del nou estat i regulava les relacions amb l'Església catòlica. Aquest cop eren els de l'ala més dretana: Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i d'Abadal, Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rubiés i Jaume Bofill i Mates, els quals fundaren el partit cristià Unió Democràtica de Catalunya i s'endugueren amb ells el diari La Nau.
Activitat durant la República
Malgrat tot, Acció Catalana Republicana va participar activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya i va obtenir un escó al Parlament. El març de 1933 el partit va canviar el seu nom pel d'Acció Catalana Republicana.
A les eleccions generals de 1933 va formar una coalició electoral amb el republicanisme espanyol i el testimonial PNRE (escissió d'ERC) la qual va fracassar notablement com la resta de partits d'esquerres en aquella contesa. A partir d'aquell moment l'ACR va buscar l'aliança amb ERC i no la competència: Quan Lluís Companys formà un govern català de concentració republicana el gener de 1934 el dirigent Martí Esteve va entrar-hi com a conseller de Finances. Durant els fets del sis d'octubre de 1934 el partit donà suport al president Companys en la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola.
El 1936 va formar part del Front d'Esquerres de Catalunya, la gran coalició electoral que aglutinava els partits republicans i progressistes per a les eleccions generals espanyoles de 1936. Foren elegits Lluís Nicolau d'Olwer, Josep Briansó, Eduard Ragasol, Claudi Ametlla i Martí Esteve, el qual fou reposat novament a la conselleria de finances.
Durant la guerra civil espanyola de 1936-1939 fou fidel a la república i la Generalitat i fou present al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. També participà en alguns dels governs de coalició del govern català. Després de la guerra civil es va dissoldre.
1931: fundació i crisi
Va néixer oficialment el 22 de març de 1931 amb el nom de Partit Catalanista Republicà a partir de la reunificació de dos partits que uns anys abans s'havien escindit: Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya (el directori comú, però, s'havia constituït ja el 7 de febrer). D'ideologia liberal i nacionalista, la seva base electoral s'estenia per moltes comarques i era formada per intel•lectuals, personalitats de diverses professions liberals i burgesia en general. A Barcelona editaven La Publicitat i La Nau, dos diaris que gaudien de bona reputació.
Pocs dies després havien de tenir lloc les esperades eleccions municipals del 12 d'abril i els dirigents del nou partit tenien el convenciment que les guanyarien àmpliament i substituirien la Lliga Regionalista com a partit predominant de Catalunya. Per aquest motiu no acceptaren la proposta de formar coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, partit que també s'havia format pocs dies abans. Però el resultat inesperat fou una victòria aclaparadora d'ERC: l'ACR fou derrotada a la majoria d'ajuntaments. Malgrat això quan Francesc Macià proclamà la República Catalana el 14 d'abril va convidar Manuel Carrasco i Formiguera a formar part del govern provisional de Catalunya en nom del seu partit. Paral·lelament el president de l'ACR, Lluís Nicolau d'Olwer, fou nomenat ministre d'economia al govern provisional de Madrid.
Poques setmanes després, a les eleccions generals va obtenir només dos escons, un dels quals ocupà Nicolau d'Olwer. De la mateixa manera diversos dirigents de l'ala més esquerrana van marxar cap a ERC per fer pinya amb el partit vencedor: Carles Pi i Sunyer, Josep Sunyol, Josep Tomàs i Piera, Antoni Rovira i Virgili, etc. I encara uns mesos després una altra tongada de dirigents abandonaren l'ACR per haver aprovat l'article 26 de la naixent constitució espanyola, el qual consagrava la laïcitat del nou estat i regulava les relacions amb l'Església catòlica. Aquest cop eren els de l'ala més dretana: Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i d'Abadal, Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rubiés i Jaume Bofill i Mates, els quals fundaren el partit cristià Unió Democràtica de Catalunya i s'endugueren amb ells el diari La Nau.
Activitat durant la República
Malgrat tot, Acció Catalana Republicana va participar activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya i va obtenir un escó al Parlament. El març de 1933 el partit va canviar el seu nom pel d'Acció Catalana Republicana.
A les eleccions generals de 1933 va formar una coalició electoral amb el republicanisme espanyol i el testimonial PNRE (escissió d'ERC) la qual va fracassar notablement com la resta de partits d'esquerres en aquella contesa. A partir d'aquell moment l'ACR va buscar l'aliança amb ERC i no la competència: Quan Lluís Companys formà un govern català de concentració republicana el gener de 1934 el dirigent Martí Esteve va entrar-hi com a conseller de Finances. Durant els fets del sis d'octubre de 1934 el partit donà suport al president Companys en la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola.
El 1936 va formar part del Front d'Esquerres de Catalunya, la gran coalició electoral que aglutinava els partits republicans i progressistes per a les eleccions generals espanyoles de 1936. Foren elegits Lluís Nicolau d'Olwer, Josep Briansó, Eduard Ragasol, Claudi Ametlla i Martí Esteve, el qual fou reposat novament a la conselleria de finances.
Durant la guerra civil espanyola de 1936-1939 fou fidel a la república i la Generalitat i fou present al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. També participà en alguns dels governs de coalició del govern català. Després de la guerra civil es va dissoldre.
ACCIÓ CATALANA
Acció Catalana fou un partit polític catalanista creat arran d'una escissió de les joventuts de la Lliga Regionalista.
Fundació i trajectòria
Acció catalana es va fundar durant la Conferència Nacional Catalana, una assemblea política que els dies 4 i 5 de juny de 1922 va congregar a Barcelona els elements de la Joventut Nacionalista dissidents amb la Lliga Regionalista,antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i altres joves intel·lectuals independents.
El nou partit estava disconforme amb l'actuació política de la Lliga, que qualificava de poc nacionalista i massa oportunista. No obstant això, no era un partit independentista. Eren ferms defensors de la cohesió nacional catalana mitjançant l'activitat social i culturalista. De la lliga heretà el seu accidentalisme pel que fa a les formes de govern.
El primer comitè central el formaren: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís Nicolau d'Olwer, vicepresident; Antoni Rovira i Virgili, també vicepresident; Carles Jordà i Fages, Ramon d'Abadal i de Vinyals i Leandre Cervera i Astor. Altres membres destacats foren Manuel Raventós, Alexadre Plana, Leandre Cervera, Martí Esteve...
A les primeres eleccions en què va participar aconseguí uns resultats excel·lents. Va obtenir cinc diputats a la Mancomunitat,tres a Barcelona, un a Vilanova-Sant Feliu, i l'altre a Olot-Puigcerdà. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la Triple Aliança.
Durant la dictadura de Primo de Rivera el partit va adquirir el diari La Publicidad i el va catalanitzar totalment: ara sota el nom de La Publicitat, es convertí en el mitjà a través del qual defensaven del seu ideari. També editaren durant un temporada la revista Acció Catalana, amb la participació de prestigiosos intel·lectuals del moment.
Escissió i reunificació
El 1928 es van escindir breument del partit Rovira i Virgili, Leandre Cervera i Macià Mallol per la manca de compromís republicà i fundaren l'Acció Republicana de Catalunya.
Un cop caiguda la dictadura, els dos partits van participar en el pacte de Sant Sebastià (1930), en el qual Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola presidit en la clandestinitat per Niceto Alcalá-Zamora. El març de 1931 es van fusionar altre cop en un sol partit: el Partit Catalanista Republicà, que el març de 1933 rebatejarien amb el nom d'Acció Catalana Republicana.
Fundació i trajectòria
Acció catalana es va fundar durant la Conferència Nacional Catalana, una assemblea política que els dies 4 i 5 de juny de 1922 va congregar a Barcelona els elements de la Joventut Nacionalista dissidents amb la Lliga Regionalista,antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i altres joves intel·lectuals independents.
El nou partit estava disconforme amb l'actuació política de la Lliga, que qualificava de poc nacionalista i massa oportunista. No obstant això, no era un partit independentista. Eren ferms defensors de la cohesió nacional catalana mitjançant l'activitat social i culturalista. De la lliga heretà el seu accidentalisme pel que fa a les formes de govern.
El primer comitè central el formaren: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís Nicolau d'Olwer, vicepresident; Antoni Rovira i Virgili, també vicepresident; Carles Jordà i Fages, Ramon d'Abadal i de Vinyals i Leandre Cervera i Astor. Altres membres destacats foren Manuel Raventós, Alexadre Plana, Leandre Cervera, Martí Esteve...
A les primeres eleccions en què va participar aconseguí uns resultats excel·lents. Va obtenir cinc diputats a la Mancomunitat,tres a Barcelona, un a Vilanova-Sant Feliu, i l'altre a Olot-Puigcerdà. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la Triple Aliança.
Durant la dictadura de Primo de Rivera el partit va adquirir el diari La Publicidad i el va catalanitzar totalment: ara sota el nom de La Publicitat, es convertí en el mitjà a través del qual defensaven del seu ideari. També editaren durant un temporada la revista Acció Catalana, amb la participació de prestigiosos intel·lectuals del moment.
Escissió i reunificació
El 1928 es van escindir breument del partit Rovira i Virgili, Leandre Cervera i Macià Mallol per la manca de compromís republicà i fundaren l'Acció Republicana de Catalunya.
Un cop caiguda la dictadura, els dos partits van participar en el pacte de Sant Sebastià (1930), en el qual Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola presidit en la clandestinitat per Niceto Alcalá-Zamora. El març de 1931 es van fusionar altre cop en un sol partit: el Partit Catalanista Republicà, que el març de 1933 rebatejarien amb el nom d'Acció Catalana Republicana.
PALESTRA
Palestra fou una entitat catalanista fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca i un grup d'amics seus, amb el manifest Als joves de Catalunya, influïts pels sokols txecs i eslovacs, el Fianna Éireann del Sinn Féin i l'escoltisme de Robert Baden Powell. Tenia un tarannà educatiu i patriòtic, organitzà cursos d'història, literatura, art, i llengua catalanes; cercles d'estudis de dialèctica, acampades, excursions i competicions esportives, així com campanyes d'acció social i cultural. Va mantenir bones relacions amb la Federació de Joves Cristians i grups semblants, ja que tots formaven part dels Minyons de Muntanya.
En foren nomenats president Pompeu Fabra i Poch, vicepresident Frederic Roda i Ventura i secretari Batista i Roca. Va mantenir estretes relacions amb grups similars de Galícia, el País Basc, Txèquia i Occitània. Quan el 1931 es proclamà la República Catalana formà una mena de guàrdia cívica entorn de Francesc Macià. Després organitzà una gran campanya a favor de l'estatut, i a la Vall d'Aran es presentà amb un manifest en aranès. Formà una secció femenina (similar al Cuman na nBan del Sinn Fein i l'Eusko Emakume Batza del Partit Nacionalista Basc) i es relacionà amb els catalans de l'estranger. Tenia 5.000 afiliats a Barcelona i comarques i a les ciutats de València i Palma de Mallorca.
Fou criticada sovint pel seu nacionalisme militant i acusada de paramilitarisme, tot i que fins i tot patí una escisió radical anomenada Via Fora. Participà en un comitè de defensa creat Josep Dencàs de cara als fets del sis d'octubre de 1934 amb representants dels partits ERC, Acció Catalana, Unió Democràtica de Catalunya i Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, i altres com Nosaltres Sols! o el Partit Nacionalista Català. Per aquest motiu, Pompeu Fabra i Batista i Roca foren empresonats, molts locals de Palestra foren clausurats i el 1935 va canviar el seu nom com a Club David per tal de no ser prohibida. Va perdre nombrosos efectius, que es passaren a d'altres organitzacions radicals catalanistes amb més experiència, com Estat Català, Nosaltres Sols! i les Joventuts d'ERC. Tanmateix, va mantenir la seva existència fins el 1938, en plena guerra civil espanyola.
Entre els personatges que han estat membres de Palestra, podem destacar Miquel Coll i Alentorn, Marian Iglésias d'Abadal, Amadeu Serch i Gelambí, Joan Ainaud de Lasarte, Narcís Masó i Valentí, Joan Carreras i Palet, Josep Iglésies i Fort o Joan Coromines i Vigneaux, així com els doctors Daniel Girona i Llagostera i Pere Gabarró i Garcia.
JOAN PELEGRÍ I PARTEGÀS
Joan Pelegrí i Partegàs (Barcelona 1910-1998) fou un metge, historiador i pedagog català.
Orígens
El seu pare, Antoni Pelegrí i Nicolau, fou un alt funcionari primer de la Mancomunitat de Catalunya i després de la Generalitat de Catalunya, mentre que la mare era filla de pagesos de l'Ametlla del Vallès. El seu germà era Antoni Pelegrí i Partegàs.
Formació
A partir dels vuit anys va anar a viure al Portal de l'Angel 15-17 (en aquests moments hi ha el Banc d'Espanya a Barcelona). Des del balcó de casa seva veu passar l'enterrament del President de la Mancomunitat,Enric Prat de la Riba, aquesta imatge que li va quedar gravada tota la vida. L'any 1926 ja el trobem treballant al barri d'Hostafrancs com a catequista al "Centre Instructiu de la Mare de Déu de Montserrat i Sant Francesc Xavier" ("Montserrat-Xavier"), que la Congregació Mariana Universitària de Barcelona creà un 25 de març de 1904.
Joan Pelegrí, conegut per tothom com a "Pele", esdevindrà l'ànima d'aquest centre durant més de 60 anys. Des de 1926 compagina la tasca al Centre Montserrat-Xavier amb els estudis. Realitzà estudis de batxillerat i el 1934 començà la carrera de medicina. El "Pele" és un dels fundadors, el 1933, dels Follets de Sant Jordi junt amb Josep Artigas i Basté, Gabriel Faura i Ubach i Xavier Gugel(Els follets foren de les primeres agrupacions escoltes de Catalunya i amb els anys esdevindrien, després d'anomenar-se Agrupament Escolta Sant Bernat de Claravall, l'Agrupament Escolta i Guia Montserrat-Xavier). El 1932 serà vicesecretari de la Junta del Centre. Viurà d'aprop la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià. Per aquesta època milità a Nosaltres Sols i escriu articles a la revista del mateix nom.
La República i l'exili
El 1931 fa el servei militar a la caserna d'artilleria de les Drassanes de Barcelona( és la primera lleva de la Segona República).
Arran de la sublevació dels militars rebels del 18 de juliol de 1936, Joan Pelegrí fa un tom la seva vida i és denunciat(per les seves conviccions religioses), detingut per milicians de l'U.G.T. és lliurat als mossos d'esquadra que li aconsellen la marxa de Catalunya,torna l'any 1939.
Activitat durant el franquisme
El 15 de gener de 1941 mor el seu pare (Joan Pelegrí i Nicolau) que en aquells moments era secretari de la Diputació de Barcelona,aquest mateix any Joan Pelegrí esdevindrà President del Centre,càrrec que ocuparia fins la seva mort.
A finals dels 40 comença la seva tasca com a metge al monestir de Montserrat, aquí coneixerà a l'abat Escarré, fundarà junt amb altres persones, la revista Serra d'Or.
El 1962 publicà el seu primer llibre: La premsa en català (1920-1962). Realitzà visites periòdiques,frontera enllà,als catalans a l'exili. Coneixerà entre d'altres a: Pau Casals i Josep Tarradellas. A principis dels 60,animat per uns amics de Perpinyà,comença a participar en els Jocs Florals de la llengua catalana a l'exili,amb un estol de premis fins l'any 1976 (1965, Paris premi Prat de la Riba,1966 Caracas premi Prat de la Riba,1968 Zuric premi Prat de la Riba i entre tots ho farem tot,1969 Mèxic premi Prat de la Riba i Lluis Companys,1970 Tübingen premi Prat de la Riba, 1971 Brussel.les premi Rovira i Virgili, 1972 Ginebra premi Prat de la Riba, 1974 Amsterdam premi Prat de la Riba, 1975 Caracas premi President Companys,1976 Lausana premi Prat de la Riba).
Els darrers anys
Si bé a principis dels 70 començà a publicar la majoria dels seus llibres. Amb l'entrada de la democràcia el Dr. Pelegrí veu reconeguda la seva trajectòria humanística i catalana amb diversos guardons: la Creu de Sant Jordi el 1984, el premi Actuació Cívica fundació Jaume I el 1986, aquest mateix any rep de Casa Nostra de Suïssa (de la qual fou el principal impulsor de la seva creació) un premi a un treball realitzat sobre l'esdevenidor dels Casals Catalans a la diàspora, el premi als Drets Humans atorgat per l'Associació d'Amics de la Història i les Tradicions. Realitzà una tasca important a l'Associació de Veïns d'Hostafrancs, col·laborant al butlletí La Veu del Barri.
El 1994 les escoles de la Fundació Cultural Hostafrancs prenen l'acord, en el norantè aniversari del Centre Montserrat-Xavier, de realitzar un homenatge al doctor Joan Pelegrí i Partegàs tot donant el nom a les escoles del carrer Ermengarda i Torre Damians. El "Pêle" morí el 27 de març de 1998, gairebé el mateix dia que el Centre Montserrat, que tant estimava. Fou acomiadat a l'església de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs per moltíssims amics que tant havien rebut d'ell. Un home independent i bo que va saber estimar els homes, la seva pàtria Catalunya i en particular el barri d'Hostafrancs de Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
