UNIÓ CATALANISTA

La Unió Catalanista fou un grup polític format a Barcelona el 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del codi civil espanyol que atemptava contra el dret civil català.

Pretenia ser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes independentment de la seva ideologia.

Fundació

La Unió pretenia aplegar dos sectors molt diferenciats, el nacionalisme històric (al voltant de la revista La Renaixença) i el nacionalisme polític, representat per Enric Prat de la Riba. L'11 de maig de 1890 se celebraren les primeres reunions dels membres de la Lliga de Catalunya (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Joan Josep Permanyer i Ayats i Josep Maria Valls i Vicens) per a redactar el Conveni d'Unió Catalanista. El projecte de reglament fou aprovat pels representants el 29 de juny del 1890.

El 22 de febrer de 1891 se celebrà la sessió constitutiva. Hi assistiren Joan Josep Permanyer i Ayats (Lliga de Catalunya), Enric Prat de la Riba (Centre Escolar Catalanista), Joaquim Vayreda i Vila (Centre Catalanista d'Olot), Pau Colomer (Centre Catalanista de Sabadell), Victòria Mas (de Sant Pol), Rafael Mir (de Sant Sadurní d'Anoia), Marià Vallès (Lliga de Manresa), Joan Baptista Galí (Agrupació Catalanista de Terrassa), Antoni Aulèstia (de Capellades) i Josep Gatell (de Valls). S'hi nomenarà la primera junta permanent:

President = Lluís Domènech i Montaner
Tresorer = Pau Font de Rubinat
Secretari = Enric Prat de la Riba
Vocals = Joaquim Vayreda i Pau Colomer
El 15 de març es va constituir oficialment. Unió Catalanista era formada per tres òrgans:

El Consell de Representants, constituït per un delegat de cadascuna de les corporacions adherides, que es reunia un cop l'any i n'escollia una junta permanent.
L' Assemblea General de Delegats, escollits pel Consell de Representants, també es reunia un cop l'any a indrets diferents per a propagar el catalanisme.
La Junta Permanent, que executava els acords presos.
La primera Junta Permanent encarregà Àngel Guimerà, Josep Coroleu, Ramón Picó i Campamar, Joan Josep Permanyer i Ayats i Antoni Aulèstia que redactessin les bases per a una futura constitució catalana.

L'Assemblea de Manresa

Del 25 al 27 de març del 1892 va celebrar la Primera Assemblea a Manresa, en la qual es van aprovar les Bases de Manresa. Hi participaren un total de 243 delegats, d'ells 120 intel·lectuals, 42 advocats i notaris, 22 metges, 4 eclesiàstics, 10 escriptors, 15 apotecaris, 78 propietaris rurals, 22 industrials i fabricants, dos banquers i 12 comerciants (vegeu-ne llista parcial).

D'entrada rebutjaren qualsevol separatisme (eren més propers al regeracionisme) i discutiren les esmenes de las bases de Manresa. S'aprovà gairebé tot el text, alhora que Enric Prat de la Riba fa una proposta alternativa, que no fou acceptada, de crear una Diputació General que funcionés com a Tribunal Constitucional. Tot i que van rebre el suport del gallec Manuel Murguía i dels regionalistes bascs i navarresos, foren molt criticats per L'Avenç i el Centre Català de Valentí Almirall. Acordaren la celebració d'una segona assemblea a Reus i es va votar una nova junta permanent:

President = Joan Josep Permanyer i Ayats
Tresorer = Rafael Mir
Secretari = Manuel Folguera i Duran
Vocals = Frederic Renyé i Viladot i Bonaventura Bassegoda i Amigó

L'Assemblea de Reus

La Segona Assemblea es va celebrar el 28 i 29 de maig de 1893 a Reus, on hi participaren 264 delegats (d'ells 44 advocats i 16 metges) i es van completar les bases de 1892 en els temes referents a llengua, impremta, educació, eleccions i relacions internacionals. Proposaren fomentar l'ús quotidià i habitual del català, demanar-ne l'ensenyament i fomentar l'edició de llibres. També acordaren l'organització del catalanisme i mitjans per a dur a la pràctica els principis regionalistes, participant a la vida política activa i coordinar-se amb altres nacionalismes i regionalismes perifèrics. Es discutí si Unió Catalanista havia d'aconvertir-se en partit polític i presentar-se a eleccions, però deixaren aquesta comesa a la Lliga Regionalista. Emili Saguer i Olivet proposà la creació d'un estat català. El 21 de desembre s'acordà celebrar una nova assemblea a Balaguer i votar una nova junta permanent que actuarà també com a comissió sobre la tributació a Catalunya:

President = Àngel Guimerà
Tresorer = Francesc Serés
Secretari = Lluís Duran i Ventosa
Vocals = Josep Viguer i Josep Cotels i Vieta

Les Assemblees de Balaguer i Olot

El 13 i 14 de maig de 1894 se celebrà la Tercera Assemblea a Balaguer, on es tractà de tributació i indústria. Hi assistiren un centenar de representants. Pere Muntañola proposà diferenciar els termes estat i nació, reclamar que la contribució es basés en els ingresos i establir les bases per a la tributació a Catalunya segons els principis regionalistes, és a dir, autonomia fiscal, regeneració de l'administració pública, control fiscal pels gremis i el dret a establir impostos de tota mena. Pel desembre es votà una nova junta permanent per a convocar una nova assemblea a Olot:

President = Joaquim Riera i Bertran
Tresorer = Pere Secases
Secretari = Bonaventura Bassegoda
Vocals = Francesc Romaní i Puigdengolas i Ramon Gramunt
Delegats= Pau Colomer i Oliver
El 29 i 30 de juny de 1895 la Quarta Assemblea a Olot, on tractaren d'urbanització, higiene i restauració de monuments, així com el catalanisme en les relacions públiques i les necessitats de Catalunya en les infraestructures de transport. Hi anaren 274 delegats. S'acorda publicar un document on es reclama l'establiment dels transports com a competència exclusiva de les regions, la protecció dels monuments, l'establiment d'un pla de carreteres i una proposta de Mancomunitat de Diputacions si no s'assoleix l'autogovern. El 1896 es vota una nova junta permanent:

President = Antoni Suñol i Pla
Tresorer = Emili Saguer i Olivet
Secretari = Lluís Marsans i Sola
Vocals = Joan Baptista Galí i Narcís Verdaguer i Callís

Apolicitisme vs partidisme

El 1897 va modificar els estatuts i van entrar noves associacions, agrupacions, periòdics i particulars, i el 1898 van redactar un manifest contra la Guerra de Cuba, tot denunciant la imprevisió dels preparatius militars . També signaren un missatge de suport a la República de Transvaal, semblant als enviats a Irlanda (1886) i Finlàndia (1899) , donant-los suport en la lluita per la independència, i que fou lliurat per Frederic Pujulà i Vallès a Paul Kruger a París el novembre de 1900.

EL 25 d'abril de 1897 celebraren l'Assemblea de Girona, amb la participació de 312 delegats i el suport del Centre Escolar Catalanista, l'Associació Popular Regionalista i el Centre Catalanista de Girona. Reben molt de suport i intenten organitzar una plataforma unitaria que agrupi tot el ventall catalanista, que criticà la política colonial per corrupta, ineficaç i centralista. El 5 de desembre és nomenada una nova junta permanent:

President = Antoni Maria Gallissà i Soqué
Tresorer = Enric Prat de la Riba
Secretari = Jaume Maspons i Camarasa
Vocals = Jaume Arús, Joan Millet i Antoni Utrillo
La direcció es dividia en dos sectors, un poc polititzat agrupat al entorn de La Renaixença, i un altre mes polític encapçalat per Enric Prat de la Riba. El 20 de gener de 1898 redactaren un manifest de suport a l'associacionisme, i el 27 de març donaren suport la candidatura de Joan Josep Permanyer i Ayatsi el conegut soprano Andreu Roca i Llinars per Vilafranca del Penedès, que rebia el suport d'alguns federalistes. Però va fracassar per la imprevisió i la ingenüitat. Això accentuà les diferències entre La Nació Catalana, contraris a participar en política, i La Veu del Montserrat i Narcís Verdaguer i Callís, que si ho volien.

Simultàniament, el general Camilo García de Polavieja y del Castillo sondejà els catalanistes a la recerca de suport polític. Com a resposta, el 15 de setembre del 1898 la Unió li va enviar un manifest on li ofereixen suport a canvi de l'autonomia (Bases de Manresa) prevista en una Diputació General de Catalunya amb àmplies atribucions, fins i tot militars i de moneda. El general, en canvi, els ofereix només un concert econòmic, una diputació única, una reorganització municipal, ordenament jurídic català i competències per a organitzar l'ensenyament professional. El 15 d'octubre la Unió, presssionada per l'Associació Popular Regionalista, La Renaixença i altres grups, ho rebutja, cosa que provocarà enfrontaments entre els moderats de la Lliga de Catalunya i els radicals com Josep Maria Roca i Heras i Domènec Martí i Julià. Com a resultat, el 22 de novembre va dimitir la Junta Permanent i fou escollida una de nova formada per:

President = Francesc Romaní i Puigdengolas
Vicepresident = Josep Franquesa i Gomis
Tresorer = Joaquim Botet i Sisó
Secretari = Lluís Marsans i Sola
Vocals = Joan Josep Permanyer i Ayats, Àngel Guimerà i Federic Renyé
La nova junta va engegar una campanya en favor del concert econòmic, que va rebre el suport dels botiguers. El sector més polític es va separar de la Unió el 1899 i va formar el Centre Nacional Català sota la presidència de Narcís Verdaguer i Callís. El 12 de gener de 1900 ho va fer La Veu de Catalunya i la Lliga de Catalunya. i el 7 d'octubre es va elegir una nova Junta Permanent:

President = Josep Maria Roca i Heras
Vicepresident = Marià Vayreda
Secretari = Manuel Rocamora
Vocals = Agustí Gibert, Ernest Moliné i Josep Mallofré
La Unió va fer llavors el 26 de maig de 1901 una Assemblea a Terrassa, en la que participaren 986 delegats, entre ells el Centre Catalanista de Santiago de Cuba i el periòdic Sempre Avant, Avant Sempre de Manila (Filipines), i que nomenà president Manuel Folguera i Duran, secretari Lluís Marsans i Sola i vocals Domènec Martí i Julià, Àngel Guimerà, Joan Josep Permanyer i Ayats, Marià Vayreda i Vila, Joaquim Riera i Bertran, Pau Sans i Guitart i Antoni Suñol i Pla. En ella es va decidir entrar en política i es va demanar el concert econòmic i el control dels serveis.

Tanmateix, els representants agrupats al voltant del diari La Veu de Catalunya abandonaren la Unió i es produí un fort distanciament entre radicals i pragmàtics. Manuel Folguera i Duran intentà reintegrar-los novament, però s'hi oposaren l'Associació Popular Regionalista, La Renaixença i la Lliga de Catalunya. El Centre va tenir un gran èxit a les eleccions del 1901 a les que van concórrer col·ligats amb la Unió Regionalista. El 15 de setembre de 1901 van convocar una manifestació d'entre 5.000 i 12.000 persones en suport als joves catalanistes detinguts l'onze de setembre.

Crisi

Del 1900 al 1904 la Unió va entrar en crisi a causa del protagonisme pres pels diferents sectors. L'integrista (Guimerà, Permànyer, Aldavert) propugnava les Bases de Manresa com a texts irrenunciable, no volia participar en política ni presentar-se a eleccions. El sector renovador (Folguera, Roca) era partidari de pactar amb la Lliga de Catalunya i que en fos la seva veu política. Per aquest motiu la Unió restarà marginada de la direcció política del catalanisme, i es dedicarà a la propaganda, tot impulsant l'aplec del Pi de les Tres Branques i festes nacionals com el Corpus de Sang.

Un darrer intent es va produir després de les eleccions de novembre del 1901, quan la Lliga va posar Bartomeu Robert i Yarzábal en l'alcaldia de Barcelona. Arribaren a una entesa d'acció entre la Unió i la Lliga. El gener del 1902 Josep Maria Roca i Heras demanà formalment la Lliga que es reintegrés a la Unió Catalanista, però la mort del doctor Robert va fer que s'acabés l'entesa.

L'any 1900 la Unió Catalanista encunyà una sèrie de medalles amb el patrons monetaris de l'època, referent a la unificació monetària llatina, per a fer que circulessin.

El 1903 va assolir la presidència Domènec Martí i Julià que l'orientà cap a l'esquerra catalanista, però es produí la marxa de l'Associació Popular Regionalista. El gener del 1903 va promoure una candidatura electoral independent, però fou un fracàs. El 1904 van intentar reformar les bases de Manresa, però s'hi oposà fermament Frederic d'Uyà, membre de la Lliga de Catalunya, cosa que provocà tensions i enfrontaments. Martí va deixar la presidència el 1906 però la va tornar a ocupar el 1914. El 1916 Martí va proposar la dissolució que no fou acceptada i va deixar el grup.

Partit Polític

Des de llavors la Unió gairebé va desaparèixer, tot i que restà marginalment com a partit independentista radical que fou desplaçat poc a poc per Estat Català. El 1921 una delegació fou present a París en l'homenatge al soldat desconegut, per a homenatjar als Voluntaris Catalans en la Primera Guerra Mundial. Tot i així, el 1932 va obtenir un escó al Parlament de Catalunya per a Vicenç Albert Ballester i Camps, president des del 1924, considerat també el creador de la bandera estelada. Es va dissoldre definitivament en esclatar la guerra d'Espanya.

JOAN JOSEP PERMANYER I AYATS

Joan Josep Permanyer i Ayats (Barcelona 1848 - 1919) fou un polític i jurista català, fill del també jurisconsult Francesc Permanyer i Tuyets --(que fou ministre en el regnat d'Isabel II i alcalde de Barcelona (1856)-- i germà del també advocat Ricard Permanyer i Ayats. Com advocat, fou catedràtic d'història del dret espanyol i president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya el 1895-1897. Com a especialista en dret català fou redactor d'un projecte d'apèndix al codi civil espanyol.

Vinculat a la Lliga de Catalunya, a l'Associació Popular Regionalista, i col·laborador de la revista La Renaixença, fou un dels fundadors i dirigents de la Unió Catalanista, de la que en fou membre de la primera Junta Permanent, president de l'Assemblea de Manresa de 1892, alhora que també fou ponent a les Bases de Manresa sobre el poder central de l'estat. El 1898 fou diputat a Corts espanyoles per Vilafranca del Penedès i vocal de la junta permanent d'Unió Catalanista de 1898 a 1901.

Fou president de l'Ateneu Barcelonès el 1897-1898 i membre de la comissió que presentà Alfons XII el memorial de greuges. Després s'afilià a la Lliga Regionalista i va presidir els Jocs Florals de 1901. Durant més de 20 anys fou degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona i en féu enriquir la biblioteca.

LLIGA DE CATALUNYA

La Lliga de Catalunya fou una agrupació política catalanista fundada el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un grup de membres d'ideologia conservadora del Centre Català (Joan Josep Permanyer i Ayats, Àngel Guimerà, Eusebi Güell i Bacigalupi i Lluís Domènech i Montaner) descontents per l'elecció de Valentí Almirall com a president, i pels membres del Centre Escolar Catalanista (també conservadors), com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa i Josep Puig i Cadafalch. Es proposen defensar els interesos morals, polítics i econòmics de Catalunya i modificar la legislació per a aconseguir-ho. S'hi adheriren el Centre Escolar Catalanista, el Centre Català Provençalenc, l'Associació Catalanista de Reus i el diari La Veu del Montserrat, però com a independents. El reusenc Bernat Toroja proposà la cració d'un gran Consell Regional Català excessivament descentralitzat, però no fou acceptada. Endemés, la proposta afirmativa a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va aplegar al seu voltant nombrosos intel·lectuals conservadors i catalanistes moderats.

La sessió inaugural de 5 de novembre escollí Pau Sans i Guitart com a president, i endemés de l'adhesió a l'Exposició es va recollir un programa de cinc punts:

Reivindicació de l'oficialitat del català.

Proteccionisme econòmic.

Conservació i reforma del dret català.

Dur a terme una política catalanista, però oberta a altres regions.

Realitzar una activa campanya propagandista, oberts a presentar-se a eleccions.

Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per a formar el consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren, malgrat la protesta i la la posterior separació del Centre Català, per tal que hi assistís com a reina de la festa la regent Maria Cristina d'Àustria, a la qual adreçaren una petició per a demanar-li una àmplia autonomia per a Catalunya. El 1889, inicià la campanya contra el nou codi civil espanyol, que atemptava contra el règim jurídic català, i assolí un èxit important. Fou una de les principals entitats que formaren la Unió Catalanista, i prengué part en l'Assemblea de Manresa, que redactà el 1892 les Bases de Manresa. La majoria dels seus membres s'integraren en la Lliga Regionalista el 1901.

CENTRE CATALÀ

El Centre Català és una entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals i materials de Catalunya, i per aconseguir la unió de tots els catalans.

L'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882. En fou elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el dirigent principal. També en fou fundador en Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso. El seu lema fou Catalunya i avant! i es proposava ser una plataforma unitària i ampla per a unir tots els catalanistes tant carlins com federalistes. Valentí Almirall procurà l'abandonament de l'actitud política inicial i aconseguí que el Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys. Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885. L'abril del 1883 va presentar un programa de set punts:

Reconeixement del català com a llengua oficial espanyola.

Manteniment i reforma del dret civil català.

Establiment d'un Tribunal Suprem Català.

Establiment d'una administració catalana

Foment del proteccionisme econòmic.

Potenciació del caràcter mercantil de Catalunya.

El 19 de gener de 1884 es va constituir en partit polític, proposant fomentar l'associacionisme comarcal catalanista i vertebrar un ampli front reivindicatiu català que intentà presentar-se a eleccions el 1886. El 1885 hi ingressaren els conservadors carlins Eusebi Güell i Bacigalupi i Ferran Alsina, procedents del Centre Escolar Catalanista, cosa que afebliria el lideratge d'Almirall.

La unió de grups polítics i socials tan heterogenis no es pogué mantenir gaire temps. A les eleccions del consell directiu del Centre Català de junt del 1887 Almirall vencè Ferran Alsina, que tenia el suport del Centre Escolar Catalanista. El sistema de majories i minories entre conservadors i liberals segons el lloc de l'agrupació era poc realista i provocà les protestes del Centre de Sabadell, i s'acusà als conservadors de separatistes. El 19 d'agost el Consell General de Barcelona dissolgué la sucursal de Sabadell i adverteix la del Masnou amb fer el mateix. Això i l'oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que els conservadors creien que podia ser una bona plataforma, provoca que L'Arc de Sant Martí i La Renaixença abandonin el grup. Alhora, les sucursals dissidents es dissolgueren i es refundaren com a centres independents.

Els elements socialment més conservadors, com Joan Josep Permanyer, Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, s'aplegaren per formar la Lliga de Catalunya el 1887.

MIQUEL ARCÀNGEL BALTÀ I BOTTA

Miquel Arcàngel Baltà i Botta (Barcelona 1892 - 1964) fou un químic, farmacèutic i polític català. Descendia de piemontesos lliberals refugiats a Catalunya a l'època de Giuseppe Garibaldi per part de mare. Estudià al Liceu Poliglota i a la Universitat de Barcelona. Introduït en el nacionalisme català de ben jove, era cunyat de Josep Maria Batista i Roca i d'Alfons Maseras i deixeble del filòsof i biòleg Ramon Turró i Darder, i regentava una farmàcia a Barcelona que fou centre de reunions polítiques. Era conegut pel jovent com Papa Baltà.

El 1916 ingressà a la Lliga Regionalista i l'any 1924 fou un dels fundadors, principal dirigent i instructor de la Societat d'Estudis Militars. Per aquest motiu fou empresonat del 1925 al 1927 per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, però la causa, sorprenentment, fou sobreseguda i s'exilià a França. El 14 d'abril de 1931 fou un dels caps de la guàrdia cívica del president Francesc Macià. En acabar la guerra civil espanyola tornà a exiliar-se, i aviat s'establí a Cuba, d'on tornà el 1961.

CARLES PI I SUNYER

Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 29 de febrer de 1888 - Caracas, Veneçuela, 15 de març de 1971) fou un enginyer industrial, economista, polític i escriptor català.

Va néixer el 29 de febrer de 1888 a la ciutat de Barcelona. Era fill de Jaume Pi i Sunyer i germà de Santiago Pi i Sunyer i August Pi i Sunyer. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner. Des de l'any 1915 exercí la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya, que dirigí des l'any 1919 fins que se separà del càrrec, l'any 1926, per circumstàncies polítiques. Tanmateix, hi tornà a la dècada dels anys trenta. Poc temps més tard va redactar "L'aptitud econòmica de Catalunya" (1927-1929).

Morí el 15 de març de 1971 al seu exili de Caracas (Veneçuela).

Activitat política

Fou escollit diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions generals de 1931, esdevenint Ministre de Treball i Planificació Social en el Govern de Diego Martínez Barrio entre l'octubre i el desembre de 1933.

Diputat del Parlament de Catalunya en proclamar-se la República l'any 1931, va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del que en fou president entre els anys 1933 a 1935. Fou nomenat Conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya en l'última remodelació del govern provisional de Francesc Macià, i posteriorment l'any 1933 Conseller Delegat i Finances en el govern estaturari de Macià. Així mateix fou alcalde de Barcelona en dos períodes diferents: entre febrer i octubre del 1934, i entre febrer del 1936 i juliol del 1937. Durant la Guerra Civil (1936-1939) fou Conseller de Cultura (1937-1939).

Es va exiliar, primer a França i després a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945), i fou membre del Govern de Generalitat a l'exili. Durant aquesta estada va realitzar una notable obra d'investigació sobre Andrés Bello, Francisco de Miranda i altres emigrats veneçolans a Anglaterra. Restà a Londres fins al 1952, any en què decidí traslladar-se a Caracas, contractat pel Ministerio de Fomento, on va col·laborar a la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN).

ACCIÓ CATALANA REPUBLICANA (ACR)

Acció Catalana Republicana (ACR) fou un partit polític català d'ideologia nacionalista, republicana i liberal que visqué durant els anys trenta. També va rebre el nom de Partit Catalanista Republicà i en diverses localitats el nom de Centre Catalanista Republicà. Fou creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. Entre els membres més destacats del partit hi hagueren Claudi Ametlla i Joaquim de Camps.

1931: fundació i crisi

Va néixer oficialment el 22 de març de 1931 amb el nom de Partit Catalanista Republicà a partir de la reunificació de dos partits que uns anys abans s'havien escindit: Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya (el directori comú, però, s'havia constituït ja el 7 de febrer). D'ideologia liberal i nacionalista, la seva base electoral s'estenia per moltes comarques i era formada per intel•lectuals, personalitats de diverses professions liberals i burgesia en general. A Barcelona editaven La Publicitat i La Nau, dos diaris que gaudien de bona reputació.

Pocs dies després havien de tenir lloc les esperades eleccions municipals del 12 d'abril i els dirigents del nou partit tenien el convenciment que les guanyarien àmpliament i substituirien la Lliga Regionalista com a partit predominant de Catalunya. Per aquest motiu no acceptaren la proposta de formar coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, partit que també s'havia format pocs dies abans. Però el resultat inesperat fou una victòria aclaparadora d'ERC: l'ACR fou derrotada a la majoria d'ajuntaments. Malgrat això quan Francesc Macià proclamà la República Catalana el 14 d'abril va convidar Manuel Carrasco i Formiguera a formar part del govern provisional de Catalunya en nom del seu partit. Paral·lelament el president de l'ACR, Lluís Nicolau d'Olwer, fou nomenat ministre d'economia al govern provisional de Madrid.

Poques setmanes després, a les eleccions generals va obtenir només dos escons, un dels quals ocupà Nicolau d'Olwer. De la mateixa manera diversos dirigents de l'ala més esquerrana van marxar cap a ERC per fer pinya amb el partit vencedor: Carles Pi i Sunyer, Josep Sunyol, Josep Tomàs i Piera, Antoni Rovira i Virgili, etc. I encara uns mesos després una altra tongada de dirigents abandonaren l'ACR per haver aprovat l'article 26 de la naixent constitució espanyola, el qual consagrava la laïcitat del nou estat i regulava les relacions amb l'Església catòlica. Aquest cop eren els de l'ala més dretana: Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i d'Abadal, Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rubiés i Jaume Bofill i Mates, els quals fundaren el partit cristià Unió Democràtica de Catalunya i s'endugueren amb ells el diari La Nau.

Activitat durant la República

Malgrat tot, Acció Catalana Republicana va participar activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya i va obtenir un escó al Parlament. El març de 1933 el partit va canviar el seu nom pel d'Acció Catalana Republicana.

A les eleccions generals de 1933 va formar una coalició electoral amb el republicanisme espanyol i el testimonial PNRE (escissió d'ERC) la qual va fracassar notablement com la resta de partits d'esquerres en aquella contesa. A partir d'aquell moment l'ACR va buscar l'aliança amb ERC i no la competència: Quan Lluís Companys formà un govern català de concentració republicana el gener de 1934 el dirigent Martí Esteve va entrar-hi com a conseller de Finances. Durant els fets del sis d'octubre de 1934 el partit donà suport al president Companys en la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola.

El 1936 va formar part del Front d'Esquerres de Catalunya, la gran coalició electoral que aglutinava els partits republicans i progressistes per a les eleccions generals espanyoles de 1936. Foren elegits Lluís Nicolau d'Olwer, Josep Briansó, Eduard Ragasol, Claudi Ametlla i Martí Esteve, el qual fou reposat novament a la conselleria de finances.

Durant la guerra civil espanyola de 1936-1939 fou fidel a la república i la Generalitat i fou present al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. També participà en alguns dels governs de coalició del govern català. Després de la guerra civil es va dissoldre.