JOSEP MARIA DE SAGARRA I DE CASTELLARNAU

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 - 27 de setembre de 1961) va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Orígens familiars i infantesa

Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, amb profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart; el seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica, matèria aquesta de la qual és un referent mundial.

De la seva infantesa en destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca antiga de quatre segles, i sobretot la finca de Santa Coloma de Gramenet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat, cosa que queda palesa en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i espanyol. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de La Divina Comèdia del Dant; va adquirir, doncs, ben aviat una formació cultural sòlida.

L'Ateneu barcelonès i els primers reconeixements

El 1910 va ingressar a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Va formar part de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès sota el padrinatge d'un personatge peculiar, Quim Borralleras, el qual el va introduir a les tertúlies literàries, als bons restaurants, a les terrasses dels cafès, a l'ambient del Paral·lel. L'any 1912 va guanyar el tercer accèssit a la Viola d'or i d'argent amb el poema La celestial ametista als Jocs Florals de Barcelona i el 1913 va guanyar l'Englantina d'or d'aquest certàmen literari amb el poema Somni d'una nit d'hivern (Joan de l'Ós), que havia començat a gestar durant un viatge a Itàlia amb el seu pare. Aquest viatge comportà el seu gust primerenc pel cosmopolitisme i pels refinats ambients vaticans. Ja llicenciat en Dret, el 1916 va ingressar a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però, poc abans d'acabar els estudis els va deixar per dedicar-se de ple a la literatura. A Madrid, va intimar amb personatges destacats del moment i va conèixer les millors tertúlies literàries, com per exemple la del Café de Pombo, capitanejada per Ramón Gómez de la Serna.

El seu nom començava a sonar, ja que, a part de l'Englantina d'or, havia publicat amb bona acollida el Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915), havia estrenat al Teatre Romea Rondalla d'esparvers (1917) i fins i tot havia editat una novel·la, Paulina Buxareu (1919). El seu amic José Ortega y Gasset, eminència gris d'El Sol, era conscient que la carrera diplomàtica no satisfeia gens Sagarra i li va proposar la corresponsalia del diari a Berlín. Encara que tenia un lligam sentimental amb una noia gironina, el fet de poder passejar-se amb les despeses pagades per l'Europa Central li va fer acceptar l'oferiment. D'aquesta manera, els anys 1919 i 1921 va recórrer Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Holanda...

Coneixença amb Josep Pla i consolidació com a escriptor

En tornar, el seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava i li va descobrir la bellesa d'aquells paratges. Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic. Durant una bona colla d'anys va estrenar, amb gran èxit, una o dues obres l'any, i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores.

El 1923 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La balada del caminant. Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.

Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic de 1928) o a donar el seu toc personal a tradicions, com ara el Poema de Nadal (1931), que ell mateix va recitar en un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom i fragments del qual la gent de diverses generacions ha après de memòria.

Va rebre el Premi Fastenrath de poesia i va ser declarat Mestre en Gai Saber quan va guanyar novament l'Englantina d'or l'any 1931 amb el poema Abril. Més tard obté el Premi Crexells amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica meitat costumista meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Li van traduir, o es va traduir ell mateix, moltes comèdies a l'espanyol, i, de les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també a l'espanyol i Paulina Buxareu, a l'italià.

En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com ara Yes-yes (1925), Oui-oui (1926), Joy-Joy (1926) o Charivari (1927); va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes d'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935). També va escriure tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) -escrita en agosarats versos estramps- i Reina (1935).

En aquesta època, va escriure cançons i també uns quants poemes van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. Va traduir obres de Carlo Goldoni, Molière i Luigi Pirandello. Va conrear el periodisme, com a crític teatral, i com a articulista va col·laborar amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador, i va aplegar algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937).

Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre. Sovint hom feia córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap fonament, només a causa de l'anomenada que el poeta tenia. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama -considerat per alguns com un art menor- dins la literatura catalana contemporània.

La Guerra civil i l'exili

El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.

Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a La Veu de Catalunya, a partir de 1935, de la traducció en vers de La Divina Comèdia, va ajudar a fugir, entre d'altres, la seva germana que era mare superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planes, director d'El Be Negre, va resultar determinant perquè abandonés la ciutat.

Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, la qual, des de feia cinc anys, era la seva promesa. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.

Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i les illes de la Societat. Fruits d'aquesta experiència pels mars del sud són el poemari Entre l'equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava, publicat primer en versió espanyola el 1942 i, pòstumament, en l'original catalana el 1964.

El 1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer el seu fill Joan. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de La Divina Comèdia.

El retorn a Catalunya

El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes -especialment Francesc Cambó-, va enllestir la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També va traduir bona part (vint-i-vuit obres) del teatre de Shakespeare i va escriure el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats.

A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria va ser un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). El públic no va entendre l'esforç de Sagarra per a adaptar-se als nous temps. Decebut, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L'alcova vermella (1952).

Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar en publicacions més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (de 1951 a 1961) i a La Vanguardia (de 1957 a 1961), evidentment en espanyol. També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.

La plenitud de l'escriptor

L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Segarra assoleix una qualitat extraordinària- i decideix estrenar una de les obres que li tornaria l'èxit que havia perdut aquells darrers temps: La ferida lluminosa, un drama burgès d'intenció religiosa que va ser traduït a l'espanyol, al portuguès i a l'anglès, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci.

Els dos darrers anys de la seva vida va escriure El senyor Perramon i El fiscal Requesens, versions molt personals de Molière i Nikolai Gógol, respectivament, fetes a mida per a l'actor còmic Joan Capri.

El govern espanyol, el 1960, li concedeix la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet que acceptés la condecoració, va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural per la seva actitud condescendent amb el règim franquista, motivada, d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica.

JOSEP PUIG I CADAFALCH

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art i polític català. Va exercir la política com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907-1910), diputat provincial (1913-1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1924).

Va ser un gran defensor d'un ideari de país i la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tot els terrenys. Des de la vessant cultural i política va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l'ordenació jurídica o l'organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l'encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània.

Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898-1900) i la Casa de les Punxes (1903-1905). Fou especialista en art romànic de fama internacional amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria i promotor de les excavacions d'Empúries a partir del 1908. En reconeixement a la seva trajectòria professional, diverses universitats li concediren el títol de Doctor honoris causa.

Primers anys

Era fill d'un fabricant de teles de Mataró, ciutat on va viure i fer els seus estudis secundaris al col·legi de Santa Anna, dels escolapis de Mataró. Amb setze anys començà a fer col·laboracions literàries d'un regust neoromàntic i patriòtic. Puig es mostrava interessat pels moviments nacionals emergents de l'època i va identificar ràpidament la història com element bàsic per a la creació d'una consciència nacional i per refermar la identitat de país en front d'un parlamentarisme centralista. Als seus primers treballs es reflecteix aquest esperit:

« Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me ?
dels Berenguers i Jofres un sol no n'ha quedat ?
han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me ?
i les barres catalanes, quin llamp les ha trencat ?
»


Puig s'interessava per la història, les arts i les ciències i decideix iniciar estudis d'arquitectura a l'Escola Provincial d'Arquitectura la tardor de 1883, simultaniejant-los amb els cursos de llicenciatura en ciències fisicomatemàtiques de la Universitat de Barcelona. Un any més tard començà, a més, estudis a l'Acadèmia de Belles Arts.

La seva manifesta sensibilitat catalanista i la influència del jurista i poeta Terenci Thos i Codina que era professor seu a l'escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, el varen fer implicar-se políticament. En aquest període va entrar al Centre Escolar Catalanista (1887), la secció estudiantil del Centre Català de Valentí Almirall. En aquesta entitat va fer amistat amb Duran i Ventosa, Narcís Verdaguer, Prat de la Riba i Cambó. Puig va arribar a presidir el centre del 1889 al 1890, substituint Narcís Verdaguer i passant-li el relleu a Prat de la Riba.

Allà va començar a formar part del grup la Renaixença, treballant a Mataró, la seva ciutat natal. Es doctorà en Ciències Físiques i Matemàtiques el 1889 a la universitat de Madrid, i el 15 d'octubre de 1891 va acabar els seus estudis d'arquitectura a Barcelona amb l'admiració del director de l'escola, Elies Rogent i del seu professor predilecte, Domènech i Montaner.

Es va casar el 1892 amb Àngels Macià i Monserdà, filla de l'escriptora feminista Dolors Monserdà de Macià. Varen tenir una filla, Pilar Puig Macià de Cunill.

Activitat docent

La primera experiència docent la va tenir de la mà de Pompeu Fabra amb qui es va associar el 1891 per muntar una acadèmia preparatòria per a l'ingrés a les escoles d'arquitectura i enginyers. A l'acadèmia Fabra impartia les classes de matemàtiques i Puig les de dibuix. La iniciativa va durar un any fins que el 1892 Puig va començar a exercir com a arquitecte municipal de Mataró, en substitució d'Emili Cabanyes. Va continuar en el càrrec fins el 1896.

Puig recull a les seves memòries una visió crítica dels mètodes docents de l'època, que qualifica de poc professionals i basats en l'adopció de texts estrangers, i professors sense formació (dels quals exclou Domènech i Montaner, August Font i Elies Rogent). Critica la manca d'investigació i generació de coneixement propis, especialment en el camp de la història de l'art. Fou aquesta insatisfacció la que va marcar el seu interès per la docència combinada amb els seus estudis sobre la història i el romànic.

Va ser nomenat professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-1902), on va desenvolupar les seves qualitats com a arquitecte i on va tenir com a alumne Joaquim Raspall. També va impartir classes a la universitat de la Sorbona (1925, 1937-1939), la de Harvard, la de Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de París (1930).

Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França que tingué lloc a Carcassona i Perpinyà (1906), als congressos internacionals d'història de l'art de París (1921), Roma (1922) i Estocolm (1933), i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924), Belgrad (1927) i Atenes (1930).

Va ser nomenat Doctor honoris causa per les universitats de Friburg (1923), París (1930), Barcelona (1934), i Tolosa (1949).

Exili i retorn

Amb la crisi de la dictadura de Primo de Rivera va reactivar-se políticament com a membre de la direcció de la Lliga Regionalista, tot i que hi tingué amb un rol molt secundari.

Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, Puig i Cadafalch va amagar tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte, en una doble paret a casa seva. El 2003, 80 anys més tard, van ser descoberts per la família i, després d'una llarga negociació, venuts a la Generalitat de Catalunya.

Després de la Guerra Civil va estar exiliat a França entre el 1936 i el 1942, instal·lant-se a la Catalunya del Nord per estudiar els monuments romànics de la zona. Quan va retornar el règim li va prohibir exercir d'arquitecte altre cop. Es dedicà aleshores a organitzar vetllades literàries i actes culturals semiclandestins. A més, va retre un darrer servei polític a Catalunya en emprendre la reconstrucció de l'Institut d'Estudis Catalans com a únic president i únic membre fundador encara viu a llavors. Entre 1949 i 1954 va publicar tres volums sobre l'escultura romànica a Catalunya.

Va morir a Barcelona el 23 de desembre de 1956 i va ser enterrat el dia de Nadal al cementiri dels Caputxins de Mataró.

Trajectòria política

Va participar a la I Assemblea de la Unió Catalanista a Manresa (1892) on assistiren 250 representants de 160 poblacions i on Puig hi va anar en qualitat d'arquitecte municipal de Mataró. El 1899 es va produir una escissió a la Unió Catalanista i la branca de més implicació política formada per Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa, Francesc Cambó i Verdaguer i Callís, va constituir el Centre Nacional Català el 1900. Aquest grup es va fusionar un any més tard amb la Unió Regionalista per a formar la Lliga Regionalista, un partit amb un ampli suport de la burgesia industrial en front de l'oligarquia agrària que dominava la política espanyola i que donava suport al lerrouxisme. Puig i Cadafalch, com a cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política, un grup de membres vitalicis i d'alt poder que es va crear el 1904 quan dins la Lliga va destacar la línia lliberal promoguda per Francesc Cambó.

Regidor a Barcelona

A les eleccions de novembre de 1901, Puig és elegit regidor de la Lliga Regionalista a l'Ajuntament de Barcelona (1901-1906) integrat a la comissió de Foment i Cultura, des d'on es va implicar directament en les millores de la qualitat dels serveis als ciutadans: especialment de la xarxa de clavegueram i de l'asfaltat de la Gran Via i del Passeig de Gràcia. L'any 1902, fomenta la creació de Junta Autònoma de Museus que va crear el museu Arqueològic al Parc de la Ciutadella.

Puig i Cadafalch, era un dels majors detractors de l'urbanisme de Cerdà i havia manifestat a La Veu de Catalunya que la homogeneïtat igualitària de la trama de Cerdà entrava en contradicció amb la voluntat de dotar certs espais o institucions de la ciutat d'una identitat especial. La ciutat començava a aspirar a una capitalitat que no havia tingut en segles, i això requeria un nou urbanisme i una nova arquitectura. París era el referent més immediat pel que feia a l'ordenació monumental o institucional desitjada i les noves teories urbanístiques europees sobre la segregació d'usos (indústria, comerç/serveis, lleure i residència) oferien solucions a la compatibilitat de la ciutat amb la indústria. La posició de Puig i l'aprovació el 1903 del Pla Jaussely que harmonitzava el Pla Cerdà amb els traçats originals de les viles que envoltaven la ciutat, va fer que Puig comencés a monumentalitzar la ciutat i trencar amb l'ortodòxia del pla de l'eixample, promovent la creació d'institucions que resolguessin els problemes locals.

En aquesta època va col·laborar amb "La Renaixença" i el setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí amb articles molt contundents durant els primers anys. El 1905 publica un article a la Veu de Catalunya que sota el títol "A votar! Per l'Exposició Universal", no només demanava el vot per al seu partit, sinó que proposava la realització d'una exposició com la de Barcelona de 1888. Aquesta idea, basada en la modernitat que aportava la implantació de l'electricitat, s'acabaria materialitzant en l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona.

Diputat a Madrid

A finals de 1905 és van produir els Fets del ¡Cu-Cut!, que van seguir amb la nova Llei de Jurisdiccions clarament perjudicial pel interessos catalans. Aquesta polèmica llei (que havia fet caure el govern d'Eugenio Montero Ríos) va fer unir tots els partits catalans en una coalició anomenada Solidaritat catalana. Puig va participar activament en aquest moviment esdevenint diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions del 21 d'abril de 1907. Des del seu escó va intentar construir una Espanya forta a partir de les llibertats dels pobles que la formaven. Puig es va estrenar amb un discurs el 13 de juny com a representant de la Lliga on acusava l'estat de "caduc, en no ser l'òrgan adient de les varietats dels ciutadans" i presentava com, en opinió de la Lliga, havia d'evolucionar:

« ...s'ha substituït l'estructura pròpia d'Espanya, reflectint-la en un estat unionista i uniformista a la francesa, i nosaltres volem restaurar aquella tradició d'una Espanya amb totes les seves varietats; de l'Espanya intensament amorfa volem fer una Espanya orgànica, viva tal cóm és. Seria un estat constituït d'una manera indissoluble i real, perquè estaria fonamentat en la naturalesa i en la història; seria com aquella constitució federal dels moments de glòria d'Espanya. »


Puig, en la seva activitat com a diputat fins la suspensió de la legislatura el 1909 es va pronunciar contra l'exportació d'obres d'art i a favor del desenvolupament dels museus; potenciant el desenvolupament de les comunicacions ferroviàries i de carreteres i a millorar l'ensenyament. Els seus esforços, però varen obtenir un ressò molt limitat per part del govern i els diputats espanyols.

Puig va col·laborar amb Prat de la Riba, que ocupava el càrrec de president de la Diputació de Barcelona des del 1907, en fer d'aquesta institució una organització dinàmica, llavor de la futura Mancomunitat. Va impulsar l'inici de les excavacions d'Empúries, a càrrec de la Junta de Museus i dirigides per l'arqueòleg valencià Emili Gandia, i va participar de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest període va continuar amb els seus viatges a Alemanya, Brussel·les i el migdia francès.

El 1913 va ser elegit diputat provincial per la Lliga, i amb Prat de la Riba a la presidència, va defensar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya que assentés els fonaments de la cultura catalana. Finalment el 23 d'octubre de 1913 es va organitzar una assemblea dels diputats representants de les quatre diputacions i varen aprovar els estatuts de la institució que és va constituir el 6 d'abril de 1914, amb Prat de la Riba com a primer president.

Mancomunitat de Catalunya

L'1 d'agost de 1917 va morir sobtadament i prematura el fundador i president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. L'elecció d'un nou president va situar a Puig com a candidat de la Lliga Regionalista i al president de la Diputació de Lleida, Joan Rovira i Agelet, com a candidat liberal amb el suport dels republicans que estaven dolguts amb la Lliga per que formava part del govern alfonsí de concentració de Dato. Puig va guanyar per 48 vots contra 39 de Rovira i va ser nomenat president de la Mancomunitat el 29 de novembre de 1917.

Puig va ser reelegit altre cop el 1919 amb 53 vots, 22 en blanc i 4 per a Emili Briansó; el 1921 amb 75 vots i 10 en blanc; i també el 1923 amb 71 vots a favor 14 en blanc i un en contra.

Al seu primer mandat va abordar la qüestió de l'autodeterminació aprofitant la inèrcia del resultat de la primera guerra mundial, en que s'havien creat nous estats. Cambó va liderar un moviment autonomista seguit per la Mancomunitat i els parlamentaris catalans a Madrid, preparant un projecte d'estatut d'autonomia aprovat el gener de 1919 per l'Assemblea de la Mancomunitat i ratificat per una assemblea de representants de municipis. El següent pas era presentar-ho davant del parlament espanyol per a que fos sancionat en nom del principi d'autodeterminació recollit en un dels catorze punts de Wilson.

La negativa de Madrid a la proposta estatutària va coincidir amb una forta inestabilitat social a Catalunya que es manifestava en esdeveniments com la vaga de la Canadenca. La Lliga Regionalista va fer un gir cap a la dreta més conservadora i el sector més nacionalista va decidir escindir-se i formar Acció Catalana (l'òrgan de difusió del qual era La Publicitat). Puig es va mantenir a la Lliga, però va perdre dos dels seus millors col·laboradors: Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates, que varen incorporar-se al nou partit.

Com a president de la Mancomunitat de Catalunya va desplegar les polítiques iniciades per Enric Prat de la Riba creant institucions culturals, expandint les infraestructures viàries, telefòniques i elèctriques, i millorant els models d'explotació agrària catalans. Així cal destacar la creació de l'Escola d'Alts Estudis Comercials el 1918, la xarxa de biblioteques populars entre el 1918 i 1922, l'Escola d'Infermeres Auxiliars i el Servei Meteorològic de Catalunya el 1919, l'elaboració d'un complet mapa de Catalunya a escala 1:50000 i un de geològic el 1920, l'Escola Industrial de Teixit de Punt a Canet de Mar el 1922, la Biblioteca de Catalunya el 1914 o el Museu d'Arts Decoratives i d'Arqueologia al Parc de la Ciutadella.

Aquestes institucions donaven caràcter intel·lectual i científic al projecte de recuperació de la identitat catalana i, de fet, molts d'ells encara continuen actius: com ara l'Institut d'Estudis Catalans, el Servei de Conservació i restauració de monuments, la Junta de Museus o la Biblioteca de Catalunya.

La dictadura

Amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera i els ferms propòsits d'enfrontar-se al catalanisme, Puig i Cadafalch va decidir marxar a França el 24 de desembre de 1923 per continuar els seus estudis del romànic, deixant al front de la Mancomunitat al vicepresident Santiago Estapé i Pagès. El gener de 1924 el governador militar de Catalunya, general Lossada, va fer ús dels poders que li donaven el nou règim per imposar com a nou president de la Mancomunitat Alfons Sala i Argemí fins que la institució va ser dissolta definitivament el 20 de març de 1925. Durant la dictadura el general Primo de Rivera va procurar desfer sistemàticament l'obra política i cultural de la Mancomunitat que havia donat de nou modernitat i identitat al país.

Anys més tard, Puig va exposar el seu punt de vista sobre aquest període a Josep Pla:

« ..la situació dels darrers anys de la Mancomunitat és inseparable de la situació social de Barcelona creada per manca d'autoritat. La gent s'entrematava pels carrers...La vida de la Mancomunitat anava prenent l'aire irrisori que agafen les coses quan l'ordre públic elemental no és assegurat. Sense aquest ordre, la cultura no té cap interès. Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen, i l'ajudàrem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentaries. El capità general cregué que havia d'emprendre aquest camí. La Mancomunitat fou destituïda. Ens equivocàrem. »


Amb la instauració de la República, Puig i Cadafalch va intentar tornar als cercles de poder com a membre de la direcció de la Lliga, però amb poca capacitat d'influència en les decisions.

Historiador i arqueòleg

La figura de Puig i Cadafalch és potser més conegut com a historiador de l'art que com a arquitecte en cercles acadèmics i, especialment, a l'estranger. Puig va desenvolupar les bases fonamentals per a l'estudi de l'art antic i medieval català. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català. Sens dubte aquests coneixements varen influir a la seva obra d'arquitecte. La seva formació en aquest camp es va alimentar de les pràctiques internacionals, especialment de França on, cinquanta anys abans, la Monarquia de Juliol ja havia adoptat mesures per a preservar el patrimoni mitjançant la creació de la Comissió dels Monuments Històrics i la figura de l'"Inspector de Monuments" (càrrec que va ser ocupat per l'escriptor i arqueòleg Prosper Mérimée). A Catalunya tot just s'havia endegat una iniciativa similar a càrrec de l'arquitecte i director de l'Escola d'Arquitectura, Elies Rogent, que amb l'impuls de la Renaixença havia iniciat la restauració del Monestir de Ripoll destruït el 1835.

Puig, en sintonia amb el seu mestre Rogent, cercava en el passat històric català un art nacional arrelat a la terra i entenia millor les idees franceses medievalistes de Viollet-le-Duc que la fredor de la visió anglesa o l'academicisme encarcarat dels historiadors espanyols. Puig buscava un equilibri entre elements tradicionals i progressistes.

La manca de documentació i fons gràfics varen fer veure a Puig que calia fer un estudi sistemàtic dels monuments del país per a poder analitzar-los i catalogar-los. Amb aquest objectiu, va preparar un seguit de viatges al Pirineu per a aixecar plànols i fotografiar-los. La idea de fer un catàleg monumental va esdevenir en una obsessió per salvar el patrimoni de l'espoli i la degradació.

A finals de 1905 i començament de 1906, Puig va participar en un curs organitzat pels Estudis Universitaris Catalans que s'impartia al Cercle Artístic de Sant Lluc on va exposar els resultats de les seves investigacions sobre arqueologia medieval. El 1907 va participar en la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC. Anava acompanyat per Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. També va obtenir el premi Martorell de l'Ajuntament de Barcelona per la seva obra "L'Arquitectura Romànica a Catalunya".

FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El Front Nacional de Catalunya (FNC) fou un front patriòtic i després un partit polític nacionalista català fundat el 1940 i que va subsistir fins a finals de la dècada del 1970.

Origen

El FNC va néixer l'abril de 1940 a París com un front patriòtic de les mans de diversos exiliats nacionalistes militants d'Estat Català i pertanyents a tots els diferents sectors que corresponien als antics partits i organitzacions que ingressaren a Estat Català quan aquest abandonà ERC el maig de 1936. Entre els fundadors hi ha: Joan Cornudella i Barberà i Antoni Andreu i Abelló, de la directiva d'Estat Català; Manuel Cruells i Pifarré, de les Joventuts d'Estat Català; Marcel·lí Perelló i Domingo, del sector de l'antic Partit Nacionalista Català, Jaume Martínez Vendrell i Joan Massot, del sector de l'antic Nosaltres Sols!, i Enric Pagès i Montagut, Francesc Espriu i Joan Fortuny, del sector de l'antiga Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Daniel Cardona i Civit, malalt, no hi va assistir. La idea era aplegar en un front ampli tots els partits nacionalistes. A la pràctica, però, la resta de partits nacionalistes (Acció Catalana, ERC, etc.) no en formarien part com a tals i la seva presència al FNC seria a través de militants aïllats. Estat Català i tots els sectors que el componien mantindrien la seva autonomia organitzativa dins del FNC, per bé que els diversos sectors dins Estat Català s'anaren diluint amb el pas del temps.

Els seus membres es proposaven dur a terme una resistència per la llibertat de Catalunya, la dignitat humana i un model de societat avançada. També pensaven que les tropes aliades ajudarien la resistència catalana a acabar amb el govern espanyol franquista. Volia ser l'unificador independentista antifranquista tant dins com fora de Catalunya. Van reclutar militants dels partits nacionalistes, antics mossos d'esquadra i policies de la Generalitat de Catalunya. També aplegaren antics militants d'ERC i d'Acció Catalana, gairebé inexistents a l'interior.

Els mancava finançament, però des del 1945 formaren un Comitè d'Ajut als Combatents del FNC amb diners dels catalans d'Amèrica. A Londres el seu delegat Pere Mitjà va fundar-hi l'Agrupació Nacionalista Catalana a la Gran Bretanya. El seu òrgan era Opinions i el front era integrat per obrers, petits propietaris i botiguers.

Lluita armada

L'agost del 1940 Andreu, Cornudella, Cruells, Xammar i d'altres entraren a Catalunya clandestinament i es dedicaren a fer tasca d'espionatge per a la Gran Bretanya. Josep Benet era el correu amb l'exterior. El 1944 foren condemnats a sis anys de presó sis militants del grup. Jaume Ribas i Surinyac va contactar el 1943 amb l'Intelligence Service britànic, qui els va donar armes i una emissora de ràdio, i Gregori Font amb el Deuxième Bureau. També organitzaren la cadena d'evasió de Suïssa a Lisboa per les Alberes. Manuel Valls de Gomis i Jaume Cornudella i Olivé ajudaren a fugir uns 800 aviadors aliats, mentre que Josep Rovira i Canals, n'organitzà una altra per Palafrugell, Vic i Barcelona. Tanmateix, el 1941 havia 126 detinguts a l'interior.

La branca militar del Front Nacional de Catalunya, dirigida per Jaume Martínez Vendrell, es considerava com l'exèrcit català d'oposició a l'exèrcit ocupant. Va patir un cop molt dur amb l'anomenada Caiguda dels 50 a finals de 1943. Joan Cornudella i Antoni Andreu van refer-lo a finals de 1944.

A l'exterior, el 1943 van contactar amb el Consell Nacional de Catalunya de Carles Pi i Sunyer, i quan aquest es va dissoldre, van formar part del Consell Nacional de la Democràcia Catalana. El 4 de gener del 1945 s'adheriren al Bloc Nacional Català format per ERC. Tanmateix, quan el president Josep Irla i Bosch va formar el seu govern el 14 de setembre de 1945 no va consultar el FNC, la qual cosa suposà la seva marginació en l'alta política a l'exili. Això els farà bolcar-se en accions a l'interior.

Fins el 1943 Manuel Cruells i Joan Cornudella s'encarregaren de la direcció. D'ençà del 1944 l'esquema del FNC fou:

Consell Executiu
Consell de Barcelona Ciutat
Consell de Barcelona Circumscripció
Consell d'altres contrades catalanes
Delegació a França, amb seu a Perpinyà (Jaume Cornudella)
Delegació a Londres
El 18 d'abril del 1946 se celebrà la I Conferència del FNC a Dosrius (Maresme), en la qual es va reestructura l'organització. Es calcula que disposava d'uns 3.000 militants:

Consell executiu, compost per un president (Antoni Andreu i Abelló) un secretari general (Jaume Martínez Vendrell) i cinc consellers (premsa, propaganda, acció social, organització, serveis i joventut) entre ells Manuel Viusà i Camps i Antoni Malaret i Amigó.
Consell Nacional, amb una secció per Barcelona ciutat i una altra per comarques.
Ajut Català, pels represaliats.
També advocaren per la solidaritat social, la llibertat de consciència, una política social de benestar col·lectiu, dret a la independència i conformitat amb la Carta de l'Atlàntic.

Alhora, multiplicaren les accions a l'interior, sobretot la penjada de senyeres i pintades, ja que fins a finals del 1946 no van disposar d'armament suficient per a realitzar accions de resistència organitzada. L'11 de setembre del 1944 un escamot dirigit per Martínez i Vendrell va penjar una senyera al transbordador aeri del port de Barcelona. El 23 d'abril del 1945 van penjar una senyera a la Sagrada Família i el novembre del 1945 al Palau de la Música Catalana. Pel febrer del 1946 van posar un petard i pintades a la Universitat de Barcelona i crearen el Front Universitari Català (1942), que s'enfrontà sovint als membres del Sindicato Español Universitario de Pablo Porta Busoms.

El gener del 1946 passaren armes i explosius per la frontera, cosa que enfortí la secció militar, mentre que l'abril Jaume Cornudella i Manuel Valls de Gomis van començar a emetre amb una ràdio d'ona curta. El 24 de març del 1946 van posar un explosiu al Monument de la Victòria, i el 6 de juny desplegaren una senyera a l'estadi de Montjuïc, però el 8 de juny del 1946 van patir un cop molt dur amb la caiguda de la secció militar del FNC, amb 14 detinguts i quatre més en contumàcia, i els fou incautat la major part de l'armament. Jaume Martínez Vendrell fou condemnat a 20 anys de presó, i Josep Serra i Estruch a sis anys. Això els suposà la pèrdua de la impremta i bona part de l'armament.

La decadència

Endemés, el resultat del Referèndum de la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, que va obtenir un 92,94 % de vots afirmatius malgrat l'esforç de l'oposició, va desmoralitzar força l'oposició antifranquista. L'agost del 1947 Cruells marxà a França amb Josep Pallach (Moviment Socialista de Catalunya) com a representant del FNC al Consell Nacional de la Democràcia Catalana. Quan va retornar el 15 d'octubre del 1950, el partit estava en descomposició. El 1948 Viusà i d'altres marxaren també cap a França, d'on ja no en tornarien. Estat Català, que fins aleshores havia gaudit d'autonomia organitzativa, abandonava el Front Nacional de Catalunya el 1947 a causa de discrepàncies amb els sectors que volien convertir el FNC en un partit polític. També va marxar al 1949 [Ferran Marull (1924)] militant que va convertir-se en fotògraf a París, destacant pel seu reportatge del Maig del 68, entre d'altres.

L'octubre del 1947 se celebrà la II Conferència del FNC a Sant Just Desvern, on es desenvoluparen les tesis de la I Conferència. Abandonaren definitivament la concepció del Front per a esdevenir un partit polític, ja que consideren que amb l'estratègia frontista no podien enderrocar el franquisme. El manifest Per una política catalana es declara partidari d'un règim democràtic, l'autodeterminació dels Països Catalans, del socialisme democràtic i de la llibertat religiosa.

Des del 1948 el FNC va llanguir i la seva presència en actes reivindicatius fou mínima. Van repartir alguns pamflets durant la vaga de tramvies de 1951 i llençaren octavetes al Teatre del Liceu. Del 1954 al 1959, Per Catalunya fou repartida clandestinament i el 1957-1958 s'hi incorporaren nous militants més joves, com Joan Cornudella i Feixa (fill de Jaume Cornudella), Joan Colomines, Joaquim Ferrer i Josep Ferrer.

El 24 d'abril de 1960 el Consell Nacional del FNC va redactar un informe sobre la situació actual i una declaració política de principis, on proposa una revifalla nacionalista i l'interclassisme d'esquerres amb una acció enèrgica, sostinguda i no violenta. Joan Cornudella i Barberà es manté com a president, però s'incorporen a la direcció Jordi Vila, Joaquim Ferrer i Josep Ferrer. Cap el 1964 s'hi incorporarien Enric Padrosa, Joan Armet, Antoni Malaret i Joan Colomines, i el 1963 intentaren organitzar una secció sindical i un Servei de Coordinació Comarcal.

El 13 de gener de 1965 foren detinguts i torturats els joves militants Carles Castellanos, Agustí Barrera i Joaquim Ferrer. El sector més jove del partit es decantà poc a poc pel marxisme, molts d'ells ingressaren a Comissions Obreres i al SDEUB, i l'abril del 1966 Josep Ferrer publicà Sobre la teoria i pràctica del FNC on l'acusa de no connectar amb la realitat del país i de no desenvolupar la feina de conscienciar les bases populars, raó per la qual és minoritari, alhora que planteja l'independentisme com a reivindicació real.

El gener de 1967 el Consell Executiu intentà reimpulsar la política unitària de l'oposició antifranquista sense excepcions, i proposa accions reivindicatives de caire no violent. El juny de 1968 mantindria contactes amb el Partit Socialista Valencià, però alhora el sector més immobilista es va moure per a expulsar el sector més jove del partit, que havien presentat un document on proposaven una nova estratègia basada en unir la lluita nacional i la lluita social en l'àmbit total dels Països Catalans. Tanmateix, mentre que el FNC fou partidari d'una política de pactes i assolir poder en institucions democràtiques, el sector escindit es decantà per una política socialista i independentista de base popular. El març de 1969 els joves escindits (Ferrer, Castellanos, Armet) formarien un nou partit, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).

Això fou un cop molt dur pel partit del qual ja no se'n va refer. El 1970 es va crear dues noves seccions del FNC, una en l'ensenyament, el Bloc Català d'Estudiants, i l'altra el sindical, la Joventut Obrera del FNC. El 1971 també formaren part de l'Assemblea de Catalunya. Molts militants del FNC van donar, posteriorment, suport a grups armats que apareixerien com l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) o el Front d'Alliberament de Catalunya –o Front d'Alliberament Català - (FAC), els quals ja assumien les tesis d'un moviment d'alliberament nacional amb influències marxistes-leninistes.

L'agost del 1974 va celebrar-se el I Congrés del FNC, on es mostraven partidaris del marxisme i del socialisme autogestionari, però no van poder evitar la fuga de militants cap a altres formacions (Joan Cornudella marxà al Partit Socialista de Catalunya-Congrés). A les primeres eleccions generals espanyoles de 1977 va donar suport a la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra i finalment va desaparèixer.

Òrgans

A l'interior, el FNC publicava “Per Catalunya”, fundat el 1945 per Antoni Andreu i Abelló i Manuel Viusà, amb un tiratge de 5.000 exemplars, i “Horitzons”, editat del 1945 al 1946 per Esteve Albert, militant d'Estat Català del sector Nosaltres Sols!. A l'exili publicaren a Perpinyà “Papers”, dirigit per Jaume Cornudella i Gaietà Rahola, amb un tiratge de 4.000 exemplars, i “Opinions”, també amb 4.000 exemplars, amb dibuixos de Josep Picó i on hi col·laborava també gent d'Estat Català i Josep Maria Batista i Roca. Del 1964 al 1980 també van publicar “Ara”.

ENRIC PRAT DE LA RIBA I SARRÀ

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de novembre de 1870 - 1 d'agost de 1917), advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.

Fill de propietaris rurals originaris de Can Prat de la Riba, de Bigues, els seus pares foren Esteve Prat de la Riba i Magarins i Maria Sarrà i Rosàs.

Inicià els seus estudis secundaris a Barcelona, on es llicencià en Dret l'any 1893. El 1894 es doctorà a Madrid amb la tesi La ley jurídica de la industria (Barcelona, 1898).

Va ser membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, de Barcelona, i autor de nombrosos articles publicats a la Revista Jurídica de Cataluña.

Obra política

L'any 1887 havia ingressat al Centre Escolar Catalanista, d'on va sorgir una de les primeres definicions del catalanisme. El 1890 en fou escollit president i en el discurs presidencial hi afirmà:

« Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra »
—Enric Prat de la Riba, Discurs presidencial al Centre Escolar Catalanista, 1890


L'any 1892 va ser secretari de l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que fixava les bases per la devolució de les Constitucions catalanes.

Defensor del dret català, també ho fou de la llengua catalana. Va tenir diversos càrrecs de responsabilitat dins de la Unió Catalanista. Com a mobilitzador de la consciència catalanista, va elaborar manifestos de la Unió, entre els quals destaca el Missatge al Rei dels Hel·lens l'any 1897, pel qual fou processat.

Així mateix, com a divulgador i pensador catalanista va escriure Compendi de la doctrina catalanista, Compendi de la Història de Catalunya i va impulsar el diari La Renaixença. Cooperà activament en el moviment dels Jocs Florals i participà al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.

Des del 1899 va impulsar un corrent polític catalanista, primer al Centre Nacional Català i després a la Lliga Regionalista. També és autor de l'obra referencial La nacionalitat catalana, escrita el 1906. També va donar suport a l'intervencionisme de la Lliga a la política espanyola; una mostra és la redacció del manifest Per Catalunya i per l'Espanya Gran (1916). I El ahorro propio de los catalanes (1916).

Obra institucional

Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona i com a tal el 18 de juny del 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans a partir d'una proposta sorgida del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president, el 6 d'abril del 1914, fins a la seva mort.

Prat de la Riba serví Catalunya des del "seny ordenador" que el portà a la creació d'un gran nombre d'infraestructures, d'institucions cíviques i culturals, malgrat les adversitats polítiques i econòmiques que hagué de suportar, així com la salut precària que li llevà la vida en plena maduresa creativa.

MARCEL-LÍ PERELLÓ I DOMINGO

Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona 1897 - Ciutat de Mèxic 1961) fou un guerriller, polític i periodista català.

Fill de Frederic Perelló i Magdalena Domingo, fou cap dels Escamots d'Estat Català i formà part de la Bandera Negra. Dirigí el complot de Garraf que, al 1925, es proposava assassinar Alfons XIII i tota la seva família, col·locant un estri explosiu a la foradada de Garraf, per on passaria el tren reial. Una delació va impedir que l'atemptat tingués èxit i Perelló i els seus companys foren condemnats a reclusió a perpetuïtat. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera (1930) foren amnistiats i sortiren lliures.

Activitat política

Marcel·lí Perelló fou Secretari General d'Estat Català, però també milità en Nosaltres Sols! i en el Partit Català Proletari. El seu radicalisme el va fer enfrontar-se sovint a Francesc Macià. Durant la Guerra Civil, Perelló dirigí el Diari de Barcelona. El 1939 s'exilià amb muller i fills a França, des d'on s'embarcaren cap a Casablanca, primer, i d'allí a bord del transatlàntic portuguès Nyassa a Mèxic, on arribaren el 1942. Perelló hi treballà en el comerç de ferreteria, i participà molt activament a les accions dels grups independentistes de l'exterior. Fou membre actiu de la Unió Catalana Independentista, molt propera al Catalunya Grop de Santiago de Cuba dirigit per Salvador Carbonell i Puig, Badó.

BANDERA NEGRA

Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) fou la sub-organització armada i secreta d'Estat Català, fundada el 3 de maig de 1925.

El seu nom feia referència a la bandera negra instal·lada a la muralla durant el Setge de Barcelona de 1713-1714.

Tenia aproximadament uns dotze membres dirigents i alguns simpatitzants, el cap més visible de l'organització era Marcel·lí Perelló i Domingo, juntament amb Jaume Compte i Canelles (també militant del CADCI). En foren membres destacats: Miquel Badia i Capell, Daniel Cardona i Civit (cap a l'exterior), Ramon Xammar, Emili Granier Barrera, Jaume Julià, Joan Bertran i Deu i Jaume Balius i Mir. Aquesta sub-organització d'Estat Català tingué comitès a Besiers i a Buenos Aires.

Bandera Negra va protagonitzar l'atemptat contra Alfons XIII a les costes del Garraf (complot de Garraf) i alguna altra acció amb algun ressò, com ara un atemptat amb bomba contra la casa del baró de Maldà. La repressió que l'organització va patir a conseqüència d'aquests atemptats va influir molt en la radicalització del moviment nacionalista català.

ESTAT CATALÀ

Estat Català és un partit polític independentista de Catalunya. És el partit català més antic que hi continua tenint activitat, i darrere el PNB (1895) i el Sinn Féin (1917), és el tercer partit nacionalista més antic d'Europa.

En origen, el seu caràcter combatent i insurreccionista, l'emmarcaria dins la definició d'organització terrorista pels uns, mentre que rebrien el qualificatiu d'exèrcit d'alliberament pels oposats als primers.

Actualment, es defineix com a "partit independentista, interclassista i no dogmàtic, que lluita per la independència dels Països Catalans i el català com a única llengua oficial".

Història

Estat Català va ser fundat per Francesc Macià, Lluís Marsans i Sola, Daniel Cardona i Civit, Domènec Solé i Manuel Pagès i Mercader, dirigents de la Federació Democràtica Nacionalista, el 18 de juliol de 1922 després de la Conferència Nacional Catalana, on es conclou que, mentre hi hagi una monarquia a Espanya, Catalunya no podrà obtenir autogovern; per tant, cal trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català que es pogués confederar amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord i, potser, Occitània.

Convençut del fet que el parlamentarisme polític amb l'Estat Espanyol seria estèril, advocà per la lluita armada, en mimetisme amb el moviment d'alliberament irlandès, que feia poc havia aconseguit la independència del Regne Unit. Per a aquesta iniciativa necessitava diners que sabia que no aconseguiria dels catalans de l'interior, puix que el moviment nacionalista era controlat per la Lliga Regionalista. Així, s'adreçà als catalans d'Amèrica.

Els catalans de Cuba col·laboren econòmicament a sostenir el projecte a partir de 1922 durant un decenni. El Centre Català de l'Havana es constitueix en associació secreta, amb el nom de Club Separatista Català núm. 1. L'organització dels Clubs s'estengué a altres països i es creà la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, que finançaran el partit.

Durant els anys 20 participà activament contra la dictadura del general Primo de Rivera (pronunciament de setembre de 1923), com a rèplica a la repressió que l'obligà a passar a la clandestinitat. L'octubre de 1923 Macià i l'estat major del grup fugiren a Perpinyà. A l'interior restà un directori format pel doctor Soler i Damians, Alzina i Vallmitjana. També organitzaren 54 escamots de 10 membres, que eren dirigits per Daniel Cardona i Civit, també redactor de l'òrgan del partit, L'Estat Català, i per Manuel Pagès i Mercader. Cardona es va exiliar l'agost del 1924 i el cap a l'interior fou Marcel·lí Perelló i Domingo, qui també mantenia contactes amb la Societat d'Estudis Militars dirigida per Miquel Ferrer i Sanxís, i fundava a l'interior la sots-organització secreta i armada Bandera Negra.

A París constituïren el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança i el Comitè Revolucionari de París. El 23 d'abril de 1925, Francesc Macià i Miquel Soldevila, en nom del Govern Provisional de Catalunya, van emetre l'Emprèstit Pau Claris per a finançar un alçament armat. Alhora, es creava a Barcelona la secció de xoc la Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), amb comitès a Besiers, i Buenos Aires.

L'octubre de 1925, Francesc Macià i Josep Carner i Ribalta marxaren a Moscou amb José Bullejos (PCE) per a entrevistar-se amb els dirigents de la Komintern. Per la mediació d'Andreu Nin i Pérez, aconseguiren les simpaties de Lev Trotski, Nikolai Bukharin i Grigori Zinoviev, però Stalin no els va recolzar per manca de definició ideològica i perquè no ho veia clar.

El 6 de juny de 1925 Bandera Negra intentà el magnicidi contra Alfons XIII, acció coneguda com el Complot de Garraf. Així mateix participà, com a fets més importants, en la invasió des de Prats de Molló, en què l'excoronel Macià en persona va organitzar una partida armada per a la invasió del Sud del Principat des de Prats de Molló (Rosselló) el 1926. El pla fou descobert per les autoritats franceses; Macià fou condemnat a sis mesos de presó i després deportat a Bèlgica, com la plana major del partit.

EL 1928 Francesc Macià i Ventura Gassol celebraren una Assemblea a Cuba amb suport del Grop Nacionalista Radical, on intentaren canviar el nom del partit pel de Partit Separatista Revolucionari Català, però els militants de l'interior no ho acceptaren. Alhora, alguns dels militants més esquerrans es van unir al Partit Comunista Català de Jordi Arquer i Saltor. Més tard, Estat Català fou un dels partits impulsors del Pacte de Sant Sebastià (1930), on juntament amb nacionalistes bascos, gallecs i republicans espanyols es posaren les bases per democratitzar l'Estat Espanyol.

A la Conferència d'Esquerres, celebrada els dies 17-19 de març de 1931 al carrer Cros del barri de Sants de Barcelona, es va unir al Partit Republicà Català (1917-1931). i al grup de L'Opinió donant lloc a Esquerra Republicana de Catalunya,dins la qual Estat Català conservà autonomia organitzativa.

La Segona república

L'abril de 1931 Francesc Macià va proclamar a Barcelona l'efímera República Catalana, que no va passar de restabliment de la Generalitat de Catalunya per les pressions del Govern Central. Francesc Macià va esdevenir, doncs, el primer president de la Generalitat reinstaurada. La plana major del partit es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya. Alguns, però, no ho accepten. Daniel Cardona i Civit se'n separa i funda Nosaltres Sols! i es funden els grups marxistes i independentistes Alta Tensió i Elements d'Estat Català.

Del 3 al 10 de gener del 1932 Jaume Compte i Canelles convoca una Assemblea de la qual en surt Estat Català-Front Separatista d'Extrema Esquerra, partit obrer de caire nacionalista i revolucionari que per l'abril del 1932 convoca una Conferència Nacional Obrera. Alguns membres del Partit Comunista Català, com Pere Aznar, se li uniren, però Josep Rovira i Canals, Domènec Ramón i Amadeu Bernadó es passaren a Unió Socialista de Catalunya. Finalment, amb els seus partidaris va refundar el partit com a Estat Català-Partit Proletari, que després s'organitzaria com a partit independent amb el nom de Partit Català Proletari. El sector més nacionalista, però, fundava el Partit Nacionalista Català.

El 1933 el cap de les joventuts d'Estat Català, Josep Dencàs i Puigdollers, intentà organitzar escamots armats amb suport de Miquel Badia i Capell. Tots tingueren un paper destacat en els fets del sis d'octubre de 1934. Dencàs i Badia van fugir a l'estranger i Compte va morir lluitant al local del CADCI.

Guerra civil espanyola

Pocs dies abans de l'inici de la guerra, el juny del 1936, Estat Català abandona Esquerra Republicana de Catalunya i es reorganitza de manera independent sota la direcció de Josep Dencàs i Puigdollers i Joan Torres i Picart, amb la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i del grup Nosaltres Sols!. Un cop esclatada la guerra, del juliol del 1936 al juliol del 1937 aconseguiren el control del Diari de Barcelona, dirigit per Marcel·lí Perelló i Domingo.

Estat Català participà activament en tots els fronts de guerra, creà les seves pròpies tropes per lluitar, essent especialment lloades el Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, la Columna Volant Catalana i el cos expedicionari que intentà recuperar Mallorca, que havia caigut en mans feixistes. Durant els anys de la guerra, Estat Català, disconforme amb la situació revolucionària del país i a fi de poder encaminar-lo cap a la independència, intentarà obtenir el poder de la Generalitat a través d'un complot contra el seu president que serà descobert. Tanmateix, va patir fortes distensions internes.

Postguerra

A partir de 1939, perduda la guerra, molts dels militants del partit foren afusellats, i molts altres van anar a l'exili. Els que van creuar la frontera francesa, van ser internats en camps de concentració de la Catalunya Nord. Posteriorment alguns foren capturats pels nazis alemanys i deportats a camps d'extermini[cal citació]. Els militants que quedaren lliures s'integraren al Front Nacional de Catalunya, on Estat Català conservà la seva autonomia interna. Estat Català col·laborà amb els serveis secrets britànics, francesos i polonesos i amb la Resistència Francesa. Comptant amb la col·laboració dels militants resistents de l'interior, tingué una intensa activitat en les xarxes d'evasió d'aviadors aliats i jueus per sortir de l'Estat francès.

El 16 de juny de 1939 sorgiren distensions entre els dos caps del partit, el secretari general Vicenç Borrell, i Joan Cornudella i Barberà, futur cap del Front Nacional de Catalunya. Borrell fou destituït i Estat Català es va integrar al FNC fins el 1947. Tot i que mantingueren una estructura al marge del Front, per a ells serà un punt de referència en plantejament ideològic i procés de reorganització. Del 1940 al 1946 la seva activitat fou molt feble i dins del Front. El seu militant Pere Llevat va morir en un tiroteig a Arenys de Mar. I el setembre del 1941 la seva xarxa d'espies fou desarticulada.

EL 1942 el Comitè de Barcelona d'Estat Català aplegà entre 20 i 30 militants, dirigits per Francesc Xavier Balagueró i Ràfols, Josep Planchart i Martori, Àngel Cortès, Jordi Renom i Ventura Niubò. Segons fonts internes, l'any 1942 el partit creà la idea i edità el primer mapa dels Països Catalans[cal citació]. El 1945 entrà a formar part del Consell Nacional de la Democràcia Catalana de Josep Pous i Pagès amb representació pròpia, independent del Front Nacional de Catalunya.

La lluita a l'interior continuà. Del 1942 al 1943 les Joventuts d'Estat Català (Jordi Renom, Francesc Xavier Balagueró i Ràfols i Àngel Cortès) van fer pintades nacionalistes arreu del barri de Gràcia, repartiren propaganda antinazi i editaren la revista Torxa, de manera que el 1944 crearen una Secció Universitària. El 1944 Vicenç Borrell tornà a Barcelona i rellançà el partit per tal de recuperar els exiliats i els que s'havien passat al FNC, i proposa crear una coordinadora de partits a l'interior (Unitat Catalana) per tal de fer costat a les institucions a l'exili. Això provocà una polèmica entre el sector oficial de Borrell i els partidaris de col·laborar amb el FNC, agrupats en la revista Almogàvers (Joan Berguedà, Pere Pérez, Joan Monyarc, Gonçal Gorges). Potser apleguen un centenar de militants. El maig del 1945 fou detingut el militant Àngel Cortès per repartir propaganda a la Universitat; fou apallissat per companys de Pablo Porta Bussoms, cap del SEU, i empresonat durant tres mesos.

L'abril del 1945 es va celebrar la primera reunió del Consell Regional de Delegacions d'Estat Català, que aconseguí la reunificació definitiva dels dos sectors el desembre de 1946. Fins aleshores només havien fet alguns actes de propaganda i simbòlics, com el 28 d'abril als germans Badia. Borrell i Renom s'alternaren la presència al Consell Nacional de la Democràcia Catalana i fins el 1947 es mantingueren ambigus en la polèmica que aquest van mantenir amb la Generalitat de Catalunya a l'exili. El juliol del 1947 l'abandonaren, acusant-lo de pactar amb els espanyols, i van formar amb ERC la Federació Nacionalista Republicana de Catalunya, tot acusant la Generalitat a l'exili de deixadesa i inactivitat, i als líders d'UDC, MSC i FNC de personalisme. Acció Catalana Republicana s'hi afegiria el 1948.

El partit sortí del Front Nacional de Catalunya el 1947 en esdevenir aquest un partit polític, i es reorganitza de manera independent. Aleshores potser tenia uns 500 militants. Tanmateix, la tasca d'oposició al règim tenia poca influència en la població i el partit fou sacsejat per diferències internes. Així esdevindria un grup ultraclandestí, minoritari i sense massa arrelament llevat a Barcelona, raó per la qual no fou desarticulat. A l'exterior alguns militants, com Josep Maria Murià i Romaní, editaven butlletins per a mantenir la flama nacionalista.

Als anys 50 i 60 començà a realitzar accions polítiques i militars contra el règim franquista mercè l'esforç del seu cap Salvador Bartolí i Guiu. Adoptà plantejaments del laborisme britànic. El 1947 intentà crear una organització armada amb base piramidal d'escamots de cinc militants (cinquenes) amb arsenal a França, mercè la voluntarietat del secretari general de les Joventuts, Francesc Xavier Balagueró i Ràfols, però no consta cap actuació d'ell des del 1950.

Cap el 1970 un grup de joves vinculats a les Joventuts Obreres d'Estat Català crearen el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya), independentista i socialista, però que volia vincular-se al Consell Nacional Català. Més tard, d'altres es passarien a EPOCA i Terra Lliure.

Transició i democràcia

El 1976, després de dèrcades de clandestinitat, Estat Català reivindicà novament la seva legalització sota la direcció de militants històrics com Josep Planchart i Martori, Ramon Rius, Xavier Balagueró i Ràfols, Jaume Ros i Serra, Martí Torrent i Blanchart, etc. Es declararen independentistes dels Països Catalans, i interclassistes i reberen l'adhesió de militants històrics dels anys de la fundació del partit com Ventura Gassol i Rovira. A la data en que es produiren les eleccions generals espanyoles de 1977 Estat Català encara no havia estat legalitzat i hagué de formar una coalició amb altres partits en la mateixa situació (com ara Esquerra Republicana de Catalunya). Estat Català aconseguí la seva legalització aquell mateix any i el 16 de setembre de 1977 aconseguia ésser inscrit finalment al Registre de Partits Polítics del Ministeri de l'Interior. Més tard es va pronunciar en contra de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i l'Estatut d'Autonomia de 1979, ja que les considerava eines contràries a les plenes llibertats dels catalans, així com continuistes del règim del dictador Franco. Segons el posicionament d'Estat Català, mantingut ja durant la dictadura en plantejar-se la possibilitat d'una reclamació futura d'Estatut, un Estatut com el de 1979 quedava supeditat a una Constitució que negava els drets nacionals inalienables i imposava una monarquia borbònica hereva la de 1714 i del franquisme.

Estat Català s'ha presentat a les eleccions generals espanyoles, però inicialment no ho feia a les autonòmiques catalanes, per tal de no restar vots als altres partits nacionalistes. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va obtenir 6.328 vots, que van representar un 0,29 %. A nivell municipal Estat Català s'ha presentat repetidament a les eleccions ja sigui en nom propi o bé a través de la seva coalició Acció Municipal Democràtica.

Darrerament, després d'un cisma intern, pendent de resolució judicial, es crearen dues faccions: una interclassista "oficial" que compta amb els veterans del partit i tots els seus seguidors, i una altra d'esquerres.

Respecte a l'últim plebiscit sobre el nou Estatut (conegut com a l'Estatut de Miravet) l'Estat Català oficial no és va posicionar en cap sentit deixant llibertat de vot als seus militants. La facció d'Estat Català d'esquerres va fer campanya pel vot negatiu sota el lema "Cap Estatut ens farà lliures. Independència".

El partit s'ha presentat en diferents eleccions però mai ha assolit un resultat superior al 0'6 % dels vots de Catalunya. A nivell municipal, a través de la seva coalició municipal Acció Municipal Democràtica, ha aconseguit un nombre variable de regidors depenent de la contesa electoral i també el govern d'alguns municipis (45 regidors el 1979, 9 regidors i dues alcaldies el 2007, etc.)

Pel que fa als resultats recents, Estat Català es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya (1999) obtenint 1.174 vots (0,06 %). A les eleccions generals espanyoles de 2000, va obtenir 2.321 vots al Congrés de Diputats (0,07 %) i 18.000 al Senat (0,53 %), a les eleccions al Parlament de Catalunya (2003) va obtenir 1.890 vots (0,06 %) i a les Eleccions al Parlament Europeu de 2004 va obtenir 1.540 vots (0,07 %). Des de 2004 el partit no s'ha presentat a les eleccions tret de a les municipals mitjançant la seva coalició municipal Acció Municipal Democràtica amb la qual va obtenir, el 2007, 9 regidors que li permeteren mantenir el govern de dos ajuntaments.