JOSEP MARIA BATISTA I ROCA

Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895 - 27 d'agost de 1978) fou un historiador, etnòleg i polític català. És considerat un dels fundadors de l'antropologia de base científica a Catalunya.
Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona el 1911, on fou un dels fundadors de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya el 1917 i va fer amistat amb Francesc Cambó i Batlle. Residí alguns anys a Londres i a Oxford, on es dedicà a l'etnologia. Publicà un catàleg de les obres lul·lianes d'Oxford (1915-1916), i començà les seves recerques, continuades posteriorment, sobre la situació dels exiliats catalans a Anglaterra i al sud de França durant el s XIX. Allí el va sorprendre la Primera Guerra Mundial i va estar un temps a Dublín, on fou influït pel moviment nacionalista irlandès.
Fou un dels introductors de l'escoltisme als Països Catalans, el 1927 fundà l'organització dels Minyons de Muntanya. També fou un dels fundadors de la revista "Excursionisme". L'any abans, quan fou detingut l'escamot de la Bandera Negra que va intentar assassinar Alfons XIII d'Espanya en el complot de Garraf, es va fer càrrec de la Societat d'Estudis Militars (SEM), que va intentar aconvertir en ORMICA (Organització Militar Catalana), i que va integrar el Grup 1640, organització secreta i clandestina.
Quan Francesc Macià i Llussà proclama la República Catalana el 14 d'abril de 1931, va crear amb Pere Màrtir Rossell i Vilar i amb Miquel Arcàngel Baltà i Botta la Guàrdia Cívica entorn el President, per a defensar la República Catalana acabada de constituir, i que amb el temps hauria d’esdevenir la Guàrdia Nacional de Catalunya. Poc després va crear l'agrupació patriòtica Palestra, força influïda pels sokols txecs i eslovacs. Quan els Fets del sis d'octubre de 1934 a donar suport la proclamació del president Lluís Companys i Jover. Més tard, el 23 de juny de 1938, faria gestions a Londres com a delegat de la Generalitat de Catalunya amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí per tal d'aconseguir signar un armistici que aïllés Catalunya d’una Espanya que veia ja en mans de Franco.
En acabar la Guerra Civil Espanyola el 1939 es va exiliar a Anglaterra, on fou professor d'història al Trinity College de la Universitat de Cambridge i hi conegué Arnold Joseph Toynbee. Hi va promoure la formació d'una escola d'investigadors anglesos sobre temes catalans i fou un dels promotors de l'Anglo-Catalan Society. Profundament nacionalista, el 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres sota Carles Pi i Sunyer, representà el PEN Club català, defensà els drets de Catalunya a la UNESCO i a d’altres instàncies internacionals, i posteriorment fou el principal promotor del Consell Nacional Català, sorgit de la I Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic el 1953, juntament amb Gaspar Alcoverro, Joan Ballester i Canals, Carles Muñoz Espinalt i Joan Lucas i Masjoan,
L'any 1976 tornà de l'exili i contribuí a la coneixença del problema català en els àmbits internacionals i també fou un dels creadors i impulsors tant de la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees com del Centre d'Agermanament Occitano-Català. Un temps després de la seva mort fou implicat amb Jaume Martínez Vendrell i Manuel Viusà i Camps en la creació d'EPOCA, fet que no ha estat mai aclarit.