PERE JOAN BARCELÓ I ANGUERA

Pere Joan Barceló i Anguera, conegut popularment com a Carrasclet, va néixer el 1682 al veïnat de Capçanes (el Baix Priorat), que aleshores era un lloc que pertanyia a la vila de Tivissa, tot i que ben aviat els seus pares se l’emportaren a la immediata vila de Marçà, on la família havia heretat una petita casa i un bosc. Capçanes i Marçà disten solament tres quarts d’hora i ambdues localitats són situades al peu de la vasta serra de Llaberia. Aquesta serralada constitueix una contrada agresta i poc poblada, amb grans cingleres que ressegueixen per banda i banda totes les valls, en les pregoneses de les quals prolifera la ufanor d’alzines i pins, mentre que damunt dels llargs espadats hi ha amplis verals aturonats amb abundor de garrigars i també de boscos.
El pare del Carrasclet, Francesc Barceló, feia de llenyataire i carboner, i els seus fills, Pere Joan i Francesc, conduïen la llenya o el carbó a Falset i a Reus amb una somera, on avaluaven la mercaderia precisant que el seu carbó era de “carrasca”. Per això acabaren dient-los els “carrasquets”. El nom més tard quedà fixat a Pere Joan i, encara, tots els seus partidaris a la llarga foren anomenats “carrasquets”, de la qual cosa dóna fe la documentació de l’època.
De Marçà a Falset hi ha una mitja hora plenera, però de Marçà a Reus hi ha cinc hores ben bones. Els germans Barceló s’endinsaven per la superba i feréstega vall de Massanes, a través dels Estrets i del coll del Guix, entre les formidables ereccions de les moles de Llaberia i Colldejou, per fer cap a aquell camí dels “vinaters” famosíssim pels robatoris, segrests i assassinats de què fou escenari. El trajecte per anar a Reus era molt més llarg que el d’anar a Falset. Però s’ho valia perquè a la capital del Baix Camp el carbó d’alzina es pagava a preu més alt que a la capital del Baix Priorat. A més, a la inquieta localitat reusenca, els dos germans Barceló trobaven informació política de primera mà i això els complaïa, ja que en tornar al poble podien contar allò que havien sentit, o explicar allò que havien vist. Sense adonar-se’n esdevenien pregoners de l’agitació precursora de l’alçament antiborbònic. Quan aquest vingué, s’hi sentiren lligats per fidelitat a la terra i a l’opinió general.

EL FRANCTIRADOR

Seguint l’impuls aleshores unànime del país, Francesc Barceló, pare de Pere Joan, va adherir-se també a la causa de l’arxiduc d’Àustria contra Felip V. Quan Josep Nebot, germà del famós comandant riudomenc Joan, que tanta influència tingué en l’alçament, passà al Priorat i a l’Ebre, on rendí Flix, Miravet i Tortosa i formà unes companyies lliures de fusellers, nomenà capità en Francesc Barceló pare, tinent Francesc Barceló fill i alferes en Pere Joan. El pare Barceló morí al front de la seva companyia en una acció prop de Móra d’Ebre.
Un cop acabat el setge de Barcelona, Pere Joan Barceló ja era capità de fusellers a les ordres del comandant Antoni Vidal. En el moment que la ciutat comtal es rendia, el Carrasclet es trobava a la localitat de Cornudella, des d'on va demanar el perdó ofert pel rei Felip V. El 28 de setembre de 1714 obtingué el perdó i acte seguit es va retirar a la seva casa familiar de Marçà, amb la seva esposa, la valerosa Pepeta Figueres, amb la qual s'havia casat el 23 de juliol de 1709. Una vegada retirat es dedicà a fer de pagès.
Pocs dies més tard, va acudir a Marçà un tinent de cavalleria amb trenta soldats disposats a cobrar la contribució. En saber que hi havia al poble un excapità de l’exèrcit vençut, va anar a trobar-lo i li cercà raons, insultant-lo per simple fanfarroneria. Barceló li feu present que aquell no era el tracte que li havia estat promès. El presumptuós i engallardit antagonista va insistir en la injúria, es tragué una arma i va estar a punt de disparar al Carrasclet, però aquest amb la seva destresa i audàcia se li va llançar damunt i així s’abraonaren a cops. Finalment Pere Joan fou pres, però abans d’ésser conduït, aconseguí saltar una tàpia i fugí a la muntanya. S’endinsà pels afraus del massís de Llaberia, on va romandre amagat per prudència durant uns dies.
Avançada la tardor, va aparèixer de nou al seu poble, arriscant-se a anar a Falset on novament va ser pres i tancat al castell d'on, inesperadament, es va fer escàpol de nou cap als seus amagatalls de Llaberia. El sometent de Falset el va seguir a corre-cuita. Històricament no ha pogut quedar clar si el sometent de Falset va anar a cercar el Carrasclet o bé el va ajudar a fugir, fins i tot donant-li municions; hi havia molta gent que sentia una certa simpatia pel Carrasclet. El fet és que Pere Joan va passar tot un any pels verals de Llaberia. La seva muller li portava queviures i més tard la gent del llogaret i la dels masos esparsos li donaven acolliment.
Però mentrestant els borbònics no l’oblidaven. Així, un destacament militar va acudir a Marçà a confiscar els mobles i les robes del seu domicili. Avisaren, amb temps, Pere Joan d'aquest propòsit i acte seguit va reunir una colla de muntanyencs, els quals el van ajudar a desarmar als militars just en el moment que sortien del poble. Els van prendre tot allò que duien però els deixaren en llibertat i van encarregar al tinent del destacament que avisés el comandant de Tarragona que desistís de perseguir-lo, ja que era víctima d'una injustícia i que per defensar-se s'havia hagut de llançar a la muntanya.
Carrasclet va descompartir la colla eventual i tornà al seu amagatall. Havia trobat en un gran cingle una cova oberta a mig aire, la qual no podia ser advertida des de baix. Hi accedia enfilant-se a un arbre corpulent, i, apuntalat al ramatge, estenia un tronc fins a la cova. L’espluga tenia aigua viva, era de capacitat suficient per fer-hi estada i fins i tot gaudia d’una mica de sol. Aquest refugi solament el sabien el seu germà i la seva muller.
El seu germà el posa en contacte amb una xarxa d’irredemptistes que actuava al Camp. Li feien arribar l’avís del pas dels combois oficials que anaven de Catalunya a València pel coll de Balaguer. El Carrasclet reunia els seus confabulats, els disposava a banda i banda del coll o a l’indret on el camí ral travessa les lleres dels barrancs de Llèria i Lleriola, o qualsevol altre lloc a propòsit del desert d’Alfama, i sorprenia els conductors. Els prenia tot allò que li pogués ser útil per sostenir-se, s’ho repartia amb els companys i respectaven sempre les vides. Enllestida la feina, es descompartien i cadascú tornava a fer la seva vida habitual, menys Pere Joan, que s’amagava de nou a la cova en espera d’un altre avís.
Aleshores s’esdevingué l’assassinat d’un nebot d’un personatge influent, que havia estat governador de Lleida. Aquesta mort, tot sembla indicar, va ser fruit de la venjança dels germans d’una noia seduïda a Mallorca pel nebot. Res no hi tenia a veure el Carrasclet, però al governador de Tarragona li abellí atribuir-li el crim. Així doncs, va enviar un important destacament a Marçà a detenir la mare i altres familiars de Pere Joan, pensant que així faria que el proscrit es donés. Dies més tard, també foren empresonats nou fadrins, que havien estat fusellers en el curs de la guerra de Successió, sota la sospita que poguessin estar avinguts amb el Carrasclet. Aquest esperà la força desplaçada a les immediacions del coll de la Teixeta, a les alterositats entre el Camp i el Priorat, i amb només deu companys atacà els vint-i-tres granaders que aconduïen els detinguts, els quals va rendir. No els va ocasionar cap mal, solament els prengué les armes i les municions. Els va deixar lliures, pregant-los que intercedissin prop del comandant d’armes de Tarragona a favor d’ell i li fessin veure que no era un saltejador, que sols pretenia alliberar-se de les falsedats que li atribuïen; també, que deixés lliure la seva mare i els seus parents que cap culpa no tenien.
Un seguit de fets d’armes a Duesaigües i Escornalbou, d’on sortí victoriós, anaren engrandint la seva fama i reputació. El Carrasclet esdevenia un gran defensor dels drets del poble, emparat sempre per la simpatia del món rural d'aquells temps.
Com que esdevingué una preocupació creixent per a les autoritats tarragonines, aquestes decidiren fer un esforç per capturar-lo. El 3 d’abril van eixir alhora un destacament governamental de Tarragona i un altre de Tortosa, disposats a resseguir totalment el muntanyam on s’emparava. El Coronel Bravante va atacar Carrasclet en el lloc de Marçà i, encara que les forces del guerriller eren molt inferiors a les dels filipistes, van saber aguantar el cop. Hi hagué morts i ferits per les dues bandes. A la fi Barceló es va retirar amb la seva gent vers l’acimat llogaret de Llaberia. El coronel Bravante, després d’esperar dos dies per refer-se, es va decidir a ascendir, amb el ple dels seus homes, a les abrupteses on es refugiava el cabdill prioratí. Bravante havia fet ocupar i guardar tots els passos estratègics i ara es desplegava amplament en una tenalla. Carrasclet estimà que li seria impossible sostenir-se amb tan poca gent i va dispersar els seus companys, els quals, un darrere l’altre, aconseguiren burlar la vigilància dels soldats. Així tots els guerrillers es pogueren reintegrar a les seves cases. Barceló s’encauà a la seva cova encinglerada, mentre els diversos grups de la tropa topaven els uns contra els altres, sense haver trobat cap rastre dels fugitius que creien tenir encerclats. El coronel ordenava recórrer de nou de cap a cap la intricada muntanya ben endebades, ja que enlloc trobaren raó dels perseguits.

EL PRIMER CONTACTE AMB FRANÇA

Per la primavera de l’any 1718, el que havia estat coronel de fusellers de la Diputació catalana, Torrens de Torà, escriví a Pere Joan Barceló i l’induí a passar a la part francesa de Catalunya per ajuntar-se a l’exèrcit que organitzava França per envair la Catalunya estricta i aixecar-la de nou contra Felip V. Barceló se’n malfiava i s’ho va rumiar molt. Li abellia ben poc posar-se a les ordres dels francesos que havien contribuït a subjugar el país com a aliats del rei, que molts estimaven intrús. Torres de Torà li escriví de nou i li parlà de restaurar els furs i li oferí la confirmació del nomenament de coronel. El Carrasclet considerà detingudament la seva situació de guerriller sense connexió amb cap moviment d’abast general i comprengué que la ruta que havia emprès, per si sola, no tenia sortida. Finalment, deixà a les muntanyes de Tivissa i Llaberia cent seixanta-cinc homes sota les ordres del seu germà, i el dia primer de maig va partir de vora el convent cartoixà de Scala-Dei amb nou companys i la seva valerosa esposa. A peu, va resseguir el camí de cintura del Montsant vers Albarca i després va travessar les Garrigues, l’Urgell, el Solsonès i el Berguedà. Desconeixedor d’aquell terreny, un guia expert el va dur al Conflent i d’allí va davallar a Perpinyà on es va trobar amb molt exiliats procedents del Principat. S’entrevistà amb el mariscal duc de Berwick, el seu antic enemic llavors del setge de Barcelona, i el mariscal li confirmà els propòsits de restablir l’antic règim de Catalunya enderrocat per Felip V. Atesa l’esperança que encara tenien posada els catalans en la persona de l’emperador d’Àustria, li féu saber que obrava no solament en nom de França, sinó també en el d’aquell i de la Quàdruple Aliança. Posà a les seves mans les credencials de coronel de fusellers de muntanya del nou exèrcit aliat i li va lliurar també tres mil francs per a les primeres despeses d’organització. L’ordre fou que es reincorporés a la Catalunya estricta, esperés els dies de l’embarcament de les tropes, que s’ajuntaven a Barcelona per a l’expedició a Sicília i, un cop al mar l’expedició, aixequés un regiment irredemptista.

LA PRIMERA CAMPANYA

Tornava a la seva comarca reconfortat amb l’esperança de contribuir a l’alliberament del seu poble. Ja no era el proscrit solitari de la serra de Llaberia, sinó el comandant d’un exèrcit encara irregular, però exèrcit al cap i a la fi. Va arribar a Falset amb tretze homes i tot seguit va escometre els quaranta milicians que feien la guàrdia de la presó, on hi havia tancades la seva mare i la seva tia, els desarmà i donà llibertat a les dones. Carrasclet es va reincorporar a les muntanyes de Llaberia i, en tenir l’avís del gran embarcament cap a Sicília, realitzat el 17 de juny, va allistar 8.000 homes delerosos de lluitar. Però li mancaven armes i no volgué aplegar-los tot d’una. Li calgué anar de poble en poble a fer-se amb els fusells i municions que els batlles i regidors tenien consignades per exterminar els llops.
En aquest temps el seu nom havia tornat a ser pregonat públicament per totes les viles i s’oferien mil dobles d’or com a premi per la seva captura. Els cartells, però, eren estripats o desapareixien d’on havien estat afixats en girar cua la cavalleria filipista que els repartia.
Li donaren avís que seixanta granaders i un cos nombrós de milícies eren concentrats a la vila d’Alforja. Se sentia tan fort que se’ls avançà per anar al seu encontre. El Carrasclet va atacar primer les cases del poble on hi havia la milícia i, amb audàcia increïble, se’n va possessionar. Fet això, sortí ràpidament a l’encontre de la resta de l’enemic a camp ras. Després d’infringir-los moltes baixes, el capità i la resta es van donar presoners i els conduí cingles amunt, pel grau de l’Arbolí, cap aquesta localitat, Gallicant i el Mas dels Frares. Després d’intentar negociar amb el comandament de Tarragona l’alliberament de la seva mare, que continuava empresonada, se li comunicà que no era possible sense ordre expressa de la Cort. Pere Joan va conduir els seus presoners a Arbolí i els lliurà gentilment al batlle, manifestant que aquella era la seva resposta.
Era a dins la vila de Mont-roig quan fou sorprès per les forces del coronel neoborbònic Josep Anton Martí. Ell i els seus homes aconseguiren esmunyir-se vers l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Allí l’atacaren de nou les forces borbòniques i es trobà assetjat, ja que Martí havia tingut la previsió de fer rodejar el puig de l’ermita, que disposà forces que ascendiren per l’Areny i anaren a sortir als cingles que la sobrepujaven. Quan semblava que els assetjats no tenien escapatòria, arribaren una vuitantena de guerrillers que es trobaven a Colldejou i foren atrets pel soroll de les escopetades. Foren suficients per donar la balança i obligaren el destacament borbònic a retirar-se de nou cap a Mont-roig.
Necessitava més armes i municions i les localitats del Camp properes a les muntanyes d’Escornalbou, Llaberia i Arbolí, que constituïen els seus dominis naturals, li havien lliurat totes les que tenien. Calia anar a resseguir altres pobles i s’encamina a l’Ebre. Recorregué la ribera i se’n proveí. Les autoritats de Tarragona i Tortosa rebien dia rere dia les informacions de les apropiacions de fusells, i de nou Carrasclet va prevenir el primer lloc de les seves preocupacions. Així es convingué que s’unissin diversos destacaments de tropa per a perseguir-lo.
El tinent coronel Josep Anton Martí amb tres-cents homes del regiment de Barcelona, el comandant Ambròs amb quatre-cents fusellers, atacaren el centenar de guerrillers que en aquell moment tenia aplegats Carrasclet entre Tivissa i Ginestar. El cabdill insurrecte, en trobar-se amb forces tan migrades, veié mal parada la cosa i prestament va retirar la seva gent, per bé que cobrint-se amb escamots que s’aturaven a escopetejar els adversaris. Després de diverses topades i de posar algun parany a l’enemic, es va esmunyir reculant ver Tivissa. D’allí, ascendint primer a Llaberia, va acomodar els ferits per les cases i els masos. Va davallar al coll del Guix i resseguí el mig aire de la mola de Colldejou per anar a trobar la serra de l’Argentera i els contraforts de la muntanyes de Prades, sempre anant per les crestes per tal d’evitar sorpreses.
El tinent coronel Josep Anton Martí va seguir-lo pels camins més planers de les valls, amb l’esperança de tallar-li el pas, gairebé petjava els passos del guerriller a les alteroses plataformes de la Mussara. No entrava en els propòsits de Carrasclet de presentar batalla, però veia que no li quedava cap més remei que provar de deturar l’adversari que se li venia al damunt. Ordenà al seu germà que amb la major part dels seus homes seguís la marxa per la Creu dels Noguers vers Prades, i tot seguit es parapetà al nucli de la Mussara. Quan arribà a galop la cavalleria de l’avantguarda enemiga, fou foguejada pels emboscats i desembocà a la ratera del toll de davant l’església del poble, per cercar el refugi de les cases que semblaven silencioses. Quan hi hagué prou soldats aplegats començaren les descàrregues dels que els vigilaven des de darrere les finestres i les tàpies del cementiri. Els cavalls encabritats s’aculaven i queien amb genet i tot dins el toll, que aviat s’envermellí de sang. Davant les cases i a l’altra banda del toll, només hi ha una petita represa inclinada de roca i els que podien l’enfilaven; però era pitjor, ja que es precipitaven daltabaix del cingle. Quan començà a arribar la infanteria i es desplegà vers el llogaret, els fusellers s’escolaren per la represa de la serra, camí del Motllat.
Enfurismat, Martí encara va seguir Carrasclet per un dels vèrtexs del Motllat i el cingle de les Purrides fins al bosc de Poblet. Damunt el cingle de la Pena, el guerriller recomptà que li restaven tres-cents setanta-quatre homes i decidí donar per closa aquella primera campanya ajustada amb el mariscal de França. Tenia els seus projectes i resolgué tornar al Rosselló.

SEGONA I TERCERA CAMPANYA

En aquesta guerra li venia molt bé, al regent francès, tenir a la mà uns lluitadors del país teòricament enemics que li estalviessin soldats propis. Els voluntaris catalans, com que creien lluitar de nou per les llibertats de la seva terra, hi posaven el coll i cometien actes de veritable abnegació i heroïcitat. Amb els emigrats i fugitius catalans que defugien la persecució, es van completar els tres regiments de fusellers que hi havia al Rosselló. Es van constituir en deu batallons que sumaven uns nou o deu mil homes. Però aquestes forces no totes foren aconduïdes a Catalunya. La meitat, o sigui cinc batallons, fou destinada a envair Navarra.
Barceló es trobava acampat amb els seus guerrillers a Bellaguarda, quan va rebre l’ordre de socórrer el coronel Bernich que s’havia endinsat vers la Catalunya baixa i que va arribar a ocupar Vilafranca. Quan es trobava a mig camí, el general Fimerçon li lliurà la contraordre de tornar al Camp i al Priorat per tal de revoltar-los. De pas, a l’Urgell, Carrasclet va sorprendre la vila de Verdú i, al Camp, la d’Alcover, on ordenà afusellar els “justícies”. Carrasclet va intentar entrar a Reus amb sis-cents homes segons Castellví, i solament amb un centenar i escreix segons Ramon Fina i Andreu de Bofarull. Allò que va passar a Reus no resta molt clar.
Segons l’autor dels Annals de Reus hi va haver un segon intent de Barceló per ocupar Reus. El manuscrit de Fina afirma que el 27 de juliol, pel recel dels carrasclets, es retirà la cavalleria a Tarragona i també tots els filipistes de la localitat i els pobles del Camp. Segons Bofarull, en aquest segon intent se li van resistir les forces (miquelets) capitanejades pel bel·licós clergue Bages. A les minves d’agost gairebé totes les tropes eren acasernades a Tarragona, on també s’havien refugiat les autoritats de Reus. Pere Joan Barceló i els seus guerrillers prengueren aleshores plena possessió de Reus. D’aquesta estada de Carrasclet a Reus, va haver-hi un gran interès a desfigurar-la documentalment per evitar la punició borbònica. Vuitanta anys després, quan Celdoni Vilà transcriu les memòries de Fina, no s’atreveix encara a copiar la veritat dels fets.
Després, Carrasclet s’escolà vers Alforja i el dia 2 d’agost topà amb el seu sempitern enemic el coronel Martí, que comptava amb un total de mil vuit-cents homes. Pere Joan Barceló va aconseguir-ne mil cent i va escometre el cos compacte dels adversaris. La lluita va ser acarnissada. Els borbònics es veieren obligats a eixir de dins la vila i, en retirar-se, foren aferrissadament perseguits pels fusellers insurrectes fins que es pogueren resguardar a les cases del poble de l’Aleixar.
Després de fer campanya per les terres de l’Ebre i prendre dos mil fusells a Calaceit, Barceló es trobava de nou a les muntanyes a l’entorn d’Alforja, quan va rebre un correu del mariscal duc de Berwick amb l’ordre de personar-se amb urgència a Montlluís.
Quan arribà a Montlluís el 8 de setembre, Carrasclet induí al mariscal les possibilitats d’atacar Tarragona. Insistia que el moviment irredemptista necessitava una gran campanada. De moment el mariscal semblà cedir, però quan Barceló entrà de nou al Principat disposat a executar la comanda, fou aconseguit per un correu que li ordenà suspendre el projecte i mantenir-se a les muntanyes de Prades i Llaberia amb la missió d’obligar la tropa regular espanyola a tancar-se a les places fortes, mentre l’exèrcit francès profunditzava per la Cerdanya. El general Bonàs estenia les seves forces pel Pallars fins a la Pobla de Segur. Per una altre costat era envaïda la Cerdanya fins a la Seu d’Urgell. Aviat el Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà passaren a mans franceses.
En arribar a Prades, Pere Joan Barceló va córrer a ajudar el seu germà, que estava assetjat a Alforja. Molta gent acudí a afiliar-se al seu costat, ja que s’accentuava la brama que tornaria el rei Carles d’Àustria i que es restablirien les llibertats enderrocades per Felip V. Carrasclet, amb els seus homes, complia la missió d’inquietar el Camp, cosa que li incrementava el gran prestigi i excitava la fantasia popular. Els “carrasclets” empresonaven moltes partides de cavalleria borbònica que cobraven forçadament les contribucions dels pobles.
Es convertí de nou en una gran preocupació per a les autoritats borbòniques, que prepararen cinc esquadrons i uns centenars de fusellers per tal de reduir-lo. La lluita es presentà a Riudoms el 4 d’octubre i com que a Carrasclet no li plaïen les batalles en terrenys planers, en ser home de muntanya, es retirà vers Alforja no sense abans haver hagut de fer front a intensos combats. Va reagrupar els seus homes i considerà que era una temeritat mantenir-se al Camp, vista l’enorme concentració de forces regulars que hi havien estat aplegades per oposar-se-li, decidint retirar-se a Tremp. Al front de mil vuit-cents homes, eixí de les muntanyes de Prades pel fil de la carena entre la vall del Brugent i la del bosc de Poblet, passant per Rojals i davallant a Montblanc. Travessà la Conca de Barberà i l’Anoia sempre encalçat per l’enemic que no li donava treva. Arribà a Montserrat on es féu fort i prengué repòs. Allí patí un llarg setge de les nombroses forces filipistes que no aconseguiren rendir els guerrillers arrapats a les altures. Davant l’escassetat d’aliment, aconseguí fer-se escàpol pel camí del Forn del Vidre gràcies al seu enginy, va davallar vers la Conca d’Odena, Torà i d’allí fins a Tremp, on passà revista.
El general Bonàs ordenà a Carrasclet que amb sols vint-i-dos homes tornés a les muntanyes de Prades i Llaberia per reagrupar tots els guerrillers que li havien quedat esparsos i els portés a Tremp. Passà a l’horta i Tortosa i en el camí ral va prendre tres-cents bous que eren aconduïts a Barcelona i els va repartir per les masies de les muntanyes de Tivissa. Fins a primers de desembre va romandre a les muntanyes familiars. Havia reunit cinc-cents guerrillers i foren aquests homes els que el persuadiren de fer un intent contra Valls. Carrasclet considerà aquesta empresa molt arriscada, sobretot per no poder comptar amb els seus millors lluitadors i estimava poc preparats aquells que ara l’acompanyaven. El dia 5 de desembre arribà a la Plana i dividí el mig miler d’homes que duia en diverses companyies per atacar les cinc portes de les muralles de Valls al mateix temps. Les forces vallenques resistiren l’assalt, comandades pel batlle Veciana, que havia creat uns cossos de milicians que eren anomenats “mossos de l’esquadra”, també malanomenats per alguns “les caderneres”, el primer cos armat autòcton que havia autoritzat el rei Felip V. Aquest cos fou l’embrió dels posteriors Mossos d’Esquadra.
Després de la fallida de Valls, Carrasclet va adreçar-se a Tremp, on s’uní a les tropes franceses que deixaven el Principat. El dia 5 de desembre de 1719 havia caigut el govern Alberoni a Madrid i la diplomàcia es posava en marxa per establir l’arranjament de la guerra. El 20 de gener de 1720, Felip V declarava la seva adhesió al pacte de la Quàdruple Aliança. La guerra quedava oficialment enllestida i, en conseqüència, s’havia acabat l’acció de França a Catalunya. Quedaven encara alguns escamots de guerrillers esparsos pel nostre territori, els quals perseveraren en la lluita. Quedaven exclusivament lliurats a les seves pròpies forces.

EXILI I MORT DEL CARRASCLET

Els fusellers catalans, que havien servit els interessos de França en aquella campanya, es van sentir sacrificats. S’adonaven que havien servit simplement d’instrument dels francesos. Ells havien fet la guerra per les institucions de Catalunya i per derrocar Felip V i res d’això havia estat aconseguit. S’oferia als oficials de graduació major la seva incorporació a l’exèrcit francès i als fusellers el proveïment d’un passaport per tornar a Espanya amb el perdó general de Felip V. Pere Joan Barceló i uns quants oficials feren causa comuna amb els seus homes i varen resoldre embarcar tota la gent que els havia seguit i passar a Maó o a Gènova per posar-se a les ordres de l’emperador d’Àustria. El projecte fou avortat per les autoritats franceses en connivència amb les espanyoles. El coronel Barceló va cercar la manera de sortir de França amb els seus més íntims. Va adquirir d’amagat una nau a Cotlliure i es va embarcar amb la intenció d’arribar a Maó. Després d’algunes vicissituds, la nau de Carrasclet arribà a Maó el 29 de juny de 1720 i foren rebuts i allotjats pel valencià Domènec Roca, agent que l’emperador d’Àustria tenia a l’illa. Menorca havia estat cedida a Anglaterra, juntament amb Gibraltar, pel Tractat d’Utrecht. D’allí passaren a Gènova i seguint per terra va fer cap a Àustria. Va arribar a Viena el dia 2 de febrer de 1721, on va trobar la petita cort de nobles catalans. L’emperador el va acollir dignament i li oferí l’assignació de coronel i el mateix féu amb els altres oficials que arribaren juntament amb Carrasclet, d’acord amb la graduació que havien aconseguit en els curs de la guerra. Pere Joan no era, però, un home de cort i no va voler romandre a Viena. S’establí a Mugdia (Hongria), on va adquirir una finca agrícola i es posà a fer de pagès.
L’emperador Carles, al congrés de Cambray l’any 1724, demanava encara la restitució dels furs de Catalunya. Aprofitant que Àustria estava en litigi per la successió de Polònia, Felip V li declarà la guerra l’octubre de 1733 i, amb l’ajut del Papat, portà a cap una expedició militar contra Nàpols. Aleshores es formà una companyia de catalans establerts a Àustria per combatre el seu sempitern enemic Felip V. Es donà el comandament d’aquesta companyia a Pere Joan Barceló i el 23 d’abril embarcà a Trieste rumb a Nàpols. En el decurs de les hostilitats, fou capturat per l’esquadra espanyola davant de Pescara i conduït a Espanya amb els seus companys de captiveri. Va arribar a Cadis el 16 de juliol. Sort tingué de no ser conduït a Catalunya on la repressió continuava.
El 18 de novembre de 1738 es va signar la pau de Viena. En els preliminars de la qual encara els patriotes catalans reclamaven al govern anglès el compliment de les promeses referents al restabliment de les institucions catalanes. Àustria gestionà aleshores la llibertat dels presoners que tenia a Espanya i Pere Joan Barceló va tornar a Viena. Mort l’emperador Carles VI, s’obrí de nou la guerra i el 1741 penetraren els bavaresos a Àustria. Es formà un nou batalló de catalans exiliats i l’emperadriu Maria Teresa va confiar el seu comandament a Pere Joan Barceló. Aquest tenia aleshores seixanta anys.
Totes les biografies publicades fins ara sobre Pere Joan Barceló, o bé no donen cap notícia sobre els seus últims anys de vida, o bé suposen que el mític guerriller havia mort a Hongria ver l’any 1741. Tots els historiadors partien de l’obra Narraciones Históricas, escrita per Francesc Castellví, coetani de Carrasclet. Castellví havia anotat, en una nota al marge, en fer l’última revisió de la seva obra, que havia de ser afegida a l’edició definitiva els últims episodis de la vida de Carrasclet i les circumstàncies de la seva mort. L’editor no va incorporar aquesta nota de Castellví sobre la mort del guerriller, probablement per les dificultats de transcripció, ja que es tracta d’un text de molt difícil lectura.
L’evolució de la guerra situà la companyia de Barceló al front del Rin, davant la localitat alemanya de Breisach el Vell, davant la ciutat alsaciana de Breisach el Nou, a l’altra banda del riu, on se situava el gruix de l’exèrcit francès. Però el seu destí ja estava escrit. El 4 de setembre de 1743 va morir en combat. L’endemà va ser enterrat a Breisach amb honors militars. Francesc Castellví escriu: “La noche del 3 al 4 de septiembre pasó Carrasquet con una partida de vanguardia a la isla llamada Reinnach, enfrente de Breisach el Viejo, donde murió, y fue a tiempo que el ejército pasava el Rin. Fue sepultado en la catedral de Brisach, y fue su muerte sentida de los generales por su valor, limpieza y lealtad a la augusta casa”. Per la seva banda, al llibre d’òbits d’aquest temple hi ha registrat el text següent: “Any 1743, dia 4 de setembre a l’illa a l’altra banda del Rin situada a França ha mort el molt noble i graciós Pere Joan Barceló de Carrasquet, coronel de l’Augusta Reina d’Hongria i de Bohèmia, i ha estat sepultat el 5 d’aquest al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve”.
Carrasclet encarna l’austriacisme persistent en la seva facció més activa i, en paraules de Castellví, “con su estilo tosco practicava la mayor urbanidad”. Simbolitza, a més, l’austriacisme inequívocament popular, aquell que sorgí i tingué els seus millors suports en les classes subalternes que mai no volgueren renunciar a les institucions catalanes i a les llibertats perdudes.