LLUÍS MARIA XIRINACS I DAMIANS

Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 2007) fou un polític pacifista, doctor en filosofia i sacerdot català.

Va néixer el 6 d'agost de 1932 al domicili del carrer Balmes, situat al barri de l'Eixample de Barcelona, sent el tercer fill d'una família benestant, burgesa i catòlica. Fill d'Enric Xirinacs Espinàs i de Maria Carme Damians Batlle, tingué per germà gran M. Lourdes (1929-1975) i Maria Montserrat (1930); i de petits Anna Maria (1934) i Carles Vicens (1936). Gaudí sovint de les seves vacances d'estiu a Cerdanyola del Vallès i Begues.

« ...vaig néixer a l'encreuament Balmes-València [...] mare d'alta burgesia, pare de petita burgesia. Els quatre anys de relativa calma social de l'Estatut de Catalunya de Macià i Companys assentaren en la pau el meu esperit; els tres anys de guerra de Franco, amb assassinats, bombardeigs, fred i fam, m'esmolaren enteniment, sentiments i sentits. Als set anys era una petit guerrer, fort, freturós de pau. El pare tenia curiositat universal. L'alimentava amb la contínua consulta dels cents toms de l'Enciclopèdia Espasa i la transmetia als fills en forma de preguntes temptadores, atractives, sovint capricioses...»

Quan estudiava al seminari, va quedar copsat per l'afirmació del metge Alfred Korzibsky, el qual digué: «L'excés d'informació mal païda ens porta a pronosticar una espècie de mundial esquizofrènia col·lectiva». Això influencià decisivament en Xirinacs, que inicià llavors la creació del seu model de coneixement de la realitat.

Fou ordenat sacerdot als 22 anys. L'any 1963, per pressions de l'autoritat estatal, la jerarquia esclesiàstica el va destinar a Balsareny. A causa de la seva defensa del Sindicat Democràtic d'Estudiants se'l destinà a Sant Jaume de Frontanyà. En aquell moment rebutjà la dotació econòmica que l'Estat espanyol assignava a cada sacerdot.

Va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. El 1968 comparegué davant un consell de guerra acusat de ser l'inspirador del Front d'Alliberament de Catalunya i participà en diverses vagues de fam en solidaritat amb els imputats en el Procés de Burgos.

L'any 1969 publicà el llibre Secularització i cristianisme.

Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme i un dels promotors de la Marxa de la Llibertat. A causa d'una seva detenció en 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana. Això li comportà un confinament en la presó concordatària de Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam. Entre 1973 i 1975 estigué empresonat per les seves activitats contràries al règim.

Un cop en llibertat, romangué en vetlla permanent, juntament amb els «Captaires de la Pau», a Montserrat. Des del 25 de desembre de 1975 es mantingué en guàrdia 12 hores al dia davant la presó Model per demanar l'amnistia total dels presos, campanya que va abandonar amb les mesures d'amnistia del 1977.

Senador per Barcelona entre 1977 i 1979, en el procés de la que fou la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d'esmenes que constituïen un model alternatiu recollit en el seu llibre Constitució, paquet d'esmenes.

Paral·lelament, escrigué una columna diària al diari Avui titulada Des del senat, a la qual renuncià quan es presentà a les eleccions al Congrés del 1979, argumentant que no volia abusar d'una posició de privilegi durant la campanya.

L'any 1979 encapçalà una candidatura al Congrés de Diputats per Barcelona sota la coal·lició Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), tot reivindicant els quatre punts programàtics de la llavors extinta Assemblea de Catalunya. L'any 1980 encapçalà la candidatura del BEAN per Barcelona en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, sota la denominació «BEAN-Unitat popular». El BEAN es va convertir en partit polític.

Candidatura al Nobel

Candidat al premi Nobel de la pau els anys 1975, 1976 i 1977, destacà per la defensa dels drets humans, les seves vagues de fam i mètodes de protesta no violents, sobretot per la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia pels presos polítics.

L'any 1976 publicà Diari de presó en dos volums: L'espectacle obsessiu i Entro en el gran buit.

L'any 1984 fundà amb Agustí Chalaux i altres persones el Centre d'Estudis Joan Bardina, on desenvolupà l'estudi d'un nou model polític, econòmic i social.

Deixa el sacerdoci
Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys va promoure diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista.

La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques La traïció dels líders, publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la Transició. També ha escrit El Terror, la Pau i el Sagrat (2003).

L'any 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país. El mateix any publicà Plantem-nos. Temes vius i pendents per al tombant de mil·leni amb Lluís Busquets Grabulosa.

Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de llicenciatura, on va obtenir matrícula d'honor en totes les assignatures.

Segon empresonament

L'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava:

« Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna(...)I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema.»

Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional que el va condemnar, el març de 2004, a 2 anys de presó i 4 d'inhabilitació.

El 17 de desembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs havia declarat en defensa seva al Jutjat d'Instrucció núm. 8 de Barcelona: «No crec que sigui delicte fer feina d'historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d'alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres.» A la seva declaració també va dir: «Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.»

Malgrat hi havia una sentència condemnatòria, de resultes de la qual pesava damunt seu una ordre de recerca i captura, mai no se'l va detenir.

Al seus 74 anys, el 25 d'octubre del 2005 a les 11:45 hores, va ser detingut per la Policia Nacional a una comissaria de Ciutat Vella (Barcelona), quan anava a renovar el seu DNI. En ser detingut va exercir l'objecció lingüística en negar-se a signar la seva declaració en castellà.

Dos dies més tard, el 27 d'octubre de 2005, va ingressar a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, tot i que el mateix dia va ser traslladat al centre penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). Tan bon punt es va conèixer el seu empresonament, diverses persones i col·lectius van reclamar-ne l'alliberament al·legant raons humanitàries per motiu d'edat. La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.

Defunció i exèquies

L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès, volent passar els seus últims dies amb "la meva soledat i el meu silenci". Una voluntat reflectida en un escrit que va deixar al seu despatx, on també recordava haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava la "covardia" dels líders polítics catalans en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet la hipòtesi del suïcidi, l'autòpsia revelà que Xirinacs morí per causes naturals.

El dia 16 d'agost de 2007 es van celebrar els funerals en la seva memòria, a l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, i en acabar aquests, fou homenatjat al Fossar de les Moreres, el lloc on cinc anys abans havia fet el parlament que el va portar per darrer cop a la presó.

Honors

Homenatge a Lluís Maria Xirinacs, al Fossar de les Moreres, la Diada Nacional de 2007, sota el lema La lluita continua. L'estiu de l'any 2004 Xirinacs va ser guardonat amb el Premi Canigó que atorga cada any la Universitat Catalana d'Estiu.