JOSEP PUIG I CADAFALCH

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art i polític català. Va exercir la política com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907-1910), diputat provincial (1913-1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1924).

Va ser un gran defensor d'un ideari de país i la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tot els terrenys. Des de la vessant cultural i política va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l'ordenació jurídica o l'organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l'encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània.

Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898-1900) i la Casa de les Punxes (1903-1905). Fou especialista en art romànic de fama internacional amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria i promotor de les excavacions d'Empúries a partir del 1908. En reconeixement a la seva trajectòria professional, diverses universitats li concediren el títol de Doctor honoris causa.

Primers anys

Era fill d'un fabricant de teles de Mataró, ciutat on va viure i fer els seus estudis secundaris al col·legi de Santa Anna, dels escolapis de Mataró. Amb setze anys començà a fer col·laboracions literàries d'un regust neoromàntic i patriòtic. Puig es mostrava interessat pels moviments nacionals emergents de l'època i va identificar ràpidament la història com element bàsic per a la creació d'una consciència nacional i per refermar la identitat de país en front d'un parlamentarisme centralista. Als seus primers treballs es reflecteix aquest esperit:

« Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me ?
dels Berenguers i Jofres un sol no n'ha quedat ?
han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me ?
i les barres catalanes, quin llamp les ha trencat ?
»


Puig s'interessava per la història, les arts i les ciències i decideix iniciar estudis d'arquitectura a l'Escola Provincial d'Arquitectura la tardor de 1883, simultaniejant-los amb els cursos de llicenciatura en ciències fisicomatemàtiques de la Universitat de Barcelona. Un any més tard començà, a més, estudis a l'Acadèmia de Belles Arts.

La seva manifesta sensibilitat catalanista i la influència del jurista i poeta Terenci Thos i Codina que era professor seu a l'escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, el varen fer implicar-se políticament. En aquest període va entrar al Centre Escolar Catalanista (1887), la secció estudiantil del Centre Català de Valentí Almirall. En aquesta entitat va fer amistat amb Duran i Ventosa, Narcís Verdaguer, Prat de la Riba i Cambó. Puig va arribar a presidir el centre del 1889 al 1890, substituint Narcís Verdaguer i passant-li el relleu a Prat de la Riba.

Allà va començar a formar part del grup la Renaixença, treballant a Mataró, la seva ciutat natal. Es doctorà en Ciències Físiques i Matemàtiques el 1889 a la universitat de Madrid, i el 15 d'octubre de 1891 va acabar els seus estudis d'arquitectura a Barcelona amb l'admiració del director de l'escola, Elies Rogent i del seu professor predilecte, Domènech i Montaner.

Es va casar el 1892 amb Àngels Macià i Monserdà, filla de l'escriptora feminista Dolors Monserdà de Macià. Varen tenir una filla, Pilar Puig Macià de Cunill.

Activitat docent

La primera experiència docent la va tenir de la mà de Pompeu Fabra amb qui es va associar el 1891 per muntar una acadèmia preparatòria per a l'ingrés a les escoles d'arquitectura i enginyers. A l'acadèmia Fabra impartia les classes de matemàtiques i Puig les de dibuix. La iniciativa va durar un any fins que el 1892 Puig va començar a exercir com a arquitecte municipal de Mataró, en substitució d'Emili Cabanyes. Va continuar en el càrrec fins el 1896.

Puig recull a les seves memòries una visió crítica dels mètodes docents de l'època, que qualifica de poc professionals i basats en l'adopció de texts estrangers, i professors sense formació (dels quals exclou Domènech i Montaner, August Font i Elies Rogent). Critica la manca d'investigació i generació de coneixement propis, especialment en el camp de la història de l'art. Fou aquesta insatisfacció la que va marcar el seu interès per la docència combinada amb els seus estudis sobre la història i el romànic.

Va ser nomenat professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-1902), on va desenvolupar les seves qualitats com a arquitecte i on va tenir com a alumne Joaquim Raspall. També va impartir classes a la universitat de la Sorbona (1925, 1937-1939), la de Harvard, la de Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de París (1930).

Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França que tingué lloc a Carcassona i Perpinyà (1906), als congressos internacionals d'història de l'art de París (1921), Roma (1922) i Estocolm (1933), i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924), Belgrad (1927) i Atenes (1930).

Va ser nomenat Doctor honoris causa per les universitats de Friburg (1923), París (1930), Barcelona (1934), i Tolosa (1949).

Exili i retorn

Amb la crisi de la dictadura de Primo de Rivera va reactivar-se políticament com a membre de la direcció de la Lliga Regionalista, tot i que hi tingué amb un rol molt secundari.

Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, Puig i Cadafalch va amagar tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte, en una doble paret a casa seva. El 2003, 80 anys més tard, van ser descoberts per la família i, després d'una llarga negociació, venuts a la Generalitat de Catalunya.

Després de la Guerra Civil va estar exiliat a França entre el 1936 i el 1942, instal·lant-se a la Catalunya del Nord per estudiar els monuments romànics de la zona. Quan va retornar el règim li va prohibir exercir d'arquitecte altre cop. Es dedicà aleshores a organitzar vetllades literàries i actes culturals semiclandestins. A més, va retre un darrer servei polític a Catalunya en emprendre la reconstrucció de l'Institut d'Estudis Catalans com a únic president i únic membre fundador encara viu a llavors. Entre 1949 i 1954 va publicar tres volums sobre l'escultura romànica a Catalunya.

Va morir a Barcelona el 23 de desembre de 1956 i va ser enterrat el dia de Nadal al cementiri dels Caputxins de Mataró.

Trajectòria política

Va participar a la I Assemblea de la Unió Catalanista a Manresa (1892) on assistiren 250 representants de 160 poblacions i on Puig hi va anar en qualitat d'arquitecte municipal de Mataró. El 1899 es va produir una escissió a la Unió Catalanista i la branca de més implicació política formada per Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa, Francesc Cambó i Verdaguer i Callís, va constituir el Centre Nacional Català el 1900. Aquest grup es va fusionar un any més tard amb la Unió Regionalista per a formar la Lliga Regionalista, un partit amb un ampli suport de la burgesia industrial en front de l'oligarquia agrària que dominava la política espanyola i que donava suport al lerrouxisme. Puig i Cadafalch, com a cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política, un grup de membres vitalicis i d'alt poder que es va crear el 1904 quan dins la Lliga va destacar la línia lliberal promoguda per Francesc Cambó.

Regidor a Barcelona

A les eleccions de novembre de 1901, Puig és elegit regidor de la Lliga Regionalista a l'Ajuntament de Barcelona (1901-1906) integrat a la comissió de Foment i Cultura, des d'on es va implicar directament en les millores de la qualitat dels serveis als ciutadans: especialment de la xarxa de clavegueram i de l'asfaltat de la Gran Via i del Passeig de Gràcia. L'any 1902, fomenta la creació de Junta Autònoma de Museus que va crear el museu Arqueològic al Parc de la Ciutadella.

Puig i Cadafalch, era un dels majors detractors de l'urbanisme de Cerdà i havia manifestat a La Veu de Catalunya que la homogeneïtat igualitària de la trama de Cerdà entrava en contradicció amb la voluntat de dotar certs espais o institucions de la ciutat d'una identitat especial. La ciutat començava a aspirar a una capitalitat que no havia tingut en segles, i això requeria un nou urbanisme i una nova arquitectura. París era el referent més immediat pel que feia a l'ordenació monumental o institucional desitjada i les noves teories urbanístiques europees sobre la segregació d'usos (indústria, comerç/serveis, lleure i residència) oferien solucions a la compatibilitat de la ciutat amb la indústria. La posició de Puig i l'aprovació el 1903 del Pla Jaussely que harmonitzava el Pla Cerdà amb els traçats originals de les viles que envoltaven la ciutat, va fer que Puig comencés a monumentalitzar la ciutat i trencar amb l'ortodòxia del pla de l'eixample, promovent la creació d'institucions que resolguessin els problemes locals.

En aquesta època va col·laborar amb "La Renaixença" i el setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí amb articles molt contundents durant els primers anys. El 1905 publica un article a la Veu de Catalunya que sota el títol "A votar! Per l'Exposició Universal", no només demanava el vot per al seu partit, sinó que proposava la realització d'una exposició com la de Barcelona de 1888. Aquesta idea, basada en la modernitat que aportava la implantació de l'electricitat, s'acabaria materialitzant en l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona.

Diputat a Madrid

A finals de 1905 és van produir els Fets del ¡Cu-Cut!, que van seguir amb la nova Llei de Jurisdiccions clarament perjudicial pel interessos catalans. Aquesta polèmica llei (que havia fet caure el govern d'Eugenio Montero Ríos) va fer unir tots els partits catalans en una coalició anomenada Solidaritat catalana. Puig va participar activament en aquest moviment esdevenint diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions del 21 d'abril de 1907. Des del seu escó va intentar construir una Espanya forta a partir de les llibertats dels pobles que la formaven. Puig es va estrenar amb un discurs el 13 de juny com a representant de la Lliga on acusava l'estat de "caduc, en no ser l'òrgan adient de les varietats dels ciutadans" i presentava com, en opinió de la Lliga, havia d'evolucionar:

« ...s'ha substituït l'estructura pròpia d'Espanya, reflectint-la en un estat unionista i uniformista a la francesa, i nosaltres volem restaurar aquella tradició d'una Espanya amb totes les seves varietats; de l'Espanya intensament amorfa volem fer una Espanya orgànica, viva tal cóm és. Seria un estat constituït d'una manera indissoluble i real, perquè estaria fonamentat en la naturalesa i en la història; seria com aquella constitució federal dels moments de glòria d'Espanya. »


Puig, en la seva activitat com a diputat fins la suspensió de la legislatura el 1909 es va pronunciar contra l'exportació d'obres d'art i a favor del desenvolupament dels museus; potenciant el desenvolupament de les comunicacions ferroviàries i de carreteres i a millorar l'ensenyament. Els seus esforços, però varen obtenir un ressò molt limitat per part del govern i els diputats espanyols.

Puig va col·laborar amb Prat de la Riba, que ocupava el càrrec de president de la Diputació de Barcelona des del 1907, en fer d'aquesta institució una organització dinàmica, llavor de la futura Mancomunitat. Va impulsar l'inici de les excavacions d'Empúries, a càrrec de la Junta de Museus i dirigides per l'arqueòleg valencià Emili Gandia, i va participar de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest període va continuar amb els seus viatges a Alemanya, Brussel·les i el migdia francès.

El 1913 va ser elegit diputat provincial per la Lliga, i amb Prat de la Riba a la presidència, va defensar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya que assentés els fonaments de la cultura catalana. Finalment el 23 d'octubre de 1913 es va organitzar una assemblea dels diputats representants de les quatre diputacions i varen aprovar els estatuts de la institució que és va constituir el 6 d'abril de 1914, amb Prat de la Riba com a primer president.

Mancomunitat de Catalunya

L'1 d'agost de 1917 va morir sobtadament i prematura el fundador i president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. L'elecció d'un nou president va situar a Puig com a candidat de la Lliga Regionalista i al president de la Diputació de Lleida, Joan Rovira i Agelet, com a candidat liberal amb el suport dels republicans que estaven dolguts amb la Lliga per que formava part del govern alfonsí de concentració de Dato. Puig va guanyar per 48 vots contra 39 de Rovira i va ser nomenat president de la Mancomunitat el 29 de novembre de 1917.

Puig va ser reelegit altre cop el 1919 amb 53 vots, 22 en blanc i 4 per a Emili Briansó; el 1921 amb 75 vots i 10 en blanc; i també el 1923 amb 71 vots a favor 14 en blanc i un en contra.

Al seu primer mandat va abordar la qüestió de l'autodeterminació aprofitant la inèrcia del resultat de la primera guerra mundial, en que s'havien creat nous estats. Cambó va liderar un moviment autonomista seguit per la Mancomunitat i els parlamentaris catalans a Madrid, preparant un projecte d'estatut d'autonomia aprovat el gener de 1919 per l'Assemblea de la Mancomunitat i ratificat per una assemblea de representants de municipis. El següent pas era presentar-ho davant del parlament espanyol per a que fos sancionat en nom del principi d'autodeterminació recollit en un dels catorze punts de Wilson.

La negativa de Madrid a la proposta estatutària va coincidir amb una forta inestabilitat social a Catalunya que es manifestava en esdeveniments com la vaga de la Canadenca. La Lliga Regionalista va fer un gir cap a la dreta més conservadora i el sector més nacionalista va decidir escindir-se i formar Acció Catalana (l'òrgan de difusió del qual era La Publicitat). Puig es va mantenir a la Lliga, però va perdre dos dels seus millors col·laboradors: Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates, que varen incorporar-se al nou partit.

Com a president de la Mancomunitat de Catalunya va desplegar les polítiques iniciades per Enric Prat de la Riba creant institucions culturals, expandint les infraestructures viàries, telefòniques i elèctriques, i millorant els models d'explotació agrària catalans. Així cal destacar la creació de l'Escola d'Alts Estudis Comercials el 1918, la xarxa de biblioteques populars entre el 1918 i 1922, l'Escola d'Infermeres Auxiliars i el Servei Meteorològic de Catalunya el 1919, l'elaboració d'un complet mapa de Catalunya a escala 1:50000 i un de geològic el 1920, l'Escola Industrial de Teixit de Punt a Canet de Mar el 1922, la Biblioteca de Catalunya el 1914 o el Museu d'Arts Decoratives i d'Arqueologia al Parc de la Ciutadella.

Aquestes institucions donaven caràcter intel·lectual i científic al projecte de recuperació de la identitat catalana i, de fet, molts d'ells encara continuen actius: com ara l'Institut d'Estudis Catalans, el Servei de Conservació i restauració de monuments, la Junta de Museus o la Biblioteca de Catalunya.

La dictadura

Amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera i els ferms propòsits d'enfrontar-se al catalanisme, Puig i Cadafalch va decidir marxar a França el 24 de desembre de 1923 per continuar els seus estudis del romànic, deixant al front de la Mancomunitat al vicepresident Santiago Estapé i Pagès. El gener de 1924 el governador militar de Catalunya, general Lossada, va fer ús dels poders que li donaven el nou règim per imposar com a nou president de la Mancomunitat Alfons Sala i Argemí fins que la institució va ser dissolta definitivament el 20 de març de 1925. Durant la dictadura el general Primo de Rivera va procurar desfer sistemàticament l'obra política i cultural de la Mancomunitat que havia donat de nou modernitat i identitat al país.

Anys més tard, Puig va exposar el seu punt de vista sobre aquest període a Josep Pla:

« ..la situació dels darrers anys de la Mancomunitat és inseparable de la situació social de Barcelona creada per manca d'autoritat. La gent s'entrematava pels carrers...La vida de la Mancomunitat anava prenent l'aire irrisori que agafen les coses quan l'ordre públic elemental no és assegurat. Sense aquest ordre, la cultura no té cap interès. Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen, i l'ajudàrem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentaries. El capità general cregué que havia d'emprendre aquest camí. La Mancomunitat fou destituïda. Ens equivocàrem. »


Amb la instauració de la República, Puig i Cadafalch va intentar tornar als cercles de poder com a membre de la direcció de la Lliga, però amb poca capacitat d'influència en les decisions.

Historiador i arqueòleg

La figura de Puig i Cadafalch és potser més conegut com a historiador de l'art que com a arquitecte en cercles acadèmics i, especialment, a l'estranger. Puig va desenvolupar les bases fonamentals per a l'estudi de l'art antic i medieval català. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català. Sens dubte aquests coneixements varen influir a la seva obra d'arquitecte. La seva formació en aquest camp es va alimentar de les pràctiques internacionals, especialment de França on, cinquanta anys abans, la Monarquia de Juliol ja havia adoptat mesures per a preservar el patrimoni mitjançant la creació de la Comissió dels Monuments Històrics i la figura de l'"Inspector de Monuments" (càrrec que va ser ocupat per l'escriptor i arqueòleg Prosper Mérimée). A Catalunya tot just s'havia endegat una iniciativa similar a càrrec de l'arquitecte i director de l'Escola d'Arquitectura, Elies Rogent, que amb l'impuls de la Renaixença havia iniciat la restauració del Monestir de Ripoll destruït el 1835.

Puig, en sintonia amb el seu mestre Rogent, cercava en el passat històric català un art nacional arrelat a la terra i entenia millor les idees franceses medievalistes de Viollet-le-Duc que la fredor de la visió anglesa o l'academicisme encarcarat dels historiadors espanyols. Puig buscava un equilibri entre elements tradicionals i progressistes.

La manca de documentació i fons gràfics varen fer veure a Puig que calia fer un estudi sistemàtic dels monuments del país per a poder analitzar-los i catalogar-los. Amb aquest objectiu, va preparar un seguit de viatges al Pirineu per a aixecar plànols i fotografiar-los. La idea de fer un catàleg monumental va esdevenir en una obsessió per salvar el patrimoni de l'espoli i la degradació.

A finals de 1905 i començament de 1906, Puig va participar en un curs organitzat pels Estudis Universitaris Catalans que s'impartia al Cercle Artístic de Sant Lluc on va exposar els resultats de les seves investigacions sobre arqueologia medieval. El 1907 va participar en la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC. Anava acompanyat per Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. També va obtenir el premi Martorell de l'Ajuntament de Barcelona per la seva obra "L'Arquitectura Romànica a Catalunya".