DANIEL CARDONA I CIVIT

Daniel Cardona i Civit (Barcelona 1890 - Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1943) fou un polític català, conegut pels pseudònims de Vibrant i l'irlandès, un dels més actius de l'independentisme insurreccional dels anys 20 i 30.
De molt jove, molt influït per les idees del doctor Domènec Martí i Julià, va militar a Unió Catalanista i en la Joventut Catalanista. Influït per l'aixecament de Pasqua irlandès, es decantà per la via insurreccional i militarista per a aconseguir la independència de Catalunya. El 1919 va formar part de la Federació Democràtica Nacionalista i el 1921 va col·laborar en la fundació d'Estat Català amb Francesc Macià i Llussà.
Instaurada la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, fou perseguit, processat i condemnat. Per aquest motiu s'exilià a França amb Macià, on seguí cursos de formació militar i fou patrocinador de la Societat d'Estudis Militars. Viatjà per diversos països, col·laborà amb Francesc Macià, i participà en la creació de La Bandera Negra propugnant una actuació més radical que la de Macià, amb el qual va trencar abans dels fets de Prats de Molló. Les autoritats espanyoles, però, l'acusaren de complicitat en el complot de Garraf.
Pel febrer de 1931, després de l'amnistia en proclamar-se la Segona República Espanyola, tornà a Catalunya. Totalment contrari a la política de Macià, creà i dirigí l'organització Nosaltres Sols!. També fou alcalde de Sant Just Desvern, on tenia la casa pairal. Participà en els fets del sis d'octubre del 1934, i en fracassar va fugir a França. Novament amnistiat, va tornar el 1936 i va tornar a ocupar l'alcaldia de Sant Just Desvern. A principis d'estiu de 1936 Nosaltres Sols! s'integrà a Estat Català conservant autonomia interna, quan aquest decidí separar-se de Esquerra Republicana de Catalunya.
En acabar els Fets de Maig de 1937 va exiliar-se al sud de França, on restà quan la guerra d'Espanya finalitzà. Va col·laborar activament amb la Resistència francesa enquadrat, com la resta de membres de Nosaltres Sols! i el propi Estat Català, al Front Nacional de Catalunya, del qui Cardona seria un dels seus principals impulsors. Les seves tasques de resistència seguiren durant l'ocupació de França pel Tercer Reich a la Segona Guerra Mundial. Greument malalt, el 1942 va tornar clandestinament al seu poble, on hi va morir el 7 de març de 1943. Les autoritats obligaren a la família a celebrar un enterrament intim, a primera hora del matí, i sota una gran vigilància policial.

Obres:
La Batalla (1923) amb pròleg de Joan Salvat-Papasseit
Res de nou al Pirineu... (1933)

Documentació:
Joan-Pere Pujol, «Daniel Cardona Civit i Nosaltres Sols!», Cercle Alfons Mias, Sant Genís de Fontanes, 2003.