LA BATALLA (1923)

Som Revolucionaris

“Al llavi una flor,i l’espasa ferma”
Sí. La nostra tasca la creiem fondament revolucionària. Tasca revolucionària en el nexe intern del nacionalisme català. Tasca revolucionària en el sentit d’agressió a l’Estat enemic. Queia damunt els rengles catalanistes l’obra malsana de la perversió política. Els patriotes catalans o eren uns escollits esdevinguts buròcrates, o eren uns homes de bona fe en els quals pesava el castrament. D’aquests rengles radicals del nacionalisme sorgí el crit de revolta. Avui hem guanyat ja una victòria. Hom no troba un patriota que de bona fe cregui en l’eficàcia electoral. I molt reneguen del temps perdut sota les ombres enigmàtiques de les «corbes» que suggeria la farsa política. Una divisa clara i concreta s’escriu a l’ànima de cada patriota: la nacionalització i l’acció directa.Reconeixem –nosaltres més que ningú– que la tasca de nacionalització a fer és immensa. Però això no vol dir que ens haguem de reduir a aquesta feina solament o fer aquesta i dedicar-nos alhora a feines electorals. Som partidaris de catalanitzar el nostre poble; però també de preparar el nostre poble per a les batalles definitives. Al marge d’aquesta obra de preparació, acceptem totes les variants de matisació política o social o de tasca que reintegri la raça a son ésser veritable.Mentre la política evolucionava ben desimboltament, els elements catalanistes radicals fèiem la nostra obra catalanitzadora. Mentrestant, nosaltres abominàvem d’aquelles elucubracions que ofegaven el veritable patriotisme i refermàvem la nostra fe que sols una bandera integralment nacionalista i una solució radical eren possibles en el plet de la nostra reivindicació nacional. Tard o d’hora, la política evolutiva –millor dit, oportunista– ha fallit. I en fallir aquesta política, era ben evident que nosaltres havíem de prendre la paraula. Precisament si algun retret es pot fer al nucli radical del Catalanisme és que creient com creiem en la ineficàcia dels evolutius, el nostre deure era iniciar amb temps la feina que tot just ara comencem. Per això el primer obstacle que trobàvem era trencar aquesta tradició de senectut que occia la joventut catalana i donar al nostre moviment una matisació –interna i externa– que estigués completament d’acord amb l’acció revolucionària que s’anava a emprendre.I aquesta és la nostra propaganda que fem i creiem que hem de continuar mentre ens sia possible. Massa que arribaran les hores silencioses i el treball obscur. Aixà ho sabem per endavant, i encara que nosaltres –alguns, poc o molt, hem caminat pel camí del sacrifici– siguem un xic neòfits en la feina nova, ens sobren els bons consells dels que no tenint fe en l’eficàcia del sacrifici i, cosa que és pitjor, no veient-se amb cor de sobrepassar-lo, pertorben una acció patriòtica que al cap i a la fi els primers de tocar-ne les desagradables conseqüències serem nosaltres.Nosaltres creiem que cap nou diputat nacionalista català dirà res més que ço que el nostre Macià ha dit ja al Congrés de Madrid. No obstant això, hi ha patriotes que els costa abandonar els estris electorals. Això ens és ben comprensible, perquè en els nuclis catalanistes hi ha homes que han seguit una carrera civil i no la deixaran penjada a la figuera per un vaitot revolucionari. Això sí que és el que nosaltres creiem extemporani i inadaptat a l’estat actual del nacionalisme. Això de fiar-se novament de l’èxit de nous debats parlamentaris sobre el plet català, sí que ho considerem ineficaç. La cara de sorge no la fem nosaltres. La cara de sorge la farà l’home que com un nou O’Donnell s’asseurà als escons representatius de la perifèria espanyola.Cada dia que passa, refermem més la nostra fe en la feina d’organització que venim realitzant. El nostre revolucionarisme ni s’acaba en pures manifestacions externes, ni és una pretensió absurda d’un monstruós dinamisme.Som revolucionaris senzills, sense intencions pregones. L’arnor a la llibertat de la Pàtria ens mena per aquest camí. Aspirem donar la batalla a l’enemic, com tots els pobles en guerra donen les batalles; però sabem també que abans d’arribar a les grosses batalles potser caurem abans per les cantonades. L’enemic és possible que hagi canviat de tàctica. Ara deixa fer. I nosaltres som partidaris de fer les coses evitant tots els obstacles possibles. Les hores angunioses de lluita cruenta i despietada arribaran inevitablement. Quan les nostres testes s’esclafin pels empedrats o caiguin pels camps, dessota la blavor del nostre cel, ens pensem que la nostra faç no serà precisament semblant el rictus sever d’un sergent de caserna espanyola.Els nostres amables compatricis –gramàtics, geògrafs, polítics, amb to doctoral i enciclopèdic– ja ens faran la maqueta llavors.
Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

Els Herois

Herois de 1714! Al fossar de les Moreres, hi són soterrades les cendres dels darrers herois de la Pàtria.La Pàtria Catalana, de llavors ençà no ha tingut més herois no ha tingut més màrtirs -podríem dir que no ha tingut més homes- que per sa alliberació així es duguessin.Damunt les seves cendres trepida la Ciutat, el cap de la terra irredenta.Catalunya treballa, Catalunya és rica; però Catalunya en dos-cents anys no ha tingut herois per a sa dignitat civil.On és la joventut heroica de Catalunya? No n’hi ha. No hi ha joventut heroica, perquè no hi ha hagut homes que li assenyalessin el camí. A Catalunya sols hi ha polítics.Uns politics que han escrit per cas:L’exemple dels catalans de 1714, l’hem de venerar amb patriòtica devoció; però no l’hem de seguir. És la Pau i no la violència que fa grans els pobles.Com si quan Catalunya serà, no es deurà a la sang generosament vessada, que haurà reflorit en la reconquesta espiritual de la terra i reflorirà -no en tenim cap dubte- en la reconquesta material.Com si els polítics que això escriuen no arribessin a ésser també per l’esforç anònim i generós dels que creuen en l’eficàcia del sacrifici.I com si totes les coses de la terra no es deguessin al doler, no haguessin de passar per un dolor heroic abans d’arribar a la plenitud de sa perfecció.Però a Catalunya, hem dit que sols s’imposaven els politics.I les joventuts d’esquerra han copiat també la faisó de les de dreta.S’ha censurat l’escola de la Lliga i no s’ha sabut crear l’escola de l’acció recta, l’escola veritablement extremista.Perquè els nostres joves polítics ja saben prou bé que no han d’acomplir el deure que l’ideal els imposa.I així hi ha joventuts que mengen i es passen la vida en la mansuetud d’un bou.Doncs bé, jo us demano a vosaltres, joves nacionalistes radicals, que sigueu heroics, una sola vegada, per Catalunya; us demana que blasmeu de la política, que foragiteu la política. Vosaltres ja sabeu que Catalunya no serà salvada per la política, com sabeu que la política no ha salvat cap ideal social ni patriòtic i per tant no ha salvat cap poble de la terra en lluita nacionalista.
Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

Clarors d'Alba

La rella ha remogut la terra erma i els sembradors llancen la llavor redemptora.Lentament es va fent el camí.I ara un, ara l’altre, van sumant-se els patriotes a l’exèrcit alliberador.La paraula ja s’ha dit: acció, no precipitació. Fermesa i esperança, que tota cosa és difícil en començar-la.Anem avançant en la via santa, inexorablement victoriosa.En el silenci el nostre fervor aixecarà onades. Heu capit la immensa valor revolucionària que tenia cada un de vosaltres, patriotes?Doncs que cada un faci el que li pertany.Ara la responsabilitat de la sort de la Pàtria és de cada un de nosaltres.Cada un la seva feina; cada un ferm en el seu lloc.No cal impacientar-se; massa que vagarà exercir la màxima energia.Hem obtingut ja una victòria.Hem esborrat unes paraules inútils: «El catalanisme que mai ha treballat a l’ombra.»En la quietud i en el silenci, sota el parpelleig de l’estelada farem la nostra obra.I un dia vindrà que les nostres ànimes esguardaran ansioses els raigs rogencs de l’albada.Aquell dia donarem l’adéu-siau a una pila de coses en les quals Catalunya s’ha intoxicat.Dia gloriós en què els patriotes ens llevarem les gorres militars i caurem de genolls en albirar a les muntanyes el flameig de la primera foguera i el primer terròs xop de sang!Trencarem un empatx de «seny»; però Catalunya serà Catalunya per sempre.Amunt els cors, joves legionaris de l’eterna Catalunya!
Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

Demà

Nosaltres som la terra. I la volem, la mare,Ben nostra... ¡per a nosaltres, de la muntanya al pla!–Prudents! Som la canalla. Som els esclaus encara,Però tenim un dia –el nostre– el de demà.(D. Ruiz. El dia dels homes de fang)
Sí. El demà serà nostre. Nostres són l’ahir i avui mateix. Que riguin! Que es mofin! Que blasmin! Els que vinculin l’obra total de la redempció amb els discursos i amb les polèmiques erudites i assenyades. Una paraula resumeix totalment les seves actuacions patriòtiques: Política.Una altra paraula defineix la nostra: Sacrifici.Heus aquí, catalans fidels a la Pàtria, les divises ben clares i ben concretes. La política no obstant, ha vingut ratificant els camins fressats pel sacrifici. Estat Català, denominació política a la fi, segellarà al final l’anonimat heroica. Hi ha sector que cada dia guanya una bandera o un casinet de barriada. Perfectament, perquè abans aquesta bandera ha estat nostra. Un dia vindrà que la pròpia bandera esdevindrà triomfant i la passejaran triomfants uns cavallers honorables de la futura Legió d’Honor de Sant Jordi. Seran els polítics. Però la política a Catalunya, com a tots els pobles de la terra, s’escriu al marge de la història. La política no ha fet triomfar ni una nació esclava, ni una classe social. Quan se’ns acosti prop nostre una vocació política, traguem-nos el barret i acomiadem-nos atentament, com un home fa en deixar pietosament un cadàver a la darrera estada. La política és un militarisme civil. I com ell, és necessari a mitges. Abans que Talleyrand o Thiers o Napoleó Bonaparte, Camil Desmoulins cantant «La Marsellesa» vers el patíbul,Abans de Collins o Griffith –si a Irlanda són possibles els polítics– Sir Roger Casemend zigzaguejant el cos inert de la forca estant. Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: «La nostra arma és el nostre propi dolor.»El mèrit que reconeixem a Prat de la Riba, és el seu treball silenciós en l’esforç de la renaixença nacional. En canvi, la seva política ha fallit; com falliran també totes les orientacions que dimanin de la seva orientació política.Els utopistes primer, els idealistes i els somniadors després, són l’avanguarda dels exèrcits alliberadors. Inútil assenyalar camins a seguir. Els homes de la terra, els fills de la terra, no seguiran altre camí que el que dicta la veu de la sang. Serà acomplert el fet inexorable. Ni es detura l’aigua del riu enmig del temporal, ni es mata l’olivera serrant-la prop d’arrel. Un dia qualsevol vindrà que l’aigua correrà tranquil•la i juganera, i sota la blavor del cel, al caire del marge, el vent fimbrejarà un rebrot d’olivera recent florit: l’esperit pur dels patriotes radicals és l’esperit que està en més pregon contacte amb la naturalesa.És un esperit pur i senzill, perquè té el do de la natural efusió. Surt dels cercles centrals de la unitat circumferèncica. Tot l’altre són les darreres vibracions. Són notes marginals al fet viu i palpitant de l’alliberació. Per això la política catalana ha hagut de caminar pel camí fressat pels apolítics. D’una a una ha anat ratificant les posicions.La Lliga Regionalista, tot fent un maquiavèl·lic retrocés, ha hagut –per altra banda– de llançar al camp de la reivindicació nacional tot el gros del seu exèrcit per privar que les posicions les ocupessin els iconoclastes. Serà endebades. Un sol patriota pot llançar en un magne gest heroic totes les combinacions per terra.Per això diem que el demà serà nostre, com ho era l’ahir, com per això tots els sectors nacionalistes han d’anar agafant les banderes que nosaltres deixem per un més enllà.
Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

I Foc En Tot El Front!

Foc a l’ala dreta, s’ha dit. Sí, però també foc a l’ala esquerra i foc en tot el front. Ara és el bisbe burocràtic, ara el polític o el pretès polític, que cerca la seva posició social fent d’actor antinacionalista. Ara el foc dimana des de la «Gaceta» estant; ara ve d’un rebost en funcions de cuarto de banderas. I així les escomeses sovintegen, confirmant-se la realitat una vegada més: que l’enemic serà tot un en l’atac i potser nosaltres no serem tots a la defensa.Cal que tots els elements directors del Nacionalisme Català reflexionin davant l’hora present.I cal, també, que tots els patriotes vegem la nostra respon­sabilitat.De cada un de nosaltres depèn l’èxit o la derrota. Ja no po­drem dir: la culpa és d’aquell o d’aquells. Ara la culpa serà nostra.A l’ofensa a la nostra llengua, a la disposició contrària als interessos de Catalunya, al menyspreu qualsevulga de la nostra dignitat nacional, hi hem de respondre sempre en conjunt, perquè l’ofensa no serà feta a un sector o una variació de la nostra raça; sinó a la seva totalitat.I els atacs del front enemic, no obeeixen a un fons simple­ment polític. Se’ns ataca per diferenciació de caràcter nacional; per irreductibilitat patriòtica; per odi essencialment enemic. Se’ns ataca perquè ells pertanyen a la seva Pàtria i nosaltres a la nostra Pàtria. I és que damunt d’ells i nosaltres cau fatalment l’obra inesborrable de la Naturalesa, creadora dels més formidables ele­ments alliberadors que són la tradició i l’etnografia.Un crani d’Àvila, no serà mai com un de la plana de Vic.L’Antropologia parla més eloqüentment que un canó del 42.Si ells i nosaltres féssim renúncia mútua de la nostra volun­tat nacional, no podríem.Malgrat tot, pesaria inflexible la variació ètnica.Per això en aquestes lluites d’alliberament nacional, pesa tan poc la política.La política duta en aquests casos fins amb extremada since­ritat, no és res més que un aperitiu.Queda sempre al marge de la batalla decisiva.Per això nosaltres declinem la nostra condició de combatents vers les organitzacions d’una acció directa.Hem de respondre sempre als atacs enemics en tot el front.Front únic en la tasca nacionalitzadora i front únic en l’acció determinativa.L’exèrcit de la Pàtria aprèn del toc de clarí, vacil·lant i in­segur i dóna el seu primer pas tot desplegant la flamejant bandera barrada amb l’estel guiador.És un pas d’infant; però beneit siga aquest primer pas donat vers el camí dreturer de l’esperançada victòria.Patriotes! Ja tenim l’Estat Català. Ja tenim bandera que ens cobricelarà a tots en la batalla. Però, també, si tots no hi fóssim, sols nosaltres, I els nacionalistes radicals enrotllaríem la bandera i faríem el quadre.L’exèrcit de la Pàtria ja no pot ésser més un ridícul exèrcit d’interventors. Ahir proposàvem el «volem»; avui el «volem» anem a executar-lo. Fe en la Pàtria, joventuts catalanes!
Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)