RAFAEL CASANOVA I COMES

Rafael Casanova i Comes (* Moyá, 1660 – † Sant Baudilio de Llobregat, 3 de maig de 1743) va ser advocat, conseller en cap de Barcelona i capdavanter austriacista espanyol durant la Guerra de Successió Espanyola.

Primers anys

En el moment del seu naixement, els Casanova gaudien d'una sòlida posició econòmica. Propietaris de finques i terres, es dedicaven al comerç del gra i la llana. La família tenia una llarga tradició de participació en els assumptes públics. Francesc Casanova (avi) va ser Capità de la Santa Unió i va lluitar contra els bandolers, i Rafael Casanova (pare) va ser cap del somatén del Moianés (1650), conseller de la població (1652), sotsveguer de Moyá i el Moianés (1659) i, poc abans de la seva mort (1682), alcalde real de la vila. Rafael Va estudiar Dret en l'Estudi General de Barcelona, professió que va exercir fins a ser escollit tercer conseller del Consell de Cent de Barcelona durant la Guerra de Successió Espanyola (1702–1713). En 1696 s'havia casat amb Maria Bosch i Barba.

Càrrecs ocupats

El 25 de gener de 1706, per mort del conseller tercer de Barcelona, Jacint Lloreda, va correspondre a Casanova ocupar el càrrec. Un any més tard, el 6 de febrer de 1707, el archiduque Carlos li atorga el nomenament de ciutadà honrat (ciutadà honrat), un títol honorífic ambicionat per les famílies acabalades catalanes no pertanyents a la noblesa. Amb aquest títol va assistir a les sessions del Braç Real (Braç Reial) de la Junta de Braços (Junta de Braços), inaugurada a Barcelona el 30 de juny de 1713. Entre les primeres mesures adoptades, el 11 de juliol de 1713, la creació de la Junta Secreta, composta per cinc persones destinada a estudiar les propostes emeses pel tinent mariscal Antonio de Villarroel, cap de les forces austracistas a Catalunya. Un d'aquests cinc membres seria el propi Rafael Casanova.

Guerra de Successió Espanyola

La Guerra de Successió Espanyola, després de la mort sense descendència de Carlos II d'Espanya «el Fetillat», va donar lloc a una guerra civil a Espanya entre els partidaris del Archiduque Carlos i Felipe de Anjou (fet i fet, Felipe V d'Espanya). Després de la signatura del Tractat de Utretch es reconeixia a Felipe de Anjou menjo rei d'Espanya. No obstant això, en la Corona d'Aragó no es van acceptar els termes del tractat, doncs al febrer de 1706 s'havia coronat al Archiduque Carlos a Barcelona com Carlos III d'Espanya. Per això es va prestar resistència al nou monarca, a la qual aquest va respondre en 1713.

En el lloc de Barcelona

El 25 de juliol de 1713 les tropes de Felipe V comencen el lloc de Barcelona i les defenses de la ciutat resisteixen. El 30 de novembre de 1713, Casanova és nomenat Conseller en cap de Barcelona, la màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia afegit el grau de coronel dels «Regiments de la Coronela», la milícia ciutadana, que era el component més nombrós de la guarnición que defensava la ciutat, així com el títol de cap militar de la plaça. Rafael Casanova va animar a la tropa amb les següents paraules: Senyors, fills i germans: avui és el dia que s'han d'acordar del valor i glorioses accions que en tots temps ha executat la nostra nació. No digui la malícia o l'enveja que no som dignes de ser catalans i fills legítims dels nostres majors. Per nosaltres i per la nació espanyola barallem. Avui és el dia de morir o vèncer. I no serà la primera vegada que amb glòria immortal fos poblada de nou aquesta ciutat defensant el seu rei, la fe de la seva religió i els seus privilegis. Un any més tard, la situació de la plaça era desesperada a causa de la manca d'aliments i pólvora i a la gran quantitat de ferits. Encara així, les defenses van resistir els assalts del 12, 13 i 14 d'agost, en els quals Casanova va estar present. Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de les forces borbòniques, va proposar la rendició el 3 de setembre. Casanova, remarcant l'estat en quin es trobaven i anunciant que la reserva de pólvora no cobria sinó les necessitats de dues o tres dies, va exposar en l'assemblea de la Junta de Braços la conveniència de gestionar un armisticio de dotze dies. Aquesta proposta no va ser compartida per la majoria de membres de l'assemblea i la lluita va continuar.

Fugida i perdó real

El dia de l'assalt final de les tropes borbòniques, el 11 de setembre, Casanova es va presentar en la muralla amb l'estendard de Santa Eulalia, venerada pels barcelonins, per a donar ànims als defensors (segons una tradició, l'estendard de Santa Eulalia només podia treure's en el moment que Barcelona corregués un gran perill). Durant l'assalt va ser ferit per una bala en la cuixa. Amb l'ajuda d'un metge va ser traslladat al col·legi de la Mercè, va falsificar un certificat de defunció, va fer desaparèixer dels arxius els papers que ho involucraven, va delegar en altre conseller la capitulació i va sortir de Barcelona disfressat de frare. Va guarir de les seves ferides amagat en una finca del seu fill, en Sant Baudilio de Llobregat. En 1719 va ser perdonat pel rei borbón Felipe V i va tornar a exercir com advocat fins a 1737, any en quin es va retirar. Va morir deu anys més tard en Sant Baudilio de Llobregat. A l'edat de 83 anys.

Homenatges pòstums

La figura de Rafael Casanova va ser recuperada en el segle XIX per intel·lectuals i polítics de la Renaixença com símbol de la lluita per les llibertats de Catalunya. Suprimida pel franquisme, la gesta del 11 de setembre es va recuperar en 1976, com Festa de Catalunya.La seva figura s'ha convertit en un símbol per al catalanisme. Davant la seva estàtua s'efectua una ofrena floral el Dia de Catalunya (Diada). Alguns sectors defensen que l'actuació de Casanova va significar l'inici d'una sèrie d'esdeveniments que situen a Catalunya com salvadora d'Espanya. Aquesta postura és fortament criticada per altres sectors, qui consideren que la batalla mai es va donar i que tot és un mite creat, en part, pels independentistes que busquen un heroi per a fonamentar el fervor del poble.