FRANCESC CAMBÓ I BATLLE

Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947) fou un polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, i ministre en diversos governs espanyols.

Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner.

Francesc Cambó va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1901, va fundar la Lliga Regionalista de Catalunya, i fou elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser elegit diputat per Barcelona el 1907, però va ser derrotat el 1910.

Cambó va propugnar l'Estatut d'autonomia per resoldre el problema català, tot i que va acceptar la Mancomunitat com a solució de compromís.

Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, Cambó va esdevenir el principal líder de la Lliga Regionalista. Va arribar a ser ministre en dos governs espanyols conservadors: el 1918 va ser nomenat ministre de Foment, i el 1921 de Finances, en ambdós casos amb Antoni Maura com a president del govern.

No va aconseguir l'acta de diputat en les eleccions generals espanyoles del 1931, les primeres convocades dins el nou regim de la Segona República Espanyola nada a les eleccions municipals del 14 d'abril del mateix any, aquest fet accelera la seva marxa a l'estranger. Va entrar altre cop al parlament el 1933, però no el 1936. En esclatar la Guerra civil espanyola, es trobava a l'estranger. Malgrat no estar inicialment a favor dels militars revoltats, va acabar ajudant el cop d'estat dirigit pel general Franco amb importants recursos econòmics, pel temor que s'establís una República d'esquerres si guanyaven la guerra els republicans.

Després de la guerra, va viure a Suïssa, els Estats Units i l'Argentina, on va morir el 1947.

Cambó també va fer de mecenes de nombroses activitats artístiques i culturals. Destaca la creació, el 1922, de la Fundació Bernat Metge, que ha traduït al català nombrosos textos clàssics grecs i llatins, i la Fundació Bíblica Catalana, que va traduir la Bíblia completa al català, a partir dels textos originals. Crea també la Fundació Cambó de la Sorbona de París. El seu mecenatge el porta a finançar obres com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. A la seva mort gran part de la seva col·lecció de pintura la va deixar a la ciutat de Barcelona, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya, la finalitat amb crear la que va crear la col·lecció fou per ajudar a completar les col·leccions públiques catalanes, una cinquena d'obres amb una important presència d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929, algunes de les peces de la col·lecció estan i al Museu del Prado de Madrid.