GUIFRÉ EL PILÓS

Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” (c. 840 - 897) fou Comte de Barcelona, Comte d'Osona i Comte de Girona (878 - 897); també Comte d'Urgell i de Cerdanya (870 - 897); i també Comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França; com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, doncs ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”.

L'assassinat del comte visigot Sunifred, pare de Guifré el Pilós

Després de l'execució del cavaller franc Bernat de Septimània el 844, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a un cavaller visigot, Sunifred I d'Urgell, comte d'Urgell i de Cerdanya i pare de Guifré el Pilós. Aquest hagué de prosseguir la lluita contra Guillem de Septimània, fill del decapitat Bernat, i el seu aliat Pipí II d'Aquitània, mentre l'any seguent aturava la Ràtzia musulmana del 845. El 848, Guillem de Septimània s'apoderà del Comtat de Barcelona i del d'Comtat d'Empúries, capturant a Sunifred I d'Urgell i a Sunyer I d'Empúries, als qual féu executar.
L'estiu del 849 Carles el Calb contraatacà i envaí l'Aquitània. Pipí II d'Aquitània i Guillem de Septimània varen fugir, i Carles va investir al franc Aleran com a comte de Barcelona, d'Empúries, de Rosselló i marquès de la Septimània, al cavaller Guifré I de Girona l'investí comtate de Girona i de Besalú, i al cavaller Salomó comte de Cerdanya, d'Urgell i de Conflent.

Guifré «el Pilós», comte d'Urgell i Cerdanya

Està documentat que Salomó fou comte d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent fins el 868, any a partir del qual desapareix de la documentació. També està documentat que el 873 Guifré el Pelós s'intitulava comte, i per documents posteriors, que s'intitulava comte d'Urgell, comte de Cerdanya i comte de Conflent, els mateixos comtats que havien estat en mans de Salomó. Però el què no està documentat és ni quan, ni perquè, ni com, Guifré el Pilós es feu amb aquestes terres.
La Llegenda de Guifré el Pilós sosté que magnats francs havien assassinat a Guifré d'Arria, pare llegendari Guifré el Pilós, fet que coincideix amb la realitat, doncs Sunifred d'Urgell, l'autèntic pare del Guifré el Pilós, fou assassinat pel magnat franc Guillem de Septimània. Després la llegenda continúa explicant que el comtat de Barcelona havia estat usurpat per un magnat franc anomenat Salomó, i que quan Guifré el Pilós retornà a Barcelona, va matar al comte intrús Salomó i recuperà el comtat de Barcelona. Els fets coincideixen parcialment amb la llegenda, doncs hi hagué un noble franc anomenat Salomó, que era comte, no de Barcelona, sinó d'Urgell, i que el 868 desapareix de la documentació històrica, sent suplantat per Guifré el Pilós.
L'historiador Ramon d'Abadal descartà que Guifré el Pilós assassinés a Salomó, comte d'Urgell, Cerdanya i Conflent, així com que Guifré el Pilós ocupés violentament els comtats; la documentació constata que el 868 el comte Salomó desapareix de la documentació històrica, i que l'agost del 871 apareix Miró el Vell, germà de Guifré el Pelós, com a comte de Conflent; del 873 hi ha un altre document on Guifré el Pilós apareix intitulant-se comte, i poc després n'hi ha un altre on s'especifica que és comte d'Urgell i Cerdanya. Ramon d'Abadal suggerí a la mort de Salomó, els comtat d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent haurien quedat vacants, i que Guifré i el seu germà Miró haurien estat investits legalment pel rei Carles II de França; donades les evidències documentals, la investidura s'hauria d'haver produït entre el 868 i el 871; amb aquestes dades proposà que això s'hauria esdevingut a l'assamblea d'Attigny, convocada pel rei de França el juliol del 870, i que en aquella assamblea seria quan Guifré el Pilós hauria rebut el nomenament com a comte d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent. Acte seguit i segons l'historiador Josep Maria Salrach i Marès, Guifré el Pelós hauria associat al seu germà Miró el Vell al govern del Conflent.

La revolta del comte franc Bernat de Gòtia

El 865 el rei Carles II de França havia investit com de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes al magnat franc Bernat. Però el setembre del 877, aprofitant la marxa del rei a Itàlia, es va produir una rebel•lió general dels nobles francs en contra de la política del rei; la gran coaliació de magnats francs l'encapçalaren Bosó V de Provença, Bernat Plantapilosa, l'Abat Hug de Nèustria i Bernat de Gòtia. Alertat de la rebel•lió, Carles II de França decidí retornar als seus dominis, però morí el 6 d'octubre de 877. Tot i així però, els rebels continuaren lluitant contra les tropes fidels al fill del rei, Lluís II de França.
Guifré el Pilós i el seus germans Sunifred i Miró el Vell restaren fidels al fill de Carles II de França i disposats a combatre la rebel•lió avançaren per la Septimània on eliminaren als nobles fidels a Bernat de Gòtia, unint les seves tropes a les del vescomte Lindoí de Narbona; el comte Guifré el Pilós i el vescomte Lindoí debastaren les terres de Bernat de Gòtia, n'ocuparen els castells i expulsaren de les esglésies els sacerdots addictes al rebel Bernat de Gòtia . Finalment el bisbe Hicmar de Reims va persuadir als cabdills Bosó V de Provença, l'Abat Hug de Nèustria i Bernat Plantapilosa per tal que abandonessin la rebel•lió, que tant sols fou mantinguda per Bernat de Gòtia amb el recolzament del seus familiars. Lluís II de França, fill i successor del difunt rei Carles, fou coronat el 8 de desembre de 877 i poc després les tropes lleials al rei va aconseguiren sotmetre als familiars de Bernat de Gòtia.

Lleialtat als Carolingis. Guifré el Pilós comte de Barcelona i Girona

L'11 d'agost del 878 es reuní el concili de Troyes convocat pel papa Joan VIII. En aquesta concili hi foren presents els bisbes de Barcelona, de Girona, d'Elna i d'Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. Les primeres sessions del concili foren dedicades a qüestions d'ordre religiós, i el 7 de setembre del 878 es féu la solemne coronació del nou rei Lluís II de França, que ja havia estat consagrat l'any anterior. Els Annales Bertiniani recullen que després seguiren les sessions polítiques i l'11 de setembre del 878 es repartiren els honors (propietats) del derrotat Bernat de Gòtia: Barcelona, Rosselló, Narbona, Besiers, Nimes i Magalona. Els principals beneficiaris foren potentats francs, però els Annales també assenyalen que hi hagué «d'altres disposats secretament», dels qui no concreta el nom.
L'historiador Léonce Auzias sosté la teoria que entre aquests «d'altres disposats secretament» hi hauria Guifré el Pilós, que va rebre Barcelona i Girona, i el seu germà Miró el Vell, que va rebre Rosselló; fonamenta la seva teoria en el fet que poc després del concili de Troyes són aquests qui apareixen com a detentors d'aquests comtats.
Josep Maria Salrach i Marès coincideix amb la teroria que senyala a una investidura legal, i puntualitza que de la mateixa manera que quan Guifré va rebre els comtat d'Urgell i Cerdanya va cedir l'administració del pagus de Conflent al seu germà Miró, en aquesta ocasió hauria cedit el pagus de Besalú al seu altre germà Radulf; així mateix Guifré el Pilós cedí l'abadia d'Arles al seu germà Sunifred, i el bisbat d'Elna al darrer germà, Riculf. Tant Ramon d'Abadal com Josep Maria Salrach coincideixen doncs a acceptar la teoria de la investidura legal de Guifré el Pilós, assenyalant que seria la recompensa que el rei Lluís II de França, fill de Carles II de França, atorgà a Guifré i a Miró per haver-se mantingut lleials a la dinastia Carolíngia durant la revolta dels magants francs.
Ja fos violentament o a través d'una investidura formal, després del 878 els dominis de Guifré abastaven d'una banda una àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- i de l'altre una àrea costanera -Barcelona i Girona-; al llarg del segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, aquestes dues zones s'havien mantingut separades i regides per comtes diferents; la raó es devia al fet que n'impedieb la comunicació les centrals formades per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de la revolta d'Aissó.

En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s'hi registra un fort corrent d'immigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d'haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d'alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes.
Davant d'aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d'Urgell, i el pagus de Berga -l'actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d'Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l'antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d'Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d'haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l'Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d'ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l'expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d'Osona, Guifré, havent-s'hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d'exercir-hi les funcions comtals en absència del comte.

La fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses

En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d'Urgell, ara bé, a l'àrea central, va ser necessari restaurar la seu d'Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l'arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l'arxipreste Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d'Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d'Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l'antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l'actual Vic. Dins de la reorganització eclesiàstica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d'Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d'homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d'elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Simple un privilegi d'immunitat respecte del govern dels comtes per a l'abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d'una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d'haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró II de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

Els comtes de la Gòtia i la crisi de la monarquia franca

Seguint la tradició dels comtes de la Marca Hispànica d'ascendència visigòtica, els comtes Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d'Empúries Delà i Sunyer II acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol•licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s'alçaren mai contra els carolingis, evitaren d'implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s'uniren a l'expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrere, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l'assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana.
Per tot això, els comtes de Barcelona rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898), com demostra el fet que deixaren de seguir durant el seu regnat la cronologia dels monarques francs, però tampoc no s'alçaren contra l'usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Simple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l'actuació irregular del prevere Esclua.

El 886, aprofitant l'absència de l'arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s'hi féu consagrar bisbe d'Urgell, diòcesi d'on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l'aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d'Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l'obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d'Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d'Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolità Teotard de Narbona, d'acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d'Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l'accés a la seu d'Urgell-, amb l'erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l'antiga seu d'Empúries, existent fins a la invasió àrab.

Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d'Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l'amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d'Esclua; a més, per l'interès dels comtes en l'existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d'ací l'actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l'erecció d'uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d'Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d'Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei.
Davant d'aquesta situació, els comtes d'Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d'intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d'Odó i n'obtingueren uns preceptes que, al comtat d'Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l'arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l'assistència dels arquebisbes metropolitans d'Arles, Ais de Provença, Embrun, Ate i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s'hi una condemna a les usurpacions d'Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d'haver col•laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d'Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l'encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d'Empúries.

La crisi eclesiàstica va cloure's definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus legítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l'arquebisbe Teotard. De tot l'afer, només va restar-ne, temporalment, l'existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.
L'afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d'altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d'Empúries i, encara, pel seu interès propi d'afirmar la situació d'Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d'acatament a aquest monarca, d'ací que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre's, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il•legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l'intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pipí el Breu-; aquests sobirans, d'haver-se trobat amb un afer d'aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d'Ingobert d'Urgell (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l'actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l'absència de delegats del sobirà permeté la deposició d'Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

La mort de Guifré el Pilós lluitant contra l'Islam

El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població. La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat.
Davant l'avenç cristià els governadors musulmans de Ath-Thaghr al-Alà decidiren fortificar tota les ciutats de Làrida, Balagui i Muntsu. La fortificació de Lárida, ambicionada pel comte Guifré, fou vista com una provocació i el comte va atacar la ciutat governada pel valí Ismaïl ibn Mussa, de la família dels Banu Qasi. El Setge de Larida (884)però no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants. El valí Ismaïl ibn Mussa fou succeït per Lubb ibn Muhammad ibn Lubb ibn Mūsà al-Qasawī; aquest llançà la ràtzia islàmica del 897 contra els territoris de la Gòtia, i el comte Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897, segurament a la batalla de Valldora (Solsonès).
Les seves despulles romanen al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

El Pare de la Pàtria

L'anàlisi de la figura històrica de Guifré el Pilós no pot ser deslligada de la mitificació que en feren els reis d'Aragó del llinatge del comtes de Barcelona. Així en la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380), la genealogia encarregada pel futur rei Joan I d'Aragó «el Caçador», s'atorga a Guifré el Pilós el títol de Pare de la Pàtria (Pater Patriae). El títol de Pater Patriae és d'origen romà i fou un honor concedit pel Senat de Roma a Ròmul, fundador llegendari de la ciutat, a Marc Furi Camil, considerat el segon fundador de la ciutat, i alguns pocs emperadors romans més. I amb aquest títol els antics reis d'Aragó honoraren la memòria de Guifre el Pilós fins a mistificar-lo en la Llegenda medieval de Guifré el Pilós com a destacat lluitador contra l'Islam i pare de la pàtria. La llegenda medieval fou recollida durant el Renaixement, vivificada de nou durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, i finalment rescatada de l'oblit durant la Renaixença. Paral•lelament la Llegenda de les quatre barres de sang del valencià Pere Antoni Beuter, recollida el 1551 i divulgada arreu, el feia caure ferit mentre lluitava contra els normands al servei del rei de França, explicant que davant la petició del comte perquè el rei li donés un escut d'armes, aquell es mullà els dits amb la sang del comte i els passà per sobre l'escut daurat, donant lloc al que seria considerat posteriorment l'escut de Catalunya.

Al costat d'aquesta visió mítica i llegendària, s'analitza la figura del Guifré històric, interpretant-lo com un magnat got que al servei de l'Imperi Carolingi aprofità el col•lapse del poder reial per bastir-se un domini propi. La visió del Guifré mític, pare de la pàtria i creador de Catalunya té origen en la Gesta Comitum Barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l'inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditària dels comtats, se sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina.
Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila: «si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d'un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d'altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)».
Continúa Ferran Soldevila dient que: «Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l'habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l'Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d'altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l'àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d'Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l'assoliment de la independència dels comtats».