RAMON LLULL

Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316), també conegut com Raimundo Lulio en castellà, Raimundus o Raymundus Lullus en llatí i Raymond Lully en la tradició anglosaxona, va ser un rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg i missioner mallorquí del segle XIII. És considerat un dels creadors del balear literari i un dels primers a fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, científics i tècnics, a més de textos novel·lístics.També va escriure en llatí, àrab i occità.

Laic pròxim als franciscans (podria haver format part de l'orde tercer dels framenors), va ser declarat venerable i el seu procés de beat està en marxa. No obstant això, és conegut popularment com a beat Ramon Llull, tot i no haver estat beatificat.

Conegut al seu temps amb els sobrenoms d'Arabicus Christianus (àrab cristià), Doctor Inspiratus (Doctor Inspirat) o Doctor Illuminatus (Doctor Il·luminat), Llull és una de les figures més fascinants i avançades dels camps espiritual, teològic i literari de l'edat mitjana. En alguns dels seus treballs va proposar diversos mètodes d'elecció que van ser redescoberts al segle XVIII per Nicolas de Condorcet.

Va ser escriptor, cabalista, divulgador científic, missioner, teòleg, ermità franciscà, i molt més, i va deixar una obra ingent, variada i de molt alta qualitat escrita en occità, català, àrab i llatí. Se li atribueixen obres d'Alquímia.

Del naixement a la «conversió a la penitència»

Llull va néixer a Palma, a Mallorca, poc després que Jaume I conquerís l'illa. No se sap la data exacta del seu naixement, però devia ser entre el final del 1232 i el començament del 1233. Era fill de Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, una família acomodada probablement de la noblesa catalana. No se sap gaire més sobre la seva joventut, tret que el 1257 es va casar amb la jove Blanca Picany, que li va donar dos fills: Domènec i Magdalena.

Abans de casar-se, el jove Llull va ingressar a la cort del rei Jaume en qualitat de patge. Els reis aviat van ser conscients de la brillant intel·ligència del noi i el van convertir en preceptor de l'infant Jaume, fill de Jaume I.

El seu ascens a la cort va ser meteòric: va ser successivament senescal i majordom de palau del futur Jaume II.

Durant els seus anys a la cort, Llull va portar una vida mundana, llicenciosa i alegre. Gaudint de tota mena de luxes amb una gran ostentació, va tindre relacions amoroses amb diverses donzelles, i fins i tot adulteris declarats. Sovint s'ha exagerat aquesta faceta de Llull per, en comparació, exaltar la seva posterior conversió mística, però la veritat és que no era ni més ni menys donat als excessos hedonístics que la resta de cortesans del seu temps.

Durant aquest període l'obra de Llull es redueix a cançons d'amor picaresques i divertides, en occità, aptes per ser cantades pels trobadors. D'aquestes peces no se n'ha conservat cap, però va aprofitar les tècniques retòriques i prosòdiques de la poesia en la seva producció posterior.

Cap al 1263 experimentà un canvi radical en la seva vida arran d'una sèrie de cinc visions de Crist crucificat. La profunda impressió que li va causar aquesta visió extàtica el va portar a vendre's les propietats i el patrimoni per avançar l'herència a la seva dona i els seus fills, a qui va abandonar perquè havia sentit la crida de Déu per dedicar-se a la predicació.

La seva etapa de formació teològica i moral va durar fins al 1275. Durant aquests anys Llull va tenir la convicció que el Senyor li demanava anar a les terres musulmanes a estendre la doctrina cristiana. Va aprendre àrab gràcies a un captiu sarraí que també li va ensenyar la lògica d'Al-Gazzali. Quan va compartir amb el captiu les seves intencions d'evangelitzar els habitants de les seves terres sarraïnes, aquest es va suïcidar, després d'intentar matar Llull.

Més endavant Llull es va retirar a una cova al puig de Randa (Mallorca) on es va entregar a la meditació i la contemplació, i finalment va entrar (encara com a laic) al monestir de la Real, de l'orde cistercenc, on els monjos li van ensenyar llatí, gramàtica i filosofia, tant islàmica com catòlica.

Tasca missionera i altres

Coronació a Mallorca de Jaume II, protector i mecenes de Ramon Llull.El 1274 l'infant Jaume (que regnaria com a Jaume II de Mallorca), antic alumne de Llull, el va cridar al seu castell de Montpeller, on gràcies al mecenatge del príncep va poder escriure la seva Ars demostrativa, obra que li va valer ser recompensat amb uns doblers que Llull va invertir immediatament en la construcció del monestir de Miramar a la seva illa natal. L'objectiu d'aquest monestir era formar missioners per cristianitzar els àrabs ensenyant-los l'àrab, les tècniques missioneres, mètodes per desautoritzar la filosofia islàmica, etcètera.

La combinació (exclusivament lul·liana) d'estudis lingüístics i teològics perquè els missioners poguessin evangelitzar fidels d'altres religions i idiomes va agradar molt al papa Joan XXI, que va felicitar Llull públicament el 1276.

El Papa que el va succeir, Nicolau IV, va escoltar les exigències de Llull per convocar una nova croada contra territoris dominats pels musulmans, però el pontífex s'hi va mostrar reticent. Llull va decidir, doncs, emprendre la seva pròpia croada personal, que el portaria a Europa (Alemanya, França i Itàlia), Xipre, Terra Santa, l'Àsia Menor i el Magrib. Li interessava molt convertir els musulmans i els jueus d'aquestes regions, i per això no dubtava a predicar a les portes de les mesquites i sinagogues, cosa que no sempre era ben rebuda pels fidels d'aquests temples.

Durant aquests viatges va escriure un gran nombre d'obres, destinades principalment a assenyalar els errors dels filòsofs i teòlegs de les altres religions. També va intentar fundar nous monestirs catòlics a les zones que visitava.

L'any 1286 Ramon Llull va rebre el títol de professor universitari (magister) de la Universitat de París. Un any després va anar a Roma per sotmetre al pontífex i als prelats els seus projectes de reforma de l'Església, però, una vegada més, ningú no el va escoltar, perquè va demanar finançament per a la croada que volia fer per convertir tots els infidels de Terra Santa.

Veient que els seus precs no obtenien la resposta que esperava, el 1295 va ingressar a l'orde franciscà, potser pensant que un monjo podria convèncer millor els prelats que un simple laic. El van acceptar al Tercer Orde Franciscà, on només havia de fer vots simples, una de les tres branques fundades originalment per sant Francesc d'Assís.

El 1299, el seu antic deixeble i ara rei de Mallorca Jaume II l'autoritza a predicar a les mesquites i sinagogues del seu regne. Serà la primera vegada que Llull podrà travessar el llindar d'aquests temples per expressar les seves idees. El 1307, Ramon Llull va anar al nord d'Àfrica per continuar predicant, però, enfrontat a un grup de musulmans, va estar a punt d'acabar lapidat. Després d'aquest episodi es va dirigir a la ciutat italiana de Pisa, però el vaixell que el duia es va enfonsar; Llull va ser un dels pocs supervivents del naufragi, i va aconseguir arribar a la costa italiana després d'una dura lluita contra la tempesta.

Entre l'octubre del 1311 i el maig del 1312, Llull va participar en les tres sessions solemnes del concili de Viena, celebrat a instàncies de Felip IV de França, dit el Bell. El concili, presidit pel papa Climent V, havia de decidir si condemnava l'actuació del Papa anterior, Bonifaci VIII, mort set anys enrere; si era adient emprendre una nova croada; si s'havien de dur a terme certes reformes a l'Església catòlica, i si s'havien de lliurar els templers, acusats de blasfèmia i heretgia, al braç seglar perquè els executessin a la foguera. Finalment, havent fracassat el Papa Climent en l'obtenció del consens necessari, va acabar suspenent a perpetuïtat l'orde del Temple no a causa d'heretgies, sinó com a conseqüència del descrèdit ocasionat per les acusacions de què havien estat objecte.

De manera sorprenent, Llull va donar suport a la supressió dels templers, potser en un exercici de realisme per rebre el suport francès per crear col·legis per ensenyar als missioners l'hebreu, l'àrab i les llengües orientals —proposta que es va acceptar—, tot i que Llull no va aconseguir que s'acceptés organitzar una nova croada.

Acabat el concili, Llull va viatjar a Tunísia per continuar fent de missioner. És en aquest trajecte que va escriure el Liber de Deo et de mundo («Llibre sobre Déu i el món») i el Liber de maiore fine intellectus amoris et honoris («Llibre sobre la finalitat màxima de la intel·ligència: l'amor i l'honor»). Tots dos llibres, les seves últimes obres, estan datats el desembre del 1315. Ramon Llull va morir el 1315 o el 1316, quan tornava de Tunísia cap a Mallorca. Alguns cronistes diuen que va ser linxat per una turba de musulmans. Està enterrat a l'església del convent de Sant Francesc, a Palma.

El pensament lul·lià i la seva concepció artística

Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois.

Tot i ser un missioner cristià, Llull estimava i entenia el pensament àrab i respectava moltíssim els seus avançats sistemes. Així, en el seu primer llibre utilitza la lògica dels científics àrabs, la seva simbologia, la seva àlgebra i els seus raonaments.

Llull escrivia i parlava perfectament en balear, llatí i àrab, i feia servir indistintament qualsevol d'aquestes llengües per adreçar-se al seu interlocutor. Si el públic del seu últim llibre era de baixa condició, no dubtava a expressar els conceptes filosòfics més elevats en alegres versos, i sempre va preconitzar la conversió dels infidels per la via de l'afecte i de l'amor, sense cap mena de coerció ni de violència.

Doctrina filosòfica

Ramon Llull considerava que la seva missió era dedicar-se a l'apologia de la fe cristiana, i volia elaborar un sistema per convertir les proposicions cristianes a unes idees que els sarraïns poguessin entendre, sense perill de confusió.

En l'esquema que plantejava Ramon Llull, la raó és present en tots els homes, encara que siguin jueus o musulmans. D'altra banda, aquesta Raó avala uns principis universals, que no existeixen en la doctrina musulmana o jueva. Aquests principis universals es corresponen amb les veritats de la doctrina cristiana. Si jueus i musulmans entenen aquests principis universals per la raó, no podran oposar-s'hi i hauran de reconèixer que la doctrina cristiana és la veritable.

Una confusió recurrent en tractar aquest aspecte és la idea que Ramon Llull, de fet, volia arribar a una mena d'entesa o de diàleg entre les tres religions. Aquesta afirmació és falsa, ja que de l'estudi de les seves obres se'n desprèn que el seu objectiu és dur l'altre a la fe pròpia, la conversió al cristianisme.

Tanmateix, aquesta conversió s'ha de dur a terme tenint present la condició intel·lectual de l'adversari, per exposar millor el principi universal (o fer creure que la seva religió no en té). Aquesta preocupació pel llenguatge es posa de manifest en els dos llibres de retòrica que escrigué.

Llull donà molta importància al llenguatge i a l'ordre discursiu. Els noms reals i les definicions d'un subjecte allunyen l'enteniment de l'error; els noms relatius permeten la identificació d'uns noms relatius amb els altres. En definitiva, els noms tenen un caràcter psicològic, s'enllacen amb l'enteniment i la voluntat. Llull buscava un llenguatge universal que pogués esdevenir mètode, basat en un càlcul que permetés dirigir les disputes i arribar a assolir la veritat.

És de destacar també l'ús que fa de la figura quaternària (aigua, aire, terra, foc), que pren de la filosofia d'Escot Eriúgena. Els objectius de la figura són:La predicació als infidels fins arribar al martiri, escriptura d’un llibre contra els errors d’aquests infidels (Llull deia que havia de ser «el millor llibre del món») i creació d’escoles-monestirs on s’ensenyés l’àrab i altres llengües orientals per a instrucció de missioners. En definitiva, l’obsessió dominant en Llull fins al darrer moment de la seva llarga vida serà la conversió dels musulmans, dels jueus i d’altres infidels (especialment dels tàrtars) a la fe cristiana.

Des del punt de vista teològic, considera que l'home pot utilitzar l'enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d'ajudar l'home en la seva tendència natural vers Déu, i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure.

Filosofia i teologia

La filosofia de Llull rep la influència de sant Agustí i dels corrents místics franciscans. No distingeix de manera clara entre filosofia i teologia, i construeix una saviesa cristiana centrada al voltant del seu interès bàsic, l'apologisme; és per això que es pot parlar d'un racionalisme apologètic. Llull coneix Aristòtil a través del filòsof àrab Al-Gazzali, del qual va traduir un compendi de lògica, i n'assimila la doctrina de les proposicions i del sil·logisme, però la seva lògica va més enllà de l'escolàstica formal o de segona intenció i és diferent de la teologia; més aviat és una manera de raonar sobre la veritat divina.

El problema que Llull vol resoldre deriva d'Aristòtil, que distingeix els principis comuns a tota ciència dels principis propis de cadascuna. Per Llull, es tracta de trobar una ciència general els principis de la qual continguin els principis de totes les ciències particulars.

L'Ars generalis (1308), redacció final d'un llibre anterior, l’Ars compendiosa inveniendi veritatem o Ars magna primitiva, del 1274, vol, doncs, ser la ciència suprema de la qual depenen totes les altres; no és pròpiament una lògica sinó una art de recerca. Mentre que per Aristòtil els principis no es basaven en demostracions sinó que derivaven de l'experiència i de la inducció, Llull creu que resol tots els problemes amb una precisió matemàtica: parteix del pressupòsit que tota proposició es pot reduir a termes i que els termes complexos es poden reduir a termes simples o principis. En el supòsit que s'aconsegueixi obtenir tots els termes simples possibles, combinant-los de totes les maneres possibles s'obtindran totes les proposicions certes possibles: neix així l'art combinatòria, també com a tècnica de mnemotècnia, ja que facilita la memorització de les nocions bàsiques. Aquesta idea és a l'arrel dels sucessius desenvolupaments del càlcul computacional i de certs aspectes de la intel·ligència artificial.

La clau, doncs, era descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins —bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d'afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis.

En el Llibre de l'ascens i descens de l'intel·lecte, Llull prova un nou mètode dialèctic que prescindeixi de les combinacions de termes. Amb un moviment d'ascens, l'intel·lecte arriba als principis primers, i amb el moviment contrari pot conèixer els termes particulars. El conjunt de les ciències es combinen entre si formant un arbre on la trama dels conceptes representa la realitat del món i de Déu.

La metafísica lul·liana és teològica, en el sentit que es basa en la Revelació. Vol donar proves de l'existència de Déu segons la doctrina escolàstica: Déu i les nou dignitats divines són la causa de la perfecció existent, de manera que totes les criatures mostren en un cert grau la seva semblança amb Déu; l'univers, segons la tradició agustiniana, és el mirall de la divinitat, «el llibre en el qual s'aprèn a conèixer Déu», un sistema de signes que demostren la realitat divina. Déu és la Idea eterna i les criatures són Idees noves provinents de Déu; són, doncs, «idees divines però finites»: la creació no va ser feta ab aeterno sinó que s'avança amb el pas del temps.

Ramon va insistir tant com va poder en la doctrina de la Immaculada Concepció de Maria, contra l'opinió, llavors ortodoxa, de Tomàs d'Aquino. Per a Llull, l'essència divina havia d'utilitzar una matèria primera provinent del cos de Maria per donar lloc a Jesus. Això era impensable si aquesta matèria no era absolutament pura, fet que tan sols era possible si la pròpia Maria hagués estat concebuda sense pecat. Aquestes idees van portar a la persecució pòstuma de les seves obres per l'Inquisidor Nicolau Eymeric. Com que el rei Pere el Cerimoniós va protegir la memòria de Llull, l'inquisidor va acabar expulsat de Catalunya i, finalment, l'Església Catòlica ha acabat per acceptar el dogma proposat per Llull.

L'obra alquímica

A Llull se li van atribuir nombroses obres alquímiques, però són totes apòcrifes. Entre les més conegudes hi ha el Liber de secretis naturae seu de quinta essentia (Llibre dels secrets de la natura o de la quinta essència), en el qual el pseudo-Llull sosté que, mentre que Déu només pot fer el bé, l'home pot caure en el mal perquè només disposa del foc per purificar les coses terrenals, però amb l'ajut dels principis essencials i de la fe pot dur a terme transmutacions naturals i arribar al bé. La tria entre el bé i el mal és responsabilitat del lliure albir, que és una conseqüència de la ignorància humana, la qual, però, és fruit de la voluntat divina, i per això també és un bé.

El veritable autor de les obres alquímiques de Llull seria Ramon de Tàrrega, un jueu convers del segle XIV.

El projecte "Rex bellator"

La caiguda de les romanalles del regne de Jerusalem (Acre, 1291 i Arwad, 1302) va sacsejar la consciència de molts cristians que tan sols s'explicàven la pèrdua com una conseqüència de pecats o vicis de la cristiandat que calia eradicar amb profundes reformes, i es van aplicar a proposar els remeis. El més actiu dels tractadistes d'aquest corrent de reformes és Ramon Llull que va escriure fins a tres obres importants i diverses cartes i peticions al llarg de trenta anys: és el projecte "Rex bellator" :

Quomodo Terra Sancta recuperari potest (desembre de 1292), elaborat sota la impressió de la caiguda d'Acre, la capital del què quedava del Regne de Jerusalem. Va començar-lo amb el franciscà Nicolau IV com a Pontífex, però el va acabar amb seu vacant, de manera que el va haver de trametre al col·legi dels cardenals reunits en conclave. La proposta principal era la creació d'una escola de missioners versats en llengües orientals, i la unificació dels ordes militars sota un comanament únic.
Liber de Fine (abril de 1305); dedicat a Climent V que acabava de ser escollit. La conjuntura és la caiguda de l'ïlla d'Arwad pel setembre de 1302 i les ambaixades de rescat del sots-mariscal del Temple fra Dalmau de Rocabertí, trameses per Jaume II (Eymeric d'Usall, 1303-1304 i 1305-1306). L'estratègia ara era més concreta que en l'obra anterior, i partia del canvi estratègic que havia significat el tractat de pau de Caltabellotta, que eliminava les disputes entre la Casa de Barcelona i la d'Anjou. Es proposava la unificació dels ordes sota un "rex bellator" que faria una expedició pel nord d'Âfrica, recolzat per la flota catalana i amb els almogàvers com a força principal. Hom entreveu, clarament, el protagonisme del rei Jaume II i del seu fill, l'infant Jaume. La seva publicació va ser contestada amb el tractat de Pierre Dubois "De recuperatione Terrae Sanctae" (1306), on era l'entorn familiar de Felip IV el candidat a cap de la cristiandat com a "rex pacis" i no un príncep del Casal de Barcelona.
Liber de Acquisitione Terrae Sanctae (març de 1309), aparegut després de la disolució del Temple. Fra Ramon Llull proposava ara dues vies per a la reconquesta de Terra Santa: al nord ( Constantinoble), els francesos amb els hospitalers i al sud, partint de Múrcia, Jaume II amb els ordes peninsulars, al llarg de la costa Mediterrània d'Àfrica.
El pla consistia, sempre, en la unificació dels ordes militars en un de sol (en els dos primers, deixant clara la preeminència de templers i hospitalers, i en el tercer, distingint l'orde dels hospitalers i els ordes de la península ibèrica), situats sota el poder d'un "rex bellator", un rei guerrer, vidu o solter.

Es preveia, també, una ofensiva "espiritual", de frares ensinistrats en els idiomes dels àrabs i tàrtars; un bloqueig naval i una progressió per terra, partint de Múrcia, passant per Almeria, Granada, Ceuta, el Nord d'Àfrica, Egipte i, finalment, Jerusalem. Com que Múrcia pertanyía al rei Jaume II "el Just", i com que el seu fill primogènit, l'infant Jaume d'Aragó i d'Anjou "el forassenyat", va renunciar al matrimoi i a la corona per vestir la túnica blanca i la creu roja (malgrat la disolució del Temple, va acabar per ingressar a l'Orde de Montesa), hom pot deduir que tot el projecte comptava amb el vist-i-plau de la cort catalana i que responia als interessos de Jaume II, que ja era capità general, gonfanoner i almirall de l'Església, des de l'època del Papa Bonifaci VIII, enemic del rei de França Felip IV "el Bell".

Influència del projecte de Ramon Llull en les corts de Jaume II el Just i de Felip IV de França

Possiblement per aquesta raó (per influir en la imminent successió del ancià Gran Mestre templer fra Jacques de Molay) Jaume II va intentar frenèticament aconseguir la llibertat de fra Dalmau de Rocabertí, el darrer cap militar templer caigut presoner a la illa d'Arwad (1302), en les ambaixades portades a terme per Eymeric d'Usall en 1303-1304 i 1305-1306, abans de la destrucció del temple.

El projecte de Ramon Llull no podia per menys que aparèixer com a perillós per a d'altres sobirans europeus, especialment per a Felip IV de França, el qual va maniobrar en diversos fronts:

donar la seva pròpia versió del projecte ("De recuperatione Terre Sancte" de l'advocat reial Pierre Dubois), on ell (Felip IV) o membres de la familia reial francesa esdevenien els candidats obvis per a la dignitat de cap de la cristiandat, com a "rex pacis" (i no com a "rex bellator").
intentar entrar al Temple, quan va morir la seva esposa Joana I de Navarra.
fracassat tot això, acusar l'orde d'heretgies diverses i destruir-la.
Finalment, els hospitalers van conquerir el seu propi regne (Rodas); el rei Jaume II va intentar la conquesta d'Almeria en una expedició fracassada, i el projecte va acabar abandonat.

Anticipacions científiques

Sens dubte pot considerar-se Ramon Llull un visionari, cosa que ha sigut aprofitada per parapsicòlegs per tal de atribuir-li prediccions. No és difícil imaginar que, des d'eixe punt de vista, anticipés molts descobriments, idees que no es desenvoluparien, però, fins segles després; o que altres estudiosos haguessen pres les idees de Ramon Llull com referència per a les seues descobertes.

La relació de Llull amb l'Alquímia i les sectes càtares i albigeses és motiu de especulació. No és l'únic a la seva època on Corona d'Aragó feia de pont entre Itàlia, el nord d'Europa i l'Espanya mulsulmana, cosa que va ser fer que rebera tota classe d'influències. Va ser important la influència del Periphyseon d'Escot Eriúgena, la Clavis Physicae d'Honori de Autun i la doctrina de l'Anima Mundi potser derivada de Timeu de Plató.

Física

Segons Ramon Llull, la gravetat és la pedra mòbil amb moviment natural o violent quan es llança amb impuls a l'aire, aleshores es mou amb la gravetat, el moviment de la qual se sensible a la vista (Llibre de l'ascens i descens de l'enteniment, escrit el 1304). Isaac Newton va publicar les seues Lleis de moviment, que incloïen la Llei de la gravitació universal el 1687.

Teoria de l'evolució i etologia

Ramon Llull escrigué: "Veient el home que el lleó té indústria de caçar, coneix que el lleó te imaginació, sens la qual no podia tindre indústria i aquesta imaginació està inserta en el sentír." (Íd., Dist. III; Pról.; nº 5). Ramon Llull es refereix en aquesta peça a la memòria. Es pot pensar que amb els conceptes memòria i imaginació, Llull anticipa els treballs de Charles Darwin i de Konrad Lorenz en el camp de l'etologia. Però aquesta visió de la natura animal era molt comuna ja que les doctrines cristianes havien de compatibilitzar-se amb les doctrines galèniques i socràtiques del soma, pneuma i psique, que veien en els animals qualitats humanes.

Matemàtiques i informàtica

L'any 2001 amb el descobriment dels manuscrits perduts Ars notandi, Ars eleccionis, i Alia ars eleccionis, Llull és reconegut com el descobridor del mètode de Condorcet, que va ser redescobert durant el segle XVIII pel Marquès de Condorcet. A més a més, Llull és reconegut com un pioner de la informàtica, per la seva influència sobre Gottfried Leibniz.

Llengua i estil

Ramon Llull utilitzà a les seves obres quatre llengües amb una finalitat instrumental: la llengua balear per arribar al seu poble, el llatí per convèncer als intel·lectuals, l'àrab per arribar als infidels i el provençal a la seva joventut per fer poesia trobadoresca. Utilitzà el català en obres filosòfiques, científiques i teològiques per fer arribar de manera més comprensible aquestes idees a un públic urbà, burgès o aristòcrata. Creà un model de llengua culta i unificat i elevà la prosa balear a la perfecció i a la modernitat. Una prosa segura, flexible i matisada, apta per expressar el pensament, la intel·ligència i el sentiment. Hagué d'augmentar el cabdal lèxic per escriure les obres filosòfiques i doctrinals i es va basar sobretot en el lèxic hereditari, fent derivar mots del català i del llatí. Segons els treballs de Francesc de B. Moll el vocabulari utilitzat per Llull és aproximadament de 7.000 mots diccionariables distribuïts en aquests percentatges:

Mots populars hereditaris del balear ......... 52%
Mots derivats dins el balear ................. 20%
Llatinismes .................................. 18%
Mots usats només per Ramon Llull ............. 7%
Provençalismes ............................... 1%
Onomàstica (noms bíblics, geogràfics, etc.)... 2%

La sintaxi és molt rigorosa i precisa amb una duplicitat de solucions: calcs i construccions llatines com les subordinades adjectives, i per altra banda, formes que reflecteixen el llenguatge popular com les oracions impersonals en 2a persona o els condicionals. Tot amb un esperit extraordinàriament fidel a la llengua que li permeté fixar per sempre el català literari amb tota la seva plenitud i perfecció, a la vegada estableix el model lingüístic que després seguirà la Cancelleria. Dins l'estil lul·lià, seguint Lola Badia, cal distingir dos aspectes: la retòrica lògica adreçada a la intel·ligència i que se centra en els enunciats i la retòrica literària adreçada a la imaginació, que se centra en la bellesa de les paraules. Constants en l'estil de R. Llull són els locus amoenus, els exemples, les metàfores, els proverbis, les antítesis i els personatges simbòlics.

Si apassionant és la vida i obra de R. Llull no ho és menys la trajectòria del lul·lisme. L'interés per l'obra i pel seu pensament ha anat augmentant progressivament al llarg dels segles arreu del món. Influí en els pensaments de savis i filòsofs com Leibniz.