JOSEP PLA I CASADEVALL

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981). Escriptor i periodista català en llengües catalana i castellana.

El seu original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX. Tot això, unit al fet de seguir sent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, li ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Fill d'una família de modests propietaris rurals, el major de quatre germans, va estudiar el batxillerat a la ciutat de Girona, on va estar internat des de 1909 en el Col·legi dels Maristas. L'últim curs (1912-13) es va examinar per lliure perquè va ser expulsat de l'internat. En 1913 es va matricular en Ciències a la Universitat de Barcelona i va iniciar estudis de Medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular en Dret sense massa entusiasme, amb la idea de convertir-se en notari.

Instal·lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació des de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no li va privar d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel·lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu barceloní, amb la biblioteca i sobretot la tertúlia diària que allí tenia lloc amb personatges com Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al que va atribuir gens menys que la seva decisió d'allunyar-se del amanerament noucentista i apostar definitivament per "una literatura per a tothom" basada en «la intel·ligibilitat, la claredat i la senzillesa», idees que serien la seva divisa estilística al llarg de la seva carrera literària.

Joventut, primers escrits

En 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer en Les Notícies i al poc temps en l'edició nocturna de la Publicitat. Comença el seu periple com a corresponsal en diferents destinacions (París, Madrid, Portugal, Itàlia, Berlín). Catalanista moderat, en 1921 és triat diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.

En 1924, a causa d'un article crític amb la política militar en el Protectorat espanyol del Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix tornar a Espanya en els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la Dictadura de Cosí de Rivera, com Francesc Macià. Continua viatjant per Europa (Unió Soviètica, Regne Unit) i en 1925 publica el seu primer llibre, Cuses Vesteixes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic, i que es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. En 1927 va poder tornar a Espanya, va deixar La Publicitat, de línia progressista propera a Acció Catalana, i va fitxar per la Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —capdavanter del catalanisme moderat—, les famoses tertúlies del qual va freqüentar assíduament i del com va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.

La República i la guerra civil

A l'abril de 1931, el mateix matí de la proclamació de la República, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de la Veu i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, està recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, la qual cosa li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni antirrepublicà ni antimonárquic, sinó un pragmàtic que buscava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República: creu que el nou sistema polític pot quallar a Espanya si es consolida seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va desencantant amb el curs que prenen els esdeveniments fins a considerar-ho una completa «bogeria frenètica i destructora».

Al·legant raons de salut, abandona un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la guerra civil espanyola. Tampoc Barcelona li sembla segur i fuig amb vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, al setembre de 1936, en companyia de Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual mantenia una relació formal des d'anys enrere (es van presentar fins i tot com a matrimoni durant alguns anys). Adi Enberg treballava per SIFNE, el Servei d'Informació de la Frontera Nord-est, un servei d'espionatge franquista finançat per Francesc Cambó, tasques amb les quals algunes fonts afirmen que va col·laborar també Pla(per exemple durant la seva estada a Marsella). Continua el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat en 1939, i que Pla es negaria a reeditar i a incloure en les seves Obres Completes. En la tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i des d'aquí aconsegueixen arribar a Sant Sebastià i incorporar-se a l'Espanya franquista. Al gener de 1939 entra a Barcelona integrat en les tropes franquistes, al costat de Manuel Aznar i altres periodistes. Entre febrer i abril de 1939, en què acaba la guerra, es converteix en sotsdirector de La Vanguardia, sota l'adreça d'Aznar.

La postguerra

Desbordat per la marxa dels esdeveniments de la immediata postguerra i davant el fracàs imprevist del seu projecte en La Vanguardia, es retira a l'Empordà en una sort d'exili interior i se separa de Adi Enberg. Al setembre de 1939 publica el seu primer article en Destinació, el setmanari que els seus amics catalans van crear a Burgos i en el qual començarà a escriure setmanalment uns mesos després, des de febrer de 1940. Són els anys en què viatja per la seva comarca natal, redescobreix els seus paisatges i les seves gents, els seus pobles petits i, per descomptat el mar. També assumeix la seva condició personal de hereu (hereu primogènit) i petit propietari rural, en heretar la masia familiar en us de fruit, i mai més tornarà a residir a Barcelona.

Gràcies a la seva col·laboració regular amb la revista Destino, de la qual acabarà sent un dels seus principals impulsors, torna a viatjar pel món, ja no com a corresponsal, sinó com a periodista observador, la qual cosa li permet realitzar magnífics reportatges: visita França, Israel, Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica... D'Israel, per exemple, va deixar un testimoniatge únic dels seus primers anys d'existència com a Estat: ho va visitar en 1957, arribant a Tel Aviv en un dels vaixells procedents de Marsella, que anaven carregats d'il·lusionats jueus procedents de la diàspora. Va arribar durant la construcció entusiasta de les ciutats i sorprenents infraestructures hebrees en ple desert.
Com a curiositat, Pla tenia predilecció pels viatges en lentíssims petroliers, que li permetien escriure tranquil·lament les seves obres i prescindir de les distraccions derivades del contacte amb turistes.

Elaborant les obres completes

A partir de la segona meitat dels anys 1950 continua viatjant i inicia la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planer, amb el qual transcendirà el periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana, al mateix temps que l'antifranquisme nacionalista li va marginant, malgrat ser ja llavors l'escriptor més llegit en llengua catalana: no li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència aparentment no conflictiva amb el règim (Pla confia en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia), ni tan sols li perdonen el seu desdeny cap a les formes literàries de ficció. No obstant això, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.

Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual que va succeir amb Dalí, la cultura progressista li negués el pa i la sal en forma de premis (va ser controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors a Catalunya), li allunyessin de la seva revista de tota la vida (Vergés va vendre Destinació a la Banca Catalana de Jordi Pujol, que li va censurar un article crític amb el Portugal revolucionari, i Pla va abandonar la revista en 1976, després de 36 anys de col·laboració setmanal ininterrompuda) i no se li reconegués completament la seva vàlua fins a diversos anys després.

No obstant això, malgrat el buit que molts li feien, i ja amb 80 anys, no per això va deixar d'expressar la seva opinió, en aquests primers anys de la Transició: «L'esquerra ha fet sempre el mateix: la seva aberració de la realitat del país la manté, com sempre, en la seva ignorància antidiluviana. Parlen molt, però no diuen gens. [...] Volen abans de res guanyar les eleccions i, una vegada asseguts en les seves poltrones, fer tot el contrari del que han promès.» (Nota del capvesprol, 1979)

Final

Tomba de Pla en el cementiri de Llofriu. Així i tot, en 1980, ja en el tram final de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Val la pena assenyalar que, en el discurs d'agraïment per la medalla d'or que també va rebre de la Generalitat, Joan Coromines va fer una reivindicació de l'escriptor empordanès (qui, al seu torn, havia dedicat en diverses ocasions grans elogis admiratius cap al monumental treball del filòleg).

Pla mor en 1981, en el seu Empordà natal, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que han estat publicats de forma progressiva després de la seva mort. L'any del centenari del seu naixement, en 1997, va produir una infinitat d'homenatges i actes institucionals, convertint-li definitivament en figura indiscutible.

Vint-i-cinc anys després de la seva mort se segueixen succeint els estudis i fins i tot les polèmiques entorn de diversos aspectes literaris i biogràfics, alguns encara no resolts, que han engegantit la seva figura i multiplicat l'interès per la seva obra.