PAU CASALS I DEFILLÓ

Pau Casals i Defilló (El Vendrell, Catalunya 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins l'àmbit català.

Va néixer el 29 de desembre de 1876 a la població del Vendrell, situada a la comarca del Baix Penedès, fill del català Carles Casals i de la porto-riquenya Pilar Defilló. Als cinc anys ja estudiava piano, flauta i violí gràcies al seu pare, que era músic. En aquesta edat realitzà la seva primera actuació musical, al cor de l'església d'El Vendrell i als sis anys va fer la primera composició: un regal per al seu padrí el dia del seu sant. El 1883, amb l'ajut del seu pare, va compondre una partitura per una representació dels Pastorets.

L'any 1885 Casals va quedar impressionat davant l'actuació dels pallassos Los Tres Bemoles, un dels quals tocava còmicament una pipa enorme que tenia forma de violoncel. Aquesta actuació dels pallassos, Casals no havia vist mai un instrument de corda que es toqués en aquella posició, juntament amb el recital de violoncel que el professor Garcia de Barcelona va fer al Centre Catòlic del Vendrell, van fer que Pau Casals prengués una determinació sobre la seva vocació: seria violoncel·lista. A la fi del recital del professor Garcia, va demanar als seus pares un violoncel, aquests no li van comprar ja que tenia molts instruments. En veure la il·lusió que li feia, però, un veí li'n va construir un amb una carbassa, després hi posà unes cordes i en acabar una capa de pintura.

Matriculat a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, s'allotjà a casa d'uns parents per tal de poder assistir amb regularitat a l'escola. Va estudiar violoncel sota la direcció de Josep Garcia i amb Josep Rodoreda com a professor de composició. Gràcies als seus coneixements musicals previs va aprendre amb molta rapidesa, sense adaptar-se però a la forma convencional de tocar el violoncel, cosa que li feu desenvolupar-ne una de pròpia.

L'any 1889 començà a tocar al Cafè Tost de Barcelona set dies a la setmana, tres hores cada nit, per 4 pessetes. L'any següent el propietari del Cafè Tost va introduir Casals al món musical i cultural de Barcelona. Als 14 anys va descobrir una edició de les "Sis Suites per a violoncel" de Johann Sebastian Bach en una llibreria de Barcelona. Bach es va convertir en el seu ídol i les seves interpretacions de les seves suites van merèixer reconeixement mundial.

El 23 de febrer del 1891 participà en un concert benèfic al Teatre Novedades de Barcelona. El mateix any va conèixer el compositor Enric Granados, amb qui començà una llarga amistat. També començà a treballar a La Pajarera, un cafè situat a la plaça de Catalunya, amb actuacions cada nit formant un trio. El grup va passar a formar part de l'anomenat Sextet de la Pajarera.

El 1893 es graduà a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, i posteriorment va viatjar a Madrid amb la seva mare i els seus germans. El mateix any va rebre per part de la reina regent Maria Cristina d'Àustria una pensió mensual de 250 pessetes, que va ser retirada per la mateixa Maria Cristina l'any 1895. Amb Jesús de Monasterio com a professor de música de cambra inicià la seva segona etapa de formació musical començant les classes al Conservatorio de Música y Declamación a Madrid.

El 14 de febrer del 1895 va ser nomenat Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica, i el mateix any va presentar-se a les proves d'accés del Conservatori de Música de Brussel·les. Un cop passades les proves decidí no entrar a formar part d'aquest conservatori, marxant a París el mateix any, però, retornant al cap de pocs mesos a Barcelona.

El 1896 s'incorporà com a professor a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i va ser nomenat, uns mesos més tard, professor de violoncel del Conservatori del Liceu. Va començar a efectuar concerts en petites societats de Barcelona i va ser acceptat com a violoncel·lista a la Gran Orquestra del Teatre del Liceu.

L'any 1897 Camille Saint-Saëns va coincidir a Barcelona amb Pau Casals, i entrà a formar part del Quartet de corda Crickboom. Inicià una gira per Espanya amb Enric Granados i Mathieu Crickboom, obtenint posteriorment un regal de la reina Maria Cristina: un safir blau i un violoncel nou.

El 1899 Casals va anar a París i s'instal·là a la casa de la cantant nord-americana Emma Nevada i Raymond Palmer, viatjant posteriorment a Londres amb Nevada i el pianista Léon Moreau. El 1899 debutà a Londres al Crystal Palace i a l'agost va actuar en un concert privat davant la reina Victòria I del Regne Unit.

A partir del 1900 s'instal·là a la ciutat de París, on va començar a tocar amb el pianista Harold Bauer. El 1901 va fer un viatge als Estats Units d'Amèrica amb la cantant Emma Nevada, el pianista Léon Moreau i el flautista Daniel Marquesi. El mateix any inicià una gira a la localitat de Worcester, situada a l'estat nord-americà de Massachusetts, que durà fins l'estiu de 1902. En un concert realitzat a San Francisco patí un accident que l'obligà a retirar-se de la gira i a allotjar-se a casa de Michail Stein. El 1902 li va ser concedida La Gran Cruz de Caballero de la Real Orden de Carlos III per la reina regent Maria Cristina d'Àustria.

El 1903 inicià una gira per Sud-amèrica, i el 1904 va fer el segon viatge als EUA. Com a solista efectuà diversos concerts, el més important fou el concert privat realitzat el 15 de gener d'aquell any a la Casa Blanca davant el president Theodore Roosevelt.

El 1905 començà una relació sentimental amb la violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia, relació que va finalitzar el 1910. L'any 1906 va crear el Trio Cortot-Thibaud-Casals, que va debutar a la ciutat francesa de Lilla. Aquell mateix any va viatjar a Rússia per actuar a Sant Petersburg. El 20 d'octubre de 1909 va ser convidat a tocar per a la Classical Concert Society de Londres, cosa que li va permetre viatjar posteriorment fins a Anglaterra cada any per realitzar diversos concerts.

El 1910 Pau Casals va debutar a Viena al Gran Saló del Musikverein, amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, visitant posteriorment Sant Petersburg, Moscou, novament Viena i, finalment, Budapest. El 1914 tornà als Estats Units i el 4 d'abril del mateix any es va casar a Nova York amb la soprano Susan Metcalfe i iniciaren una gira junts pel seu país natal.

Pau Casals va enregistrar més de 50 obres entre el 1915 i el 1924 amb la discogràfica Columbia. El 1916 efectuà un concert benèfic al Metropolitan Opera House per als fills d'Enric Granados.

El 1919 va tornar a Barcelona amb la idea de la creació de l'Orquestra Pau Casals, amb l'ajut del seu germà Enric Casals com a primer violí i Enric Ainaud i Sánchez com a primer violí adjunt, i el 1920, amb altres músics prestigiosos, creà l'École Normale de Musique de París. El 13 d'octubre del mateix any es representà el primer concert de l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana, i el 1922 va fer la seva primera aparició com a director a Nova York.

El 1926 va crear l'Associació Obrera de Concerts amb l'objectiu de permetre a la classe obrera gaudir de la música. Amb motiu del centenari de la mort de Ludwig van Beethoven, el 1927 efectuà diversos concerts a Viena, un any en el qual fou nomenat "fill predilecte" pel seu poble natal, El Vendrell.

El 1928 va fer un petit viatge als Estats Units per fer el seu últim concert com a solista en aquest país i el mateix any es va acabar la seva relació amb la seva esposa i se separaren definitivament.

En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis.

El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord.

Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada, en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats als camps de concentració del sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra.

El 1945 va ser nomenat Ciutadà d'Honor de Perpinyà. Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial Pau Casals va fer un concert a Londres, i durant la dictadura del General Franco va ajudar els espanyols exiliats. A Perpinyà presidí els Jocs florals de la Llengua Catalana de 1950, i va assistir, un any més tard, al primer festival de Prada al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, en commemoració del 200 aniversari de la mort de Bach. A partir d'aquest moment acudí a quasi tots els festivals de Prada que s'organitzaren.

El 1955 va fer un viatge per primer cop a Puerto Rico, país on nasqué la seva mare. Un any més tard s'instal·là a la localitat de San Juan, on l'any 1957 va patir un atac de cor durant un assaig. El 3 d'agost del 1957 Pau Casals es casà amb Marta Montañez.

El 1958 va fer un concert i el "missatge de pau" que Pau Casals havia gravat uns dies abans a Ginebra fou retransmès a més de 40 països. També aquell any fou proposat com a candidat pel Premi Nobel de la Pau.

El 1961 va ser convidat pel president John F. Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca i, dos anys més tard, el mateix president dels Estats Units, li concedí la Medalla de la Llibertat.

El 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan.

El 1973 va patir un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979 es van traslladar les seves despulles al cementiri del Vendrell, moment en el qual li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Entre les contribucions més importants de Pau Casals destaca haver canviat la tècnica de la interpretació del violoncel, buscant moviments allunyats de la tècnica de l'època. Va recompondre, interpretar i enregistrar les Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach.

Pau Casals va fer també de professor i compositor, amb obres que han esdevingut un cant de pau, com l'oratori anomenat El Pessebre (1960), instrumentat pel seu germà Enric. A més de l'Himne de les Nacions Unides (1971), ha compost peces vocals O vos ommes o la Sardana Sant Martí del Canigó per a violoncels (1926).

L'any 1989 li fou otorgat, de manera pòstuma, un Premi Grammy per tota la seva carrera.