JOAN FUSTER I ORTELLS

Joan Fuster i Ortells (Sueca, País Valencià, 23 de novembre del 1922 - ídem, 21 de juny del 1992), va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, la seva obra més influent,la seva tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista català més important del segle XX.Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es va convertir en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana. Josep Pla va dir de Fuster: "Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística".

La seva família era de procedència agrícola. La primera excepció va ser el seu pare (dirigent local del Partit Carlista), que va aprendre l'ofici de tallista d'imatges i va exercir de professor de dibuix. Joan Fuster, doncs, no va ser un home de lletres per tradició familiar. Aquests paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són rellevants a la llum de la seva obra posterior i el singularitzen en el panorama assagístic de les últimes èpoques.

Fuster, si bé a l'època en què va escriure el seu assaig Nosaltres, els valencians es declarava liberal,en la seva joventut havia estat afiliat tant a les joventuts del Moviment Falangista d'Espanya com, automàticament quan va assolir la majoria d'edat, a Falange.Sobre aquesta època, el mateix escriptor es va ocupar d'afirmar que "Com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig crèixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura".

El 1943 va començar els estudis de Dret a la Universitat de València i els va combinar amb una formació autodidacta que el portarà cap a l'ofici de crític i columnista. Un any més tard, va publicar a l'almanac de Las Provincias el seu primer article escrit en català: Vint-i-cinc anys de poesia valenciana.

Entre 1946 i 1956 va codirigir, juntament amb Josep Albi, la revista Verbo. Paral·lelament amb l'exercici de la seva feina d'advocat a la seva població natal inicià les seves col·laboracions amb la premsa, especialment al diari Levante-EMV de València, i posteriorment a la revista Destino i el diari barceloní de La Vanguardia. Entre 1961 i 1966 col·laborà amb El Correo Catalán. Formava part del grup de tertúlia dels dimarts de Casp, abans del trencament.

A partir del 1947 es llicencia en Dret i durant uns anys exerceix d'advocat a Sueca. Paral·lelament escrivia col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: Valencia, Levante, Jornada i tambié al setmanari barceloní Destino i en algunes revistes catalanes publicades al'estranger. A Mèxic, precisament, va ser publicat un fascicle titulat La literatura catalana a la Renaixença. Els seus primers llibres, tanmateix, van ser de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que va recollir després en el volum Set llibres de versos (1987), s'insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

Durant els anys 50 Fuster es guanya el reconeixement dels intel·lectuals exiliats a Mèxic i de cercles reduïts d'intel·lectuals de Catalunya. El primer article que escriu per a La Nostra Revista, publicada a Mèxic, es titula "València en la integració de Catalunya" (1950) i crida l'atenció als catalans del Principat sobre el perill de construir una política isolada, allunyada de la concepció de Països Catalans. La primera visita de Fuster a Catalunya té lloc vers el 1950 i està a càrrec d'Oriol Folch i Camarasa. Hi estableix contacte amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. Del 1952 al 1956 publica a Pont Blau. El 1954, el filòleg i editor Francesc de Borja i Moll li editava a Mallorca l'assaig d'estètica El descrèdit de la realitat, amb el qual iniciava una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjetivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, iniciat també aleshores, va ser el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que va alternar amb antologies de prosa. Fuster entrava així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produïa tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.

L'11 de setembre de 1981 patí un atemptat a casa seva amb la col·locació d'una bomba que va causar grans danys a la biblioteca i l'arxiu personal. El 1983 fou nomenat professor d'història de la llengua a la Universitat de València, el 1984 doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona i el 1986 catedràtic de literatura a la Universitat de València.

Morí el 21 de juny de 1992 a la seva població natal de Sueca. A títol pòstum la Generalitat Valenciana li concedí la Distinció al Mèrit Cultural. El 13 de setembre de 1997 uns delinqüents comuns van profanar la tomba de Joan Fuster, entre d'altres, del cementiri de Sueca. A pesar de ser una actuació vandàlica, i sense reivindicació política darrere, els partits polítics i entitats culturals van responsabilitzar dels fets al clima blaverista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.

Obra

Tot i el seu inici amb el món de la premsa, els seus primers escrits publicats foren llibres de poesia, Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra a la boca (1953), prologat per J. V. Foix o Escrit per al silenci (1954). Aquesta poesia té una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric que vivia Fuster.

Amb El descrèdit de la realitat (1955), editat per Francesc de Borja Moll, inicià una brillant carrera assagística, de vasta amplitud temàtica, en un estil incisiu i d'adjectivació precisa. Un moment en el qual va haver de vèncer diverses adversitats: la censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'un ambient cultural propici i el silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Un altre aspecte de la seva obra fou el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d'Or l'any 1963), Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans.

Continuà dins aquesta temàtica a Raimon (1964), Combustible per a falles (1967) i Ara o mai (1981), entre d'altres. Una part dels seus nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges, ha estat recollida en els volums I i III de les Obres completes, i el Diari 1952-1960 n'ocupa el volum segon. Cal destacar els estudis sobre autors com Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla o Salvador Espriu, entre d'altres.

Dins el camp de l'assaig, publicà Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d'esperar (1965), L'home, mesura de totes les coses (1967), etc, sempre dins la tradició d'arrel moral de l'humanisme clàssic a l'alè dels moralistes i reformadors francesos (de Michel de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dins els treballs d'història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972), a més de tres extensos pròlegs a l'obra de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), aplegats a Contra el noucentisme (1978).

Fuster és l'assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l'àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear.

L'any 1975 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i rebé, l'any 1983, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans i del Consell Valencià de Cultura, l'any 1978 fou un dels promotors i primer president d'Acció Cultural del País Valencià i entre els anys 1987 i 1991 president de l'Associació d'Escriptors en llengua catalana.

El 1987 recollí la seva poesia en el llibre recopilatori Set llibres de versos. Fruit del treball de recerca dels darrers anys són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989). El 1994 s'editaren les obres Fuster inèdit i Fuster sabàtic.

L'any 1995 la Generalitat Valenciana va signar amb l'ajuntament de Sueca un conveni per convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d'estudi en memòria de l'escriptor. Es va comprar la casa de Sueca a l'hereu de Joan Fuster, Josep Palàcios. Segons l'acord de compra, l'immoble hauria de ser la seu de la Biblioteca Valenciana i hauria d'acollir els 25.000 llibres de la col·lecció particular de l'escriptor, els seus documents, tant literaris com personals, i les seves obres artístiques, entre les quals hi ha quadres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Renau i escultures d'Andreu Alfaro. Amb aquest objectiu, l'ajuntament de Sueca va adquirir poc després la casa adjunta per a disposar de més espai. Però, l'any 1998, els marmessors de Joan Fuster van retirar a la Generalitat Valenciana la custòdia del llegat de l'escriptor per incompliment dels acords.

El 1997 l'Ajuntament de Sueca i els marmessors de l'escriptor van declarar l'Any Fuster, que va constar de conjunt d'actes per a commemorar el 75è aniversari del naixement de l'escriptor i el cinquè de la seva mort.

Influència

Fuster fou l'artífex principal de la concepció moderna dels Països Catalans. Les seues tesis sobre el País Valencià i els Països Catalans van tenir una influència molt important i decisiva en el món intel·lectual a partir dels anys 60, any en què apareix Nosaltres, els valencians. El corrent intel·lectual i polític inspirat per les tesis fusterianes s'ha anomenat fusterianisme.